opinió
‘One direction'
Em consta que no sóc l'únic anglès resident a Catalunya des de fa un cert temps que s'ha preguntat com és que els catalans han trigat tant a organitzar un referèndum per la independència. Com se sap, Catalunya va ser incorporada a l'Estat espanyol modern fa 300 anys (per mitjans violents); i tot i que tothom m'assegura que és en les tres últimes dècades en les quals l'estat central ha mostrat més tolerància vers la cultura i llengua catalanes, no he pogut evitar d'observar que durant aquest període hi ha hagut una pluja persistent d'articles i comentaris als mitjans de comunicació castellans que han qualificat els catalans d'egoistes, garrepes, traïdors i nazis; que hi ha hagut casos documentats (i no del tot infreqüents) de catalans fets fora de bars o insultats als carrers de l'Espanya monolingüe per haver parlat entre ells en la llengua d'Enric Cassassas; que hi hagut galledades de piulades verinoses cada cop que algun català ha fet quelcom considerat no prou espanyol, i que el català ha estat vetat amb assiduïtat en els mitjans de comunicació que arriben a tot l'Estat (fins i tot quan volies parlar amb la mare a OT, oi, Beth?). Si afegim a tot plegat les ingerències non-stop en les competències del govern català (quant devem haver gastat en advocats en 30 anys?) i unes infraestructures públiques tan útils als contribuents catalans, la major part útils com les estàtues de Kim Jong-il als nord-coreans, doncs no és d'estranyar que tants catalans se sentin estrangers a Espanya, país en què –en plena democràcia– s'ha fomentat un ambient de desconfiança tan estesa envers tot allò català que ni el PP ni el PSOE poden fer cap gest per reconduir el procés sobiranista sense suïcidar-se políticament. Ara que tenim pregunta i data, a ambdós partits els ha faltat temps per dir que hem entrat en un carreró sense sortida. Al contrari: són ells que hi van entrar, fa 30 anys; i –descartada l'opció militar– no tenen ni la més mínima idea de com se'n sortiran.