L'amor ardent a la llibertat

El passat mes de maig, en una visita a l'ajuntament de Mora d'Ebre, em va cridar l'atenció una foto en blanc i negre penjada en una paret: el president Macià, d'esquena, plantat en un cotxe descapotat, intentant travessar un pont de la vila absolutament col·lapsat per persones de totes les condicions socials que l'aclamen, totes somrients. De Macià, que tenia un patriotisme ardent, resulta il·luminadora la capacitat de connectar amb la gent i fer-los somiar els seus somnis amb ell. Va saber combinar l'enfrontar-se a la realitat amb mantenir els ideals.

Sempre és un bon moment per tornar sobre la figura del president Francesc Macià. El 80è aniversari del seu traspàs, el dia de Nadal de 1933, ens en dóna una magnífica ocasió, ara que som a tocar d'un 2014 carregat de commemoracions del passat i de cites amb el futur. L'energia, la fe, la devoció amb què va viure la seva vida i el seu compromís amb Catalunya són, encara avui, un llum encès que guia els passos dels qui hem anat al darrere. Donarem l'empenta definitiva a la llibertat de Catalunya si som capaços de fer la síntesi entre aquestes tres fites de la nostra història i que representen els seus protagonistes: la mort del president Macià, el Tricentenari dels fets de 1714, i un segle de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya i del seu forjador, Enric Prat de la Riba.

Durant l'any vinent hi haurà ocasions de desgranar per què és important per a nosaltres la commemoració del 1714 i la pèrdua de les llibertats catalanes. Vull quedar-me per ara en el que movia aquells catalans a resistir més enllà de tota esperança: l'amor a la llibertat. Aquesta visió de la vida, que ens enllaça amb les millors tradicions europees, és també el fil roig que relliga les trajectòries d'Enric Prat de la Riba i Francesc Macià.

El propi president Macià va relligar aquestes fites en el que és un dels discursos més brillants de la nostra història, el que va pronunciar el 6 de desembre de 1932 en constituir-se el primer Parlament de Catalunya de l'època contemporània: “Em plau saludar-vos, honorables Diputats de Catalunya, dintre aquests murs que el destí ha volgut que fossin, justament, els mateixos que alçà per abatre Catalunya l'usurpador de les nostres llibertats. Renascut l'esperit immortal de la nostra raça, pren possessió victoriosa d'aquesta fortalesa, per celebrar-hi de nou Corts nostres, que hi dictaran lleis nostres, en llengua nostra. Sentiu-la, la joia d'aquest moment! I, amb ella, la vostra responsabilitat, i la vostra glòria. Hi ha un poble alçat al voltant vostre. Escolteu la seva vibració! Recolliu els seus anhels! Realitzeu les seves esperances! Res ni ningú no pot privar-vos, ara, de plasmar-li aquella Catalunya, que, salvant-lo de la inquietud del viure, el meni cap als ideals! Sou la lliure voluntat de la pàtria, sou, honorables Diputats, tot Catalunya en peu.” Són paraules que retraten fidelment el seu moment i que molt bé se'ns podrien aplicar ara, encara que el llenguatge seria en part diferent.

També Macià, com Prat, era un home de construcció. “La creació de l'Estat Català no és una estridència, és un acte constructiu”, havia dit ja el 1922. A partir del 1931 va poder començar a fer-ho: “Som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i ho vol tornar a ser”, havia dit. En paraules de Màrius Torres, “la ciutat d'ideals” que volien bastir els la van ensorrar, però “més llunyana i més lliure” n'hi havia una altra que enviava, per sobre d'aquell temps presoner, batecs d'aire i de fe. És la nostra. Hi estem arribant. Perquè, com deia Macià, “els drets dels pobles i els dels homes a fer-los prevaldre no prescriuen mai”.

En una ocasió vaig expressar el desig que la meva presidència fos una síntesi entre Enric Prat de la Riba i Francesc Macià, perquè crec que la combinació dels seus valors seria un gran actiu per a Catalunya. De Prat, la determinació i el rigor, la combinació de pensament i acció, la captació del millor talent amb independència de les ideologies, el projecte clar, el patriotisme conseqüent, el seny ordenador. De Macià, la força de l'ideal i la capacitat de connectar amb la gent. Si sabem resistir com els patriotes de 1714; si mantenim vius els ideals i els objectius, malgrat els obstacles, com va fer Macià; i si al mateix moment som capaços de fer la millor construcció possible del país amb les eines que tenim, com Prat de la Riba, trobarem punts de llum amb els quals crear l'esperança que el país necessita.