Caràcter reivindicatiu

La rei­vin­di­cació ha arri­bat al Par­la­ment. En un hemi­ci­cle en què la cor­bata i l'ame­ri­cana for­men part del codi no escrit de ves­ti­menta, l'entrada de la CUP a la cam­bra cata­lana va tren­car, fa un any, el to mono­cromàtic. Cap dels dos dipu­tats mas­cu­lins de la for­mació han por­tat mai cor­bata. I el cap de llista de la for­mació, David Fernàndez, a més, ha fet cèlebre l'ús de samar­re­tes rei­vin­di­ca­ti­ves al faris­tol. Des de la defensa de la llen­gua cata­lana pas­sant per la crítica als bancs o a Telefónica, Fernàndez ha fet la seva par­ti­cu­lar des­fi­lada de models. No és res impo­sat. “Fins fa un any les treia del meu armari. He estat tota la vida vin­cu­lat a les llui­tes soci­als, a la defensa dels drets... i quan vas a una mani­fes­tació te les com­pres”, explica. És a dir, no es tracta d'un posat adop­tat, sinó que res­pon a una manera de ser.

L'entrada al Par­la­ment, però, ha fet que ara n'hagi de com­prar menys i en pugui por­tar més. Molts col·lec­tius que s'han creat o que han pro­tes­tat n'hi fan arri­bar amb l'objec­tiu que se les posi en roda de premsa o al Par­la­ment. Per què? Bàsica­ment perquè el dipu­tat té una pro­jecció que con­tri­bu­eix a donar visi­bi­li­tat a les cau­ses. “És un mis­satge addi­ci­o­nal”, admet. La selecció es fa segons les cir­cumstàncies del moment. La que recorda Gui­llem Agulló amb motiu del seu ani­ver­sari, la de Pan­rico quan els tre­ba­lla­dors es van mani­fes­tar... I n'hi arri­ben que no uti­litza perquè no com­par­teix la ide­o­lo­gia o a vega­des per falta de temps. Dis­se­nya­dor i peri­o­dista, fins i tot n'ha creat alguna, com la que recorda el Xile d'Allende, junt amb­Julià de Jòdar. Això no obs­tant, no vol dir que no en com­pri cap ara, acla­reix. Mol­tes les adqui­reix a l'Estat Invi­si­ble, una coo­pe­ra­tiva de seri­gra­fia tèxtil.

A banda, però, Fernàndez està con­vençut que no seguir la moda de la resta de dipu­tats també mani­festa una con­vicció con­tra el poder. “En la lògica de la roba i de com des­co­di­fi­quem les coses ens tro­bem en un con­text en què, per mi, els ves­tits sig­ni­fi­quen troi­ques, poder i cor­rupció”, declara. La seva entrada a la cam­bra va tra­duir-se en una reco­ma­nació de la pre­si­denta, Núria de Gis­pert, en el sen­tit que ves­tis­sin amb la for­ma­li­tat que reque­reix la ins­ti­tució. Fernàndez recorda que la polèmica es va tan­car amb un poema de Miquel Martí i Pol, que bàsica­ment diu “ves­teix com vul­guis”. De fet diu que, si hagues­sin de por­tar cor­bata, no es reco­nei­xe­ria. Esta­ria por­tant una dis­fressa. “La meva vida quo­ti­di­ana és així: anar amb texans, cami­se­tes i saba­ti­lles. Nosal­tres no som poder, som car­rer”, asse­gura Fernàndez, que con­si­dera que la for­ma­li­tat de la ins­ti­tució no la deter­mina la cor­bata, sinó les acti­tuds i el que s'hi deci­deix. Si hagués de can­viar, no s'hi sen­ti­ria còmode: “La pri­mera que s'empre­nya­ria seria la meva mare”, reco­neix diver­tit.