Silencis republicans

ERC a les comar­ques giro­ni­nes no fa soroll, però fa la con­questa muni­ci­pal o, millor encara, la recon­questa, i més després de la pata­cada a l'Ajun­ta­ment de Girona que la va dei­xar sense cap regi­dor. I el cui­ner de tot ple­gat, aquell que ha de lide­rar aquesta mena de pla Mars­hall és el seu pre­si­dent, Josep Maria Rufí, exal­calde de Tor­ro­e­lla de Montgrí i ara infa­ti­ga­ble por­ta­veu a l'opo­sició –i des de l'inici de man­dat, també fla­mant asses­sor a la Dipu­tació–; ell ha de coor­di­nar que asso­lir un resul­tat que, com a mínim, sigui històric. Si més no, aquesta és la pre­tensió i, encara que els vents de les enques­tes i el moment històric els siguin pro­pi­cis, no és un repte menor, no. I tot això, Rufí ho porta a terme amb dis­creció, una vir­tut, per cert, cada vegada menys habi­tual. I també amb molt, molt d'her­me­tisme. Posats a dir-la grossa, entre Rufí i el pre­si­dent del PP a Girona, Enric Millo, no hi ha gaire diferència pel que fa a fer decla­ra­ci­ons, fins i tot en off, que ja és dir.

Tots dos tenen una con­versa incon­te­ni­ble per no dir gaire res. Rufí, vete­ri­nari de grans ani­mals –i quina man­dra que deu fer tor­nar a les gran­ges quan t'aca­rona la política i el país et neces­sita!– té ment científica, és més murri que la fam, sap espe­rar i aposta per ges­ti­o­nar bé els temps polítics. Fins ara ho fa prou bé, tot s'ha de dir. Segu­ra­ment, perquè la seva experiència prové dels fogons del món local, i aquí se n'aprèn molt. I, també, té la sort de tre­ba­llar en un par­tit paci­fi­cat sense cap guerra caïnita de les seves a la vista –si més no, de moment, però tot arri­barà–. El con­text li és favo­ra­ble, doncs, tot i l'ensurt de Josep Car­rapiço, que va ser citat a decla­rar en relació amb l'ope­ració Manga, però que a la fi
tot ple­gat ha que­dat en no res.

Pre­sen­tada l'escrip­tora Maria Mercè Roca com a can­di­data esco­llida per tor­nar a tenir repre­sen­tació al con­sis­tori de Girona, els repu­bli­cans han d'acla­rir què passa amb Salt i Bla­nes, també amb Figue­res, on hi haurà can­vis, i a més de vint muni­ci­pis, segons explica el mateix Rufí en un atac insòlit de sin­ce­ri­tat –que Millo, per cert, encara no ha tin­gut–. La resta, feina a la cuina i sense fer cap tren­ca­dissa, una cuina de la qual, i per ser jus­tos, ja ha sor­tit, a banda de Roca, un plat amb gust euro­pe­ista: la desig­nació de Josep Maria Ter­ri­ca­bras com a can­di­dat al Par­la­ment Euro­peu. Feia molt de temps que Rufi el fes­te­java. ERC està, doncs, molt tran­quil·la, però només perquè no hi ha cap més líder ense­nyant les ore­lles. Tot­hom està quiet al vol­tant d'Oriol Jun­que­ras i del procés sobi­ra­nista.

I això va que­dar molt clar a Por­que­res, en l'últim congrés d'ERC en què va sor­tir esco­llit Rufí, en detri­ment de David Mas­cort, alcalde de Vila­bla­reix i por­ta­veu del grup a la Dipu­tació. La can­di­da­tura de Mas­cort era, segu­ra­ment, la que més s'adap­tava al nou ide­ari de Jun­que­ras: gent jove que donava una imatge clara de reno­vació en sin­to­nia amb la nova línia. La de Rufí, en canvi, no era ni carn ni peix. No era una mala can­di­da­tura, cer­ta­ment, però amb el seu afany d'acon­ten­tar tot­hom hi havia una mica de tot ple­gat, amb gent molt pro­pera al sec­tor de Puig­cercós. No va pas­sar res. Rufí i Mas­cort es van enten­dre i ara tre­ba­llen ben jun­tets per al bé del país i del par­tit. Doncs això, tots ple­gats fan la recon­questa.