De Herder i Renan. I del dret a decidir

Hem parlat molt aquests darrers temps d'Europa. I relacionat amb Europa i la Unió Europea del paper que hi juguen França i Alemanya. I de la necessitat que aquests països puguin reeixir econòmicament i siguin capaços de posar-se d'acord sobre el que cal fer per a consolidar el procés d'unitat econòmica, fiscal i política d'Europa. Cosa que des de Catalunya hem desitjat sempre, i desitgem.

A més d'això, ens hem fet ressò de la discussió sobre si una Catalunya independent podria formar part de la Unió Europea. En el sentit que sí que podria. Com així ha estat –més o menys de pressa– en el cas de molts nous estats europeus. Però aquest tema ara no és ni el més important ni el més determinant ni el més urgent. Ara el que compta és que el poble de Catalunya es pugui expressar democràticament sobre com vol que sigui l'estatus polític de Catalunya. Sobre si vol ser independent o no. O sia que el tema central ara de debat és el dret a decidir. I pot semblar sorprenent que això ens remeti a un antic debat. El de “què és una nació?”, un vell debat teòric, com tots els debats. Però amb incidència pràctica, com també tots els debats. El debat que en els segles XVIII i XIX varen protagonitzar Herder i Renan.

D'aquest tema ja en vàrem parlar en aquest butlletí l'any 2005. És a dir, en el moment del debat sobre el nou Estatut d'Autonomia. Dèiem que, segons Herder, “la personalitat dels pobles es basa en un substrat de llengua, de cultura, de sentiment col·lectiu, de memòria i de consciència prèvia a les construccions polítiques”. I que, segons Renan, “la nació és un plebiscit de cada dia...”. I que per més determinant que sigui el patrimoni de llengua i de dret i d'història i de memòria, tot això es va esfilagarsant, es va diluint si a més no hi ha un plebiscit de cada dia.

En el món intel·lectual i polític del nacionalisme català aquests dos plantejaments hi han estat presents. De vegades amb un cert grau de contraposició. Més romàntic el de Herder, i segons com considerat més conservador. Més racionalista i diguem-ne d'esquerra el de Renan. Però tots dos necessaris. I de fet tots dos hi són barrejats. I ara, també.

Perquè de la lectura dels dos autors, però sobretot de la praxi catalanista, o de la praxi de qualsevol dels moviments nacionals que hi ha hagut a Europa durant els darrers dos-cents anys, des dels txecs, que se solen classificar com d'esquerres, als eslovens, que se solen considerar com de dretes –per a posar-ne només dos exemples molt típics–, es desprèn l'existència dels dos elements: el substrat de la llengua, la cultura, la memòria històrica de Bohèmia, i la voluntat social i política primer per a superar l'oblit col·lectiu i el desdibuixament i per a assolir després el reconeixement polític. I a Eslovàquia passa el mateix. I, segons Renan, això també ha passat a França. Però parlant de França, Renan implícitament diu que perquè un conjunt humà pugui ser una nació ha de conservar “un ric llegat de records” o “una herència que s'ha rebut”. I parlant de França, reconeix que això no ha estat així en el cas de bona part del que avui és França. Diu textualment: “la unió de la França del Nord i la del Sud (és a dir, Occitània) ha estat el resultat d'una exterminació i un terror continuat durant quasi un segle”. L'exterminació d'allò que Herder considera que cal preservar per a la continuïtat d'una nació: la llengua, la cultura, la espiritualitat, els hàbits socials, l'escala de valors... O sia que la destrucció dels elements clau d'una realitat i d'una consciència col•lectives fa molt difícil, o impossible, la pervivència o la recuperació d'una nació.

Per tant, disposar d'aquell substrat de què parla Herder de llengua, cultura, sentiment col··lectiu, escala de valors, un ric llegat de records i voluntat de projecte és essencial per a ser una nació. Per a no desaparèixer. Si tot això desapareix es perd la possibilitat de ser una nació.

Però també és cert que, com diu Renan, la defensa d'aquest substrat, o d'aquest patrimoni, requereix que sigui defensat dia a dia. Ho va argumentar extensament en la seva conferència de 1882, a la Sorbona, sobre “Què és una nació?”. Una conferència llarga i complexa, però que va resumir en una frase (i una conseqüència), que és un referent quan es parla d'aquests temes: “l'existència d'una nació és un plebiscit quotidià”. Completada amb aquella altra: “el vot de les nacions és, en definitiva, l'únic criteri legítim, al qual cal sempre tornar”.

Com ja hem dit, doctrinalment el nacionalisme català ha incorporat sempre aquests dos components: el substrat lingüístic, cultural, de valors, i la voluntat. Els fets han demostrat la solidesa i la creativitat d'aquest substrat. En la línia del que deia Herder. I del que el catalanisme ha assumit sempre. Però també s'ha fet evident la voluntat de Catalunya –la voluntat, el plebiscit, la consulta– de defensar, perfeccionar i enfortir aquest substrat, aquesta substància, aquesta realitat de país.

(Diguem de passada que segons el Diccionari de la Llengua Catalana i el de la Real Academia Española un plebiscit equival a una consulta. Una consulta als ciutadans, una paraula molt actual).

En els dos sentits Catalunya ha posat de manifest, i ho posa ara, la seva voluntat col·lectiva. Primer, durant segles de política d'ofegament (com a mínim des de 1714) de la nostra identitat. En tots els àmbits. Ha estat un plebiscit exercit en condicions difícils, però reeixit. Segon, ara reclama poder fer aquest plebiscit d'una manera formal.

Les dues versions, que alguns qualificaven de dretes o d'esquerres, o tradicionals o progressistes, però que de fet eren coincidents en l'essencial, ara coincideixen en una reclamació radical molt democràtica: el vot popular. És el més legítim.