La incapacitat?

Amb interrogant, i potser no cal que l'interrogant hi sigui per sempre. Però ara és molt actual i difícil de curar.

La incapacitat de qui? I per
a què?

La incapacitat d'Espanya.
La seva incapacitat per a resoldre problemes interns molt substancials. Que durant uns anys –posem-hi de 1970 fins al 2000, per dalt i per baix any més any menys– va semblar que era capaç de superar. Els anys de la Transició.

Espanya tenia mala fama. Ningú no li negava un gruix històric, cultural (i també lingüístic, òbviament) i de capacitat de produir ideologia important. Ningú no li negava el dret a ser un país altament considerat. Però per l'experiència històrica no inspirava confiança. I en canvi amb poc temps –des de 1970 al 2000– sorprèn a tothom per l'èxit del procés democràtic i per la seva consolidació de mentalitat i d'actitud. Pel canvi que va fer (potser aparent), però que en algun moment va semblar molt sòlid. Per la brillant transformació econòmica i social que experimenta i per la rapidesa i eficàcia de la seva integració a Europa. Anys abans s'havia parlat del miracolo italià. També molt brillant. Després va ser el torn del milagro español.

Ara sabem que tant el miracolo com el milagro tenien peus de fang. També sabem que encara que un país visqui un moment molt difícil pot reaccionar. Espanya, també. Però de vegades és difícil. En el cas d'Espanya ara mateix no és fàcil. De fet és francament difícil.

Per què? Per dos motius.

El primer perquè l'Espanya que enlluernava Europa de cop i volta ha aparegut com a molt fràgil, en una situació econòmica molt crítica. I també social, amb un atur general i juvenil escandalós i amb un gran malestar ciutadà. I no és que Espanya no continuï tenint actius importants i positius, econòmics i no econòmics. No és que s'hagin de considerar perduts tots els progressos dels últims quaranta anys. No, ni de bon tros. Però en conjunt el país està encallat i no funciona bé. Funciona francament malament. I produint en molts sentits greus perjudicis.

Com es diu i es repeteix per part dels analistes més seriosos de la realitat espanyola, “en España avanza inexorablemente el proceso de deterioro de las instituciones constitucionales”. Des del Tribunal Constitucional al Consell General del Poder Judicial, de la justícia ordinària als partits polítics, i més institucions bàsiques. Fins i tot el Banc d'Espanya ha fallat molt greument en moments decisius. I en general l'economia, amb les repercussions socials que això té. I un dels aspectes en què aquest mal funcionament és més evident és en l'anomenat estat de les autonomies.

Té tota la lògica, per tant,
que es reclamin “amplias y profundas reformas del Estado” . I tota la urgència. El mal –el gran mal– és que a Espanya hi ha un alt grau d'incapacitat per a dur a terme aquestes reformes. En general, però molt accentuada pel que fa al tema autonòmic. Un dels més difícils. I més específicament encara, i més accentuadament, pel que fa al problema de Catalunya.

Tot el desajust espanyol és de difícil solució. Però el més difícil de tots és aquest. És el més difícil, perquè no és només un problema d'uns quants euros més, o menys, o de més o menys competència administrativa. O de rang protocol·lari. És un problema de concepte d'autonomia. O, més ben dit, d'autogovern. I, en el cas de Catalunya, d'identitat. És un problema de quin grau de personalitat pròpia considera que té Catalunya, i que reconeix a Catalunya. I ja que vivim en un règim de proliferació autonòmica, la resposta és “no menos que ellos”. En tot: en pesca lacustre, encara que no es tinguin llacs. O en televisions, encara que per manca de llengua pròpia i de cultura ben diferenciada no es necessitin tant. En atenció social a la immigració, que és un problema moltíssim més greu a Catalunya que a la gran majoria del territori de l'Estat. I amb més repercussió.

I pel que fa al finançament juga un sentiment que ve de lluny, d'èpoques de política espanyola econòmicament i socialment poc eficaç –èpoques, per cert, dominades per una classe política espanyola, i molt poc catalana, majoritàriament poc sensible als temes econòmics, socials i al propi desenvolupament territorial.

Al conjunt d'Espanya analitzar aquesta problemàtica d'una manera equilibrada li resulta molt difícil. Quasi impossible. Per això hem titulat aquest article La incapacitat? Amb una reserva obligada, amb interrogant. Deixant una porta oberta al fet que això canviï.

La particular dificultat del problema de Catalunya ve agreujat perquè ha estat inclòs en un plantejament autonòmic general de tot Espanya d'una manera que dificulta la solució. Del tema català i del conjunt autonòmic.

En principi la generalització autonòmica pot ser bona. I de fet va tenir una acceptació bastant general. Val a dir que a Catalunya amb un cert escepticisme. Però acceptada al capdavall. Tanmateix, en el cas espanyol fàcilment podia embolicar-se molt. Que és el que ha passat.

S'ha embolicat d'una manera difícil i recargolada, la qual cosa fa molt difícil, de moment impossible, trobar una solució. Entre altres coses, perquè ara per ara els grans partits espanyols no estan en condicions de trobar-la i d'implantar-la. Ja hem dit abans que justament una de les coses que no funciona a Espanya és el sistema de partits. I amb el tema autonòmic han jugat massa irresponsablement durant molts anys, I ha esdevingut molt i molt difícil trobar una solució. Una solució justa i conjunta. Tan difícil que s'entén la resposta d'un dels polítics catalans amb més fama –i ben guanyada– d'home constructiu, realista i responsable, i també eficaç, que quan se li pregunta, públicament, que per què ara es declara independentista, tenint en compte que la independència és molt i molt difícil, respon: «Ho sé, però he arribat a la conclusió que el que és, no molt difícil, si no impossible, és la reforma de l'Estat espanyol».

I així és. Perquè hi ha una incapacitat d'afrontar alguns problemes de pes –sobretot aquest– per part de les institucions espanyoles. I d'una manera especial per part del món polític i dels grans partits.

Haurem d'enfondir més en aquest tema.