Del necessari bon ús de la solidaritat

A propòsit del nostre darrer editorial ens ha dit algú que trobava excessiu que diguéssim que a la política espanyola hi ha una gran incapacitat. Dit així realment pot semblar excessiu. Perquè com es deia en el mateix editorial hi ha coses que s'han fet prou bé. És va arribar a parlar de milagro español. I la crisi molt forta dels últims anys no s'ho ha endut tot.

Per tant, no diguem incapacitat. Però sí una dificultat molt gran. En part fruit de la història. En part de no fer les coses bé. En part de no renunciar més radicalment a la trampa.

Perquè en el moment de la Transició va semblar que Espanya i tots plegats ho fèiem bé. Que encarrilàvem bé les coses. Però massa aviat vàrem descarrilar. Potser per poca seriositat. O fins i tot per poca honestedat. Massa aviat va aflorar una actitud i una mentalitat d'incompliment.

En el moment de la Transició les coses van quedar agafades amb pinces. Amb molts punts pendents i que calia acabar d'ajustar. Coses que altrament podien espatllar-se fàcilment. I això requeria més que mai joc net.

I això era així per realitats físiques, socials i econòmiques de gran risc. Una d'elles la dels desequilibris socials.

El d'un repartiment desequilibrat de la riquesa, del benestar, de la seguretat, de la qualitat de vida, de les perspectives personals i familiars. És a dir, una situació injusta en el que se sol anomenar «qüestió social». I efectivament canviar aquesta situació molt a fons va ser un objectiu molt prioritari i molt ampli de la nova etapa democràtica. Que en conjunt ha estat un èxit. Amb llacunes i que ara mateix té dificultats –algunes serioses–, però en conjunt, clarament un èxit.

Però en un altre sentit hi havia a final de la dictadura un altre desequilibri greu, que era el territorial. A bona part del territori i de la societat d'Espanya. Que afectava seriosament el nivell de vida i la promoció personal i familiar de molta gent. De milions d'espanyols. I era criteri general que la democràcia, la integració europea i l'esperit general de renovació que el final de la dictadura havia de comportar, podria, i en tot cas havia de resoldre aquesta situació. Que venia de molt lluny, de moltes dècades i de més d'un segle, però que ara es podria resoldre. En tot cas era un projecte dels més prioritaris. Al qual Catalunya es va apuntar. S'hi va comprometre.

Aquest problema tenia fonda incidència no solament econòmica sinó també humana. La pobresa, o la dificultat de promoció, o la sensació de ser víctimes d'una injustícia tenen efectes psicològics negatius. I no només per un costat. Per exemple, podien produir, i varen produir, de vegades actituds d'autosatisfacció en indrets d'Espanya més desenvolupats. A Catalunya, per exemple. No només a Catalunya, però evidentment també a casa nostra. I això pot ser de vegades perillós i ofensiu. I una altra distorsió psicològica greu per l'altra banda pot ser l'enveja d'algunes parts d'Espanya. I el ressentiment. També molt nociu. I també va actuar negativament un fet d'incomprensió «madrilenya». La política estatal va trigar molt a reaccionar efectivament contra aquesta situació.

Conseqüentment, va ser d'acceptació general que un dels principis que havia de regir la política espanyola fos el de la solidaritat. D'acceptació general a tot l'Estat, i defensat amb especial èmfasi i des del primer moment, des de Catalunya. On la reclamació d'una autonomia catalana real, tant política com cultural i del respecte de la personalitat pròpia de Catalunya es feia en el marc d'un projecte global espanyol que reclamava la superació dels greus desequilibris territorials espanyols.

Aquest compromís de solidaritat s'ha complert. Poden haver-hi punts i problemes encara no prou resolts, i que l'evolució de la societat i de l'economia faci revisar, a l'alça o a la baixa. O simplement canviar d'orientació. Però en bona part el compromís de lluitar contra el desequilibri s'ha complert. La política de solidaritat territorial s'ha aplicat a Espanya, més a fons que a molts estats europeus.

Però també en això –com en altres aspectes del balanç espanyol dels darrers trenta o quaranta anys–, hi ha disfuncions i tergiversacions que fan mal. Actituds poc positives. Poc constructives, fins i tot nocives. Una és basar massa la superació d'una situació negativa, sovint fruit de fets històrics, en l'ajut que ha de venir de fora. Que, per altra banda, de vegades es creu que ha de ser creixent o, en tot cas, indefinit. Els processos de recuperació d'una situació difícil, fruit sovint de fets històrics socials llargs, reclamen temps. Però també una eficaç adaptació a la nova i millor situació que es va creant.

Si aquestes condicions no es donen, costa molt donar el tomb definitiu a la situació.

A Espanya la política de superació de desequilibris en molts aspectes ha donat resultat. I si comparem amb Itàlia –país també amb fortes desigualtats–, el balanç clarament és millor. Tenim un altre exemple a considerar. La Unió Europea, que ha estat un factor potent de desenvolupament i de reequilibri de gran part d'Europa. Un exemple bo, de vegades espectacular. Però de vegades no tan bo perquè l'aplicació descontrolada, i podríem dir que exuberant, d'ajut a l'Europa menys desenvolupada, i la manca d'exigència interna d'alguns països ha conduït a una situació molt crítica d'aquests mateixos països, i de tot Europa.
Tot això –a Espanya o a Europa– passa a partir del moment que en aquests temes s'imposa la idea que «la solidaridad sólo hay que practicarla con los bienes ajenos». És una frase dita de vegades a Espanya per gent que reclama solidaritat, però que a voltes actua amb poca autoexigència. I que destrueix el gruix de confiança que necessita una bona convivència. I el mateix exercici de la solidaritat. I que difonent aquesta mentalitat obre el camí a situacions difícils. Per excés d'alegria, per frivolitat i per poca seriositat. Com dèiem, això ha passat a Europa. També ha passat a Espanya. És una actitud que trenca les bases de la confiança. Una actitud de picaresca. Sobre això, a la llarga, no es pot construir. Això acaba fent mal. Amb una greu repercussió general. I tot s'espatlla.