Política

opinió

Anticlímax

Turull, habitual executor de la pregunta aquesta d'autocontrol al president, és el rei de les assistències

Sessió de con­trol, li diuen. Al govern i al pre­si­dent. Així arren­quen tots els plens al Par­la­ment. La sessió està con­ce­buda en clau d'anticlímax: les ron­des arren­quen amb la for­mació amb menys repre­sen­tació, la CUP, i acaba amb la que té més dipu­tats, CiU, que, tot i ser govern, també pot pre­gun­tar(-se), just després que ho faci ERC. Es poden fer una idea de la dimensió de la pro­gres­siva pèrdua d'interès de la roda fis­ca­lit­za­dora.

Ahir, per exem­ple. Quan, per cloure el con­trol, li va tocar al con­ver­gent Jordi Turull pre­gun­tar a Mas, va fer pri­mer l'elogi de la cre­ació de la fines­treta única per recap­tar els –escas­sos– impos­tos cedits a la Gene­ra­li­tat i els d'alguns ajun­ta­ments –eina que el govern diu que serà embrió de la hisenda pròpia– i després va pre­gun­tar pels “objec­tius plan­te­jats” i el “cap­te­ni­ment” (glups) del govern pel que fa a la reci­clada xarxa tri­butària. El que en ter­mes fut­bolístics s'ano­mena pas­sada a l'espai perquè Mas, davan­ter com en aque­lla visita a Mara­caná, remati a por­te­ria buida. Turull, habi­tual exe­cu­tor de la pre­gunta aquesta d'auto­con­trol al pre­si­dent, és el rei de les assistències. En els tres plens ante­ri­ors, va pre­gun­tar a Mas: 1) quina valo­ració feia de l'acord sobre data i pre­gunta de la con­sulta i de les reac­ci­ons, “i què cal fer a par­tir d'ara”; 2) quina valo­ració feia sobre l'acord per apro­var el pres­su­post del 2014, i 3) quina valo­ració feia de la inter­na­ci­o­na­lit­zació de l'eco­no­mia i de la cap­tació d'inversió estran­gera. Duríssims, aspres exer­ci­cis d'autocrítica.

Però ahir. Just abans de Turull, Jun­que­ras, soci de Mas i cap de l'opo­sició, i que sovint dedica el torn a pre­gun­tar pels plans per aju­dar sec­tors o empre­ses en situ­ació deli­cada (en l'epi­sodi ante­rior, Pan­rico, Als­tom i la CCMA), es va interes­sar per les “solu­ci­ons” per a les 8.000 empre­ses cata­la­nes que no han tin­gut cabuda al congrés de mòbils i pels llocs de tre­ball que es poden crear en el futur al vol­tant de la tele­fo­nia. Fis­ca­lit­zació pura i dura. I, seri­o­sa­ment, anticlímax pur i dur. Només cal com­pa­rar amb la pri­mera pre­gunta a Mas, la que va fer David Fernández, també sobre la gran catarsi telefònica, de la qual es va dedi­car a insis­tir en els aspec­tes més fos­cos, boom pros­ti­bu­lari inclòs. El pre­si­dent va repli­car a l'esmena a la tota­li­tat recor­dant que tots els dipu­tats, cupai­res inclo­sos, por­ten mòbil a sobre. Però abans, Fernández li havia retret que tot i que el Par­la­ment va acor­dar impul­sar en el marc del congrés un espai de reflexió sobre l'explo­tació de recur­sos natu­rals en la fabri­cació de smartp­ho­nes, l'espai ni hi és ni se l'espera. Per Mas, però, el Par­la­ment “va fer la feina”, apro­var la reso­lució i trans­me­tre la petició, tot i que no es pot fer res si els orga­nit­za­dors deci­dei­xen no fer-ne cas. Que fer la feina va ser fer un brin­dis al sol, vaja. Ja ho veuen: no gua­nyem per anticlímaxs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.