“El no de Rajoy invita al «sí-sí»”

El no a tot de Rajoy és una invitació permanent al “sí-sí”. Però hem de persistir. La votació del 150.2 és molt probable que sigui rebutjada, però hem de carregar-nos de raons. N'hi ha que tenim la força de la raó i d'altres, la raó de la força. Cal persistir en la recerca del diàleg. Potser fins i tot haurà de ser discret per desbloquejar la situació que està enquistada, però el que haurà de ser molt transparent és el resultat. Si hi és, per descomptat que haurà de ser votat. Ara no hi ha diàleg i encara menys cap proposta.

Duran va manifestar en el sopar amb la senyora Reding que tenia algun indici de diàleg. Res més que això.

El que l'ha de dotar de contingut és l'Estat i qui l'ha d'acceptar o no és la ciutadania de Catalunya. El govern central pot seguir enquistat, parapetat en la Constitució i en UPD i, si s'escau, en el PSOE, però ha de ser conscient que el problema no és només de Catalunya, sinó de l'Estat espanyol. És molt probable que a una part molt substantiva de la població de Catalunya, arribats fins aquí, ja li sigui tot insuficient.

Això podria ser un punt de partida de mínims. Ara ja no es tracta d'assolir un nou acord de finançament i prou. Tenim aspectes damunt la taula, com per exemple la llei Wert (que el govern hauria de retirar), el greuge fiscal (que és estructural) i la política exterior del senyor Margallo, que són massa hostils envers Catalunya.

Si Rajoy no mou fitxa, segurament estarem abocats a unes plebiscitàries, però no és el que desitja Unió i estic segur que tampoc ho desitja una part important de la ciutadania. El que desitgem és que hi hagi algun tipus de proposta en lloc de l'immobilisme actual que no resol el problema, sinó que l'agreuja.

Estem dissortadament molt lluny de tot això. No dic que hagi de ser en la seva substitució.

Si no hi ha la possibilitat de fer la consulta i estem abocats a unes plebiscitàries, escenari factible però no desitjat per Unió, mirarem de treballar conjuntament amb CDC amb voluntat d'arribar a acords. El proper episodi del procés no pot ser un nou trencament en l'espai de la centralitat política de Catalunya. Per tant, Unió i CDC haurem de fer esforços per no fraccionar-lo més i per no fer el país encara més difícil de governar i més tensat pels extrems. Els països es governen des del centre i la moderació, que per a nosaltres no és la renúncia, sinó la manera més intel·ligent que hem trobat de ser ambiciosos.

Des de la perspectiva del dret a decidir i de l'estat propi, Unió ha complert fil per randa els compromisos contrets en el programa de CiU. Abans de definir la pregunta de la consulta, Unió mai no en va redactar cap públicament, sinó que es va limitar a marcar els criteris que havia de complir: inclusivitat i claredat. Tant els que asseguraven que Unió no estaria per la consulta com els que deien que CiU es trencaria es van equivocar. Per tant, que no es facin tants pronòstics. Unió decidirà la seva posició prioritzant. També la bondat de mantenir l'espai central cohesionat que representa CiU. Però si el preu de la unitat és desaparèixer com a projecte polític, no el podrem pagar. M'agrada mirar les coses en positiu i crec que hi ha capacitat i necessitat per les dues parts per mantenir la cohesió.

Quan es convoqui formalment la consulta. Prendrem posició d'acord amb el nostre cos doctrinal (hem defensat un model confederal), amb la realitat (la confederació és cosa de dos) i amb les expectatives (quedar fora de la Unió Europea no és un tema gens menor, ni la cohesió social).

Crec que no valorem en la seva justa mesura el fet que hagi vingut una vicepresidenta de la comissió i hagi parlat, com ho ha fet, de la qüestió catalana i que insti el govern central a fer un esforç de diàleg... Sé que ha expressat el seu desig que ens mantinguem units, opinió que a molts no ha agradat, però no obviem les dues primeres consideracions.

No puc diferenciar el Ramon Espadaler persona del polític. La persona i el polític defensaran públicament i amb fermesa la seva posició quan arribi el moment i la coneixerà tothom.

És evident que una reforma d'estatuts no resol per si mateixa la distància que hi ha entre els polítics i la ciutadania. És una condició necessària, però no suficient. El veritable camí s'ha de recórrer amb les actituds de les persones dins del partit i a les institucions. Cal més proximitat.

No m'espanta l'autocrítica, crec que és saludable. Em preocupa que de vegades sigui utilitzada com a eina gratuïta de desgast.

El congrés és el moment final d'un procés final de diàleg obert entre la direcció i la militància. Si el ple ha durat el que ha durat és perquè s'hi han invertit més de quatre mesos en el diàleg previ.