Els fonaments de la casa

Em demana gent que no va assistir a la meva conferència del dia 10 de març sobre “Herder i Renan, i sobre el dret a decidir”, i als quals de moment no puc proporcionar un text complet i definitiu, que els en resumeixi l'essencial. Cosa que faig deixant de banda les referències històriques i filosòfiques dels segles XVIII i XIX. Parlant amb més concreció ara i aquí.

1. L'existència d'una nació requereix dues coses. Requereix un contingut. I la voluntat de mantenir, defensar, si cal, i millorar aquest contingut, un substrat de llengua i cultura, de memòria i de consciència, un llegat de valors comuns. Uns fonaments. Aquest llegat, aquest patrimoni que ens ve del passat i que avui hem de mantenir i projectar cap al futur. Ha estat el cas de Catalunya.

2. Però cal a més la voluntat de mantenir aquest llegat. Una voluntat operant a través de la història, però que en determinats moments s'ha de practicar amb especial energia i ambició. Són moments de perill per a la identitat i per al progrés col_lectiu. O de renovada ambició col·lectiva.

3. Si aquesta voluntat mantinguda en el temps llarg (durant segles) i en el temps curt (en moments de crisi o de risc) no hi és, la nació corre el perill de dissoldre's ella mateixa o de ser absorbida. D'esdevenir residual. De desaparèixer.

4. O sia que els pobles poden desaparèixer. Els pobles i les nacions poden morir, com tots els éssers vius, per la combinació d'una agressió i d'una feble o inexistent voluntat de defensa i enfortiment.

5. Aquesta voluntat difícilment serà eficaç –o potser ni tal sols existirà– si el contingut de la nació, el llegat, i els fonaments han estat destruïts. Si ja no hi ha res de propi a defensar. O si és que hi és, però precàriament i no se li dóna una nova embranzida. Si no es fa l'acte de voluntat necessari. I si s'accepta allò que deia Renan: “És millor que oblidem”. Ho diu, amb una mentalitat jacobina, referint-se a tot el sud de França. Quan s'adopta aquesta actitud es donen per definitivament cancel·lades una llengua, una cultura, una espiritualitat, una concepció del món, una manera de viure. Destruir el llegat, el contingut propi de la nació, fer-lo inexistent, fins que es dissolgui en l'oblit i pugui ser assimilat fàcilment i definitivament.

6. Ara a Espanya hi ha molta gent que creu que amb l'onada actual d'immigració i l'orientació política actual de l'Estat (“habeis perdido y dentro de dos generaciones de todo esto del Estatut y de la lengua ya no se acordar· nadie”), s'hauria consumat l'oblit “benèfic” que preconitzava Renan. I l'acte de voluntat ja serà impossible. O fins i tot inútil.

7. Hi ha hagut més d'un període històric –llarg i de molta pressió– en què s'ha procedit a l'enderroc sistemàtic de fets bàsics, dels fonaments del que és Catalunya. Com la llengua, molt principal. Des de 1714 i especialment durant tot el segle XIX, en tots els àmbits públics, civils i religiosos, administratius, culturals. I especialment a l'ensenyament, Universitat i sobretot l'escola. I després amb en Primo de Rivera i en Franco. I ara hi torna a haver un perill seriós. Ho explica bé en Borja de Riquer en un article que convé llegir: «L'arrelament de la identitat catalana i el projecte del ministre Wert» (diari ARA del 16 de febrer).

8. Llengua i escola, objectius molt principals. Però no únics. Un ofec econòmic que acabarà fent de les nostres institucions closques buides de contingut. Començant per la mateixa Generalitat. Un ofec econòmic complementat per una molt forta retallada competencial. Tot plegat frenant o fent residual des de la nostra policia fins a les eines econòmiques i legals que ens calen per a consolidar i fer efectiu el nostre estat del benestar.

9. Tot això ara està en perill. I ho estarà més si l'envestida recentralitzadora i, més greu encara, l'ofensiva de residualització contra els elements bàsics del nostre llegat no és aturada amb un gran acte de voluntat. Que ja hi és. Ara hi és més que fa vint anys, o deu o no més de cinc. Perquè l'agressió és més forta. I no només econòmica o política i competencial, sinó feta d'una manera que fereix la dignitat. Hi ha a Catalunya una sensació molt forta de dignitat ferida. Molt fonda.

10. El llegat. L'herència. Els fonaments. La dignitat. Per això s'ha anat tan lluny. Tan lluny en l'acte de voluntat. Per això es corren més riscos dels habituals. No per caprici. No per lleugeresa. Sinó perquè hi ha en joc els fonaments de la casa.