Martí és independentista?

Que les primàries del PSC a Bar­ce­lona no apas­si­o­nen és tota una evidència. Amb els cinc can­di­dats extra­vi­ats en actes sin­gu­lars –a aques­tes alçades ja hem vist tocar la flauta o sofàs al car­rer– per inten­tar cap­tar l'atenció mediàtica, l'únic debat que sem­bla insu­flar una certa pulsió a aquest procés és, ves per on, la qüestió sobi­ra­nista. Amb tot l'apa­rell soci­a­lista a la gre­nya, a l'aspi­rant Jordi Martí aquesta con­jun­tura ja li va bé. Si us plau per força. Arros­se­gar el poten­cial votant cata­la­nista del par­tit és la seva tàctica i estratègia i, per això, ahir els va fer una picada d'ullet més que explícita amb una xer­rada que no podia tenir un títol més evo­ca­dor: Bar­ce­lona, capi­tal d'estat. A aques­tes alçades, d'eufe­mis­mes, els jus­tos.

Martí, home d'idees i de cul­tura, es va envol­tar de l'atmos­fera lisèrgica de la cape­lla dels Àngels per esce­ni­fi­car una con­versa amena, apa­rent­ment, amb l'edi­tor i opi­na­dor Ernest Folch. Davant un cen­te­nar de per­so­nes –no era ple–, ambdós de seguida van anar de cara a bar­raca. A pre­gun­tes de Folch, va rati­fi­car que quan parla d'una Bar­ce­lona capi­tal d'estat, ho fa en referència a un estat català. “Per tant, Martí és inde­pen­den­tista?”, va inter­pel·lar el con­duc­tor. L'interes­sat ni con­firma ni des­men­teix. Aquí el can­di­dat va fer de polític jugant a l'ambigüitat, esgri­mint la tesi que del que es tracta, en unes primàries ober­tes, és de sumar com­pli­ci­tats més enllà de l'elec­to­rat soci­a­lista orto­dox. I a l'hora de cri­ti­car Pere Navarro no s'està d'orgues. No s'ente­nen. I punt. Martí es mos­tra defen­sor “abso­lut” de la con­sulta i no des­car­ta­ria votar sí i sí, ja que veu l'entesa amb Espa­nya com una entelèquia. Ell, però, es veu més com un “fede­ra­lista euro­peu”. A més d'un se li va aca­bar de regi­rar l'estómac quan va pro­cla­mar que si fos alcalde dona­ria suport, “però amb mati­sos”, a la cele­bració d'un referèndum no acor­dat. Pot­ser no es reco­neix com a inde­pen­den­tista. Però amb aquest dis­curs, cal?