Política

opinió

Adolfo i el “paperet”

Suárez va jugar la carta d'un president exiliat a Saint-Martin-le-Beau per sobre de les urnes
El president d'UCD ja va oferir a Roca el Ministeri d'Obres Públiques l'estiu del 1980 i CiU ho va rebutjar

Quan María Ángeles López de Celis intentava espolsar-se el nerviosisme pel primer dia de treball com a secretària a La Moncloa i abans de tocar cap paper, una revelació la va pertorbar. Podia ser que en el seu dia
a dia localitzés un paper “històric”, al qual el personal de La Moncloa es referia com el “paperet”, i havia de ser conscient del valor de l'eventual troballa.

Consumida per la intriga, López de Celis finalment va obtenir del personal l'anhelada explicació de l'aura del “paperet”. Segons li van relatar, un dia a finals dels anys seixanta, el jove príncep Joan Carles va visitar Segòvia i va coincidir amb Adolfo Suárez, el governador civil franquista de la província, que havia nascut el 25 de setembre del 1932 a Cebreros (Àvila). El príncep i el funcionari amb un aire kennedyà de galant de cinema van intimar fins al punt que Joan Carles li va demanar consell sobre com havia de ser la successió. Aleshores, un Suárez preclar li va entregar un paper on exposava les línies mestres del que seria la transició a la democràcia: el retorn de la sobirania popular, l'elaboració d'una constitució, l'amnistia i la legalització dels partits polítics... Quan el 1976 el ja rei Joan Carles I va encarregar a Suárez la presidència del govern espanyol en substitució d'Arias Navarro, el monarca va treure de la butxaca el rebregat paperet de qui havia estat també director general de RTVE (1969-1973) i ministre secretari general del Movimiento (1975-1976), i li
va dir: “És la teva oportunitat.”

En aquell escrit de pròpia mà no hi havia cap esment a Catalunya, un tauler de joc on Suárez
es va trobar dues baralles de cartes: la legitimitat històrica d'un president a l'exili de Clos Mosny (Saint-Martin-le-Beau) i la legitimitat democràtica d'uns parlamentaris que havien estat elegits en les eleccions del 15 de juny del 1977. “No érem diputats al Parlament de Catalunya, sinó al Parlament espanyol”, invocava Carles Sentís a I de sobte, Tarradellas, per justificar l'operació. “Tarradellas havia estat elegit democràticament, a Mèxic, president de la Generalitat”, sostenia l'home de Suárez a Catalunya.

Al País Basc, en canvi, Suárez no va trobar un lehendakari exiliat i no va tenir altra opció que mirar el cap de llista de la candidatura més votada: el socialista Ramón Rubial assumia la presidència del Consell General Basc i esdevenia primer lehendakari sense cartera. En el quinquenni de mandat (del juliol del 1976 al gener del 1981), el tauler basc reservaria a Suárez els anys més cruels d'ETA: 21 morts el 1976, 28 el 1977, 85 el 1978, 18 el 1979... i 124 el 1980.

La voluntat popular reflectida en les eleccions del 15 de juny del 1977 no li va servir a Suárez per al càsting de la Generalitat, però a ell li va reportar la legitimació que no tenia com a president preconstitucional. Es legitimava a bord de la UCD, un conglomerat de setze partits, grups i federacions que inicialment es va denominar Centre Democràtic.

Premonitòriament, Leopoldo Calvo-Sotelo va tenir la idea d'afegir-li “Unió” al principi. Però el nom no fa la cosa i el febrer del 1979 Suárez rebia el canceller Helmut Schmidt i se sincerava: els pitjors enemics no els tenia
al PSOE, sinó a UCD.

Recuperada la Generalitat el 29 de setembre del 1977 –data del reial decret de restabliment–, Tarradellas arribaria a Catalunya el 23 d'octubre per pronunciar el “Ja sóc aquí!” des del balcó de la plaça Sant Jaume. Ratificat per les urnes –les primeres eleccions constitucionals– el 3 de març del 1979, Suárez viu a desgrat que CiU s'abstingui en la investidura, un vot que Jordi Pujol justifica a la tribuna del Congrés dels Diputats dient que no té garanties que el líder centrista reconegui els drets nacionals de Catalunya. El gest no impedirà a Suárez convertir l'Estatut en llei orgànica al desembre i oferir a Miquel Roca el Ministeri d'Obres Públiques l'estiu del 1980, una oferta que CiU rebutja. Pujol, però, va prendre nota de la croada contra Suárez del PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra, amb una moció de censura inclosa. “Es va descobrir un dia que el procés de destrucció política d'un home pot ser una gran jugada política”, denunciaria Pujol el 1984 a Madrid en la presentació del llibre ¿Quién hizo el cambio?, de Federico Ysart, col·laborador de Suárez. A Los presidentes en zapatillas, on evoca els seus trenta anys de secretària de La Moncloa amb tots els presidents democràtics tret de Rajoy, l'ara jubilada María Ángeles López de Celis assegura que, tot i que alguns neguen el pla plasmat en un paper, ella té indicis per sostenir que el famós “paperet” premonitori de Suárez va existir de debò. Ella no el va trobar mai en cap calaix perdut, però els col·laboradors de Suárez van alertar-la fins a l'últim dia de la importància de la troballa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.