Les aparences enganyen

Què tenen en comú el policarbonat, el president del Tribunal Constitucional, un jubilat de Valladolid aficionat a la investigació dels fets del 1714, les converses dels presoners nazis de la Segona Guerra Mundial i l'últim espot de la loteria de Nadal? Res, d'entrada. Però les aparences enganyen, i tot lliga si qui agafa aquests elements aparentment inconnexos per fer-los confluir en un mateix discurs té el talent, el geni i les ganes de convèncer i argumentar d'Albert Sánchez Piñol. A pocs metres de les runes visitables del Born, escenari i fidel reflex de la història narrada en el seu monumental Victus, i hores després que transcendissin el títol i la possible data de sortida de la segona part d'aquesta obra, el protagonista de la sisena trobada del cicle Moment Zero va intentar aparcar el seu vessant de novel·lista per oferir la seva visió del procés català com a antropòleg. I ho va aconseguir durant alguns minuts, en què va sorprendre l'audiència amb un discurs desendreçat d'entrada, però que va anar guanyant consistència a còpia d'exemples, arguments i anècdotes dirigides a il·lustrar els problemes endèmics que ha tingut sempre l'Estat –no els espanyols– per adaptar-se als nous temps. “Parlaven de la necessitat de modernitzar Espanya, i el que van fer és espanyolitzar la modernització”, sosté Sánchez Piñol, convençut que aquesta incapacitat és la que ha donat ales a un procés sobiranista impulsat, segons ell, per la que ha batejat com a “generació BUP”. És la formada per gent d'entre quaranta i cinquanta i pocs anys, que governa a les institucions i a les empreses, i que és la que ens els últims temps ha sacsejat el país a la recerca del gran canvi. Com gairebé tot en aquesta vida, que aquesta generació –“unificada i polivalent, com l'antic batxillerat”– no fos majoria en l'acte d'ahir té una explicació per a un antropòleg acostumat a buscar els perquès de totes les coses. “No tenen temps d'assistir a xerrades ni assemblees, perquè treballen molt”, va etzibar. O sigui que, de nou, les aparences enganyen.

Avancen els minuts i l'antropòleg va donant pas a l'escriptor que no firma llibres per Sant Jordi perquè defuig la competència i la mercantilització d'una jornada “que de vegades sembla un concurs”. Parla l'autor que va escriure Victus en castellà “per prendre distància”, “perquè no volia fer un llibre adreçat només als catalans” i per buscar una universalitat que situa com un dels reptes més immediats del procés. L'Onze de Setembre vinent, les aventures de Martí Zubiría es publicaran als Estats Units, on possiblement es convertiran en la primera referència del 1714 per a molts lectors d'aquell país. “Va ser una guerra d'Espanya contra Catalunya, no de castellans contra catalans”, sentencia Sánchez Piñol, convençut que els ecos d'aquell conflicte s'han mantingut tot i el pas del temps. “Hi ha violència simbòlica i institucional; i avui les canonades són els discursos promoguts des d'alguns grups mediàtics”, conclou. Per sort, els successius intents fets des d'aquests sectors per erosionar la pau social no han prosperat, i avui Catalunya pot presumir d'una cohesió que l'escriptor considera el capital simbòlic d'aquest procés. Queda poc temps. El suficient perquè el protagonista del dia doni pistes de la segona part de Victus, que, com la catalanitat, haurà sobreviscut a aquell 11 de setembre tan fatídic. Perquè en la vida, com en els llibres i en la història, hi ha molts cops que les aparences enganyen.