Xoc de marcs de referència
L'escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol, protagonista del cicle Moment Zero
Veu un trencament amb Espanya i creu que el procés l'impulsa “la generació del BUP”
Amb una idea, un apunt, dos conceptes i, sobretot, amb moltes, moltes anècdotes. És com l'escriptor i antropòleg Albert Sánchez Piñol va exposar la seva visió del procés sobiranista que es viu a Catalunya i el progressiu allunyament d'Espanya. L'autor de la novel·la d'èxit Victus va ser, just el dia després de Sant Jordi, el protagonista del cicle Moment Zero, organitzat per El Punt Avui, l'entitat Moment Zero i el Born Centre Cultural. Ho va fer amb l'espai museístic del barceloní barri de la Ribera, literalment, als seus peus.
El Sánchez Piñol antropòleg va parlar del xoc entre els marcs de referència culturals de Catalunya i l'Estat espanyol. “Hi ha tanta distància que els fa estar molt allunyats. No hi ha contacte possible”, va sentenciar. I va atribuir el trencament, en part, a una Transició fracassada amb un Estat immòbil, incapaç de reconèixer la pluralitat, i amb una democràcia de baixa intensitat. “Durant la Transició hi va haver moltes esperances que la modernitat modernitzaria Espanya i el que va passar és que Espanya va espanyolitzar la modernitat”, va resumir. Ho va il·lustrar amb una anècdota. La d'aquell alcalde d'un poble a prop de Cadis que venia orgullós la reinauguració de les plaques dels carrers que, gastades, s'havien substituït per unes de noves de policarbonat, molt més resistents. Entre els noms dels nous rètols, encara el de l'Almirante Carrero Blanco. La metàfora és la d'Espanya com “una placa de policarbonat on posa el de sempre” i que Catalunya vol despenjar definitivament després d'anys intentant buscar-hi l'encaix. “La tercera via? Durant tres-cents anys hem estat intentant canviar l'estructura de l'Estat”, rebutjava l'autor.
Sánchez Piñol contraposava el marc de referència espanyol al català, caracteritzat –citava– pel sentit democràtic, la cultura i la llengua catalanes, i la cohesió social. I emfasitzava aquest últim com el gran valor a exportar a Europa i al món. “És el que pot vendre Catalunya.” En un context en què la immigració i la cohesió s'albiren com dos dels grans problemes d'Europa, Sánchez Piñol advoca per subratllar l'experiència del que històricament ha estat el “passadís del Mediterrani” com el gran capital simbòlic de Catalunya. Enfront d'un Estat espanyol que mira de projectar una imatge de fortalesa, “nosaltres vendrem que som universals”. En plena polèmica sobre la pertinença o no d'un estat català a la UE es preguntava: “Europa ens necessita, a nosaltres?” “Jo crec que sí.”
El també autor de títols com ara La pell freda, Pandora al Congo i Pallassos i monstres descartava el debat, plantejat “des dels despatxos”, sobre una suposada divisió dels catalans en funció de l'origen. “Implica un desconeixement absolut” d'una societat “barrejada”. Per exemple, la seva família. “El primer Sánchez va arribar nedant a Barcelona”, va explicar, detallant que l'avantpassat era grumet en un vaixell esclavista. Va saltar de la nau i va arribar a la costa catalana nedant.
Component generacional
No hi ha fractura social en un procés en què Sánchez Piñol detecta “un component generacional fortíssim”. L'ha batejat com “la conxorxa del BUP”, l'antic batxillerat unificat polivalent. Una generació que té entre 40 i 50 anys que ha estat educada en democràcia, lluny dels temors de la dictadura. “Aquesta generació té una oportunitat històrica”, va considerar.
I què cal per a què culmini amb èxit el procés? L'antropòleg va citar dos requisits que veu imprescindibles: una majoria social –“a la qual tots els actors possibles se sumin”– i perseverança. Sánchez Piñol va rebutjar els arguments legalistes a què s'aferren els contraris a la consulta, entre ells el govern de Mariano Rajoy per frenar-la. “No es pot resoldre judicialment o policialment un problema d'un milió i mig de persones que es vesteixen com un canari i es donen les mans”, va dir, amb humor, present en tota la seva intervenció, referint-se a la Via Catalana. Ell hi va ser, just al pont d'Amposta.
El mateix dia que es donava a conèixer el títol de la que serà la segona part de Victus –Vae Victus–, l'escriptor admetia el filó novel·lístic de la guerra de Successió, un conflicte “de Castella contra Catalunya, no una guerra de castellans contra els catalans”. “El 1714 hauria de ser un gènere, com el Far West, per als catalans.” Somriures i el públic de Moment Zero, a la butxaca. En un cicle que es reprendrà al maig amb la productora de cinema i presidenta de l'Acadèmia de Cinema, Isona Passola.
