L'últim front d'un atac total

Si es confirma el que ahir va explicar el conseller de la Presidència, Francesc Homs, no es podrà dir que l'ofensiva contra TVC no es veia venir. Alguns sectors del sobiranisme fa temps que van alertar que el tancament de la Televisió de Mallorca i de Canal 9, i el desmantellament de gran part de l'estructura de Telemadrid, es podien considerar una prèvia de l'ofensiva que els populars, amb el suport de l'espanyolisme més ranci, preparaven contra la televisió pública catalana. TVC com a símbol prominent d'un model d'immersió lingüística i de país que el govern de Mariano Rajoy va començar a atacar fa temps amb la redacció de la llei Wert, inspirada, en paraules del ministre que hi dóna nom, en la voluntat d'“espanyolitzar” els alumnes catalans.

Aprovada la llei de millora de la qualitat educativa (Lomqe), i mentre el govern català encara prepara la seva resposta per al mes de setembre vinent, l'ofensiva contra la televisió pública catalana es podria considerar un capítol més, i igualment important, d'aquest front contra la llengua i la cultura catalanes, un dels pilars fonamentals del procés.

Entre la llei Wert i l'alerta sobre el futur de TVC han passat molts mesos. Suficients perquè l'Estat espanyol hagi canviat els criteris de càlcul de les balances fiscals, fins ara l'únic sistema fiable per calcular el dèficit de cada autonomia, amb l'objectiu d'evitar “motius de divorci polític”, en paraules del ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. Mentre s'espera conèixer les xifres de les noves balances, la presentació de les quals acumula un retard de dos mesos, el govern també ha accelerat la seva maquinària legislativa amb un reguitzell de lleis que atempten contra competències de la Generalitat reconegudes per l'Estatut. En són un exemple la llei de mercat únic, que permet que un producte o servei produït en una comunitat autònoma es pugui comercialitzar en tot el territori estatal sense necessitat d'haver-se d'adaptar a les normes d'altres territoris, i que atempta contra normes pròpies de la Generalitat com ara les referides a l'etiquetatge. O la llei de caixes, dissenyada per eradicar la influència de La Caixa en el mercat financer espanyol. En l'àmbit competencial, també destaca l'aprovació de la llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local (Lrsal), que limita les competències dels ajuntaments i que ha posat el món local en peu de guerra.

Menció a part mereix el projecte de reforma de les administracions públiques, presentat com un plec de propostes per a l'eliminació de duplicitats entre administracions de caràcter no obligatori, però que apunta a organismes com ara la Sindicatura de Greuges, el Servei Meteorològic de Catalunya i el Centre d'Estudis d'Opinió. El mateix Montoro va afirmar que la supressió d'aquests i d'altres organismes dependria de la voluntat del govern autonòmic, sempre que complís amb els números. És a dir, que no incomplís el límit de dèficit fixat per l'Estat, que ara mateix és l'única font de finançament a la qual pot acudir el govern de la Generalitat. L'anunci d'una imminent reforma fiscal que inclourà una “uniformització” dels tributs territorials s'ha de situar en aquest mateix context. Aquesta “uniformització” es vol pactar amb els governs autonòmics, sotmesos a la dictadura financera d'un Estat
que té la clau de la caixa.

L'absoluta desconfiança del govern espanyol envers el de la Generalitat va viure un altre capítol digne de ser recordat amb l'aprovació de la primera llei d'acció exterior de la democràcia. La norma, que d'entrada pretenia controlar fins i tot l'obertura de noves delegacions de la Generalitat a l'estranger, es va aprovar amb un contingut més suau després de la redacció de fins a 38 esborranys, i obliga els presidents autonòmics a informar dels seus viatges fora de la Unió Europea.