L'últim front d'un atac total

Si es con­firma el que ahir va expli­car el con­se­ller de la Pre­sidència, Fran­cesc Homs, no es podrà dir que l'ofen­siva con­tra TVC no es veia venir. Alguns sec­tors del sobi­ra­nisme fa temps que van aler­tar que el tan­ca­ment de la Tele­visió de Mallorca i de Canal 9, i el des­man­te­lla­ment de gran part de l'estruc­tura de Tele­ma­drid, es podien con­si­de­rar una prèvia de l'ofen­siva que els popu­lars, amb el suport de l'espa­nyo­lisme més ranci, pre­pa­ra­ven con­tra la tele­visió pública cata­lana. TVC com a símbol pro­mi­nent d'un model d'immersió lingüística i de país que el govern de Mari­ano Rajoy va començar a ata­car fa temps amb la redacció de la llei Wert, ins­pi­rada, en parau­les del minis­tre que hi dóna nom, en la volun­tat d'“espa­nyo­lit­zar” els alum­nes cata­lans.

Apro­vada la llei de millora de la qua­li­tat edu­ca­tiva (Lomqe), i men­tre el govern català encara pre­para la seva res­posta per al mes de setem­bre vinent, l'ofen­siva con­tra la tele­visió pública cata­lana es podria con­si­de­rar un capítol més, i igual­ment impor­tant, d'aquest front con­tra la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes, un dels pilars fona­men­tals del procés.

Entre la llei Wert i l'alerta sobre el futur de TVC han pas­sat molts mesos. Sufi­ci­ents perquè l'Estat espa­nyol hagi can­viat els cri­te­ris de càlcul de les balan­ces fis­cals, fins ara l'únic sis­tema fia­ble per cal­cu­lar el dèficit de cada auto­no­mia, amb l'objec­tiu d'evi­tar “motius de divorci polític”, en parau­les del minis­tre d'Hisenda, Cristóbal Mon­toro. Men­tre s'espera conèixer les xifres de les noves balan­ces, la pre­sen­tació de les quals acu­mula un retard de dos mesos, el govern també ha acce­le­rat la seva maquinària legis­la­tiva amb un reguit­zell de lleis que atemp­ten con­tra com­petències de la Gene­ra­li­tat reco­ne­gu­des per l'Esta­tut. En són un exem­ple la llei de mer­cat únic, que per­met que un pro­ducte o ser­vei produït en una comu­ni­tat autònoma es pugui comer­ci­a­lit­zar en tot el ter­ri­tori esta­tal sense neces­si­tat d'haver-se d'adap­tar a les nor­mes d'altres ter­ri­to­ris, i que atempta con­tra nor­mes pròpies de la Gene­ra­li­tat com ara les refe­ri­des a l'eti­que­tatge. O la llei de cai­xes, dis­se­nyada per era­di­car la influència de La Caixa en el mer­cat finan­cer espa­nyol. En l'àmbit com­pe­ten­cial, també des­taca l'apro­vació de la llei de raci­o­na­lit­zació i sos­te­ni­bi­li­tat de l'admi­nis­tració local (Lrsal), que limita les com­petències dels ajun­ta­ments i que ha posat el món local en peu de guerra.

Menció a part mereix el pro­jecte de reforma de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, pre­sen­tat com un plec de pro­pos­tes per a l'eli­mi­nació de dupli­ci­tats entre admi­nis­tra­ci­ons de caràcter no obli­ga­tori, però que apunta a orga­nis­mes com ara la Sin­di­ca­tura de Greu­ges, el Ser­vei Mete­o­rològic de Cata­lu­nya i el Cen­tre d'Estu­dis d'Opinió. El mateix Mon­toro va afir­mar que la supressió d'aquests i d'altres orga­nis­mes depen­dria de la volun­tat del govern autonòmic, sem­pre que complís amb els números. És a dir, que no incomplís el límit de dèficit fixat per l'Estat, que ara mateix és l'única font de finançament a la qual pot acu­dir el govern de la Gene­ra­li­tat. L'anunci d'una immi­nent reforma fis­cal que inclourà una “uni­for­mit­zació” dels tri­buts ter­ri­to­ri­als s'ha de situar en aquest mateix con­text. Aquesta “uni­for­mit­zació” es vol pac­tar amb els governs autonòmics, sot­me­sos a la dic­ta­dura finan­cera d'un Estat
que té la clau de la caixa.

L'abso­luta des­con­fiança del govern espa­nyol envers el de la Gene­ra­li­tat va viure un altre capítol digne de ser recor­dat amb l'apro­vació de la pri­mera llei d'acció exte­rior de la democràcia. La norma, que d'entrada pre­te­nia con­tro­lar fins i tot l'ober­tura de noves dele­ga­ci­ons de la Gene­ra­li­tat a l'estran­ger, es va apro­var amb un con­tin­gut més suau després de la redacció de fins a 38 esbor­ranys, i obliga els pre­si­dents autonòmics a infor­mar dels seus viat­ges fora de la Unió Euro­pea.