L'euromotivat

La mare, del Poal. El pare, d'Areny de Noguera. Un dia van pas­sar la Pana­de­lla i es van ins­tal·lar per feina a Sant Boi. Allà va néixer, el 30 de juny del 1965, Ramon Tre­mosa i Bal­cells, el can­di­dat de CiU a les elec­ci­ons euro­pees. El segon de tres ger­mans. Estu­di­ava l'EGB als Sale­si­ans, on els diu­men­ges es reu­nia de manera clan­des­tina l'Assem­blea de Cata­lu­nya. “Es bar­re­ja­ven entre els assis­tents a la missa per entrar i sor­tir. Jo feia d'esco­la­net”, explica. L'ado­lescència la va pas­sar a Gràcia. La família s'hi va tras­lla­dar quan tenia 14 anys i des d'ales­ho­res el barri ha estat el seu uni­vers indes­truc­ti­ble, a prova del bullici noc­turn i de les inva­si­ons de turis­tes i moder­nets. Ell és dels de tota la vida. Va estu­diar piano a l'Orfeó Gra­ci­enc, amb el gran Jordi Vila­prinyó. És soci del Cer­cle de Gràcia, va fer de moni­tor d'esplai dels Jose­pets. Jugava a bàsquet als Lluïsos. Va can­tar a la Coral Euterpe i ara assaja amb el Cor Vivace. “Gràcia sí que hau­ria de ser inde­pen­dent. No neces­sita per res la resta del món mun­dial”, comenta. I és clar: les pel·lícules, als Cine­mes Verdi. Rebo­bi­nem; fins i tot la pri­mera noia de Bar­ce­lona amb qui va fes­te­jar era gra­ci­enca.

Tre­mosa es pre­senta per segona vegada a les elec­ci­ons euro­pees amb la con­vicció que el procés inde­pen­den­tista que viu el país s'ho val. Fa cinc anys, els con­ver­gents el van anar a bus­car. Lla­vors era pro­fes­sor a la Facul­tat d'Eco­no­mia de la UB. Però no un d'aquells que es reclo­uen a l'aula i als des­pat­xos. “Sem­pre m'ha agra­dat influir en la política. Com a acadèmic ho vaig fer tant com vaig poder: amb arti­cles a l'Avui, entre­vis­tes a la ràdio, par­ti­ci­pant en debats tele­vi­sius...” Abans havia tre­ba­llat al sec­tor pri­vat. “Del 2004 al 2009 vaig publi­car un lli­bre per any. Tots molt ben venuts”, diu. Un dels més cone­guts: L'espoli fis­cal. Una asfíxia pre­me­di­tada. Durant 17 anys va mili­tar a CDC fins que CiU va pac­tar el 2000 amb el PP, tot i la majo­ria abso­luta de José María Aznar. Asse­gura que “era una militància pas­siva. Igual que era soci d'Òmnium i de tan­tes coses”. Es va fer inde­pen­den­tista en veure que amb Espa­nya no hi havia “res a fer”. El 2009 el van fit­xar com a inde­pen­dent. “És un tren que has de deci­dir si l'aga­fes en poc temps.” I hi va pujar. Després de cinc anys al Par­la­ment Euro­peu, es pre­senta a aques­tes elec­ci­ons amb la garan­tia del balanç de pro­duc­ti­vi­tat. Dels 754 dipu­tats de la cam­bra ha estat el 7è que més pro­pos­tes de reso­lució ha regis­trat, el 6è en pre­gun­tes par­la­mentàries i el 5è a l'hora de pre­sen­tar esme­nes a nor­ma­ti­ves. Ha estat ponent de l'ALDE d'onze infor­mes. “Has de tenir currículum i ganes de pen­car. El veí no t'exi­geix quants infor­mes por­tes.” S'enor­gu­lleix d'haver apa­re­gut a la segona plana del The Wall Street Jour­nal per un com­pe­ti­tion report sobre el mono­poli de Goo­gle. “I no surt a cap diari català!”, es queixa.

Quan se li demana si l'euro­cam­bra és una mena de cemen­tiri d'ele­fants polítics, Tre­mosa admet que “n'hi ha uns que tre­ba­llen molt i d'altres que gens”. “No tots poden tenir tots els infor­mes. Hi ha una petita mino­ria, molt activa, que va a tots els debats, que par­ti­cipa en els dinars i sopars, que assis­teix a les con­ferències que s'orga­nit­zen.” Aquest rovell de l'ou euro­peu, on es con­cen­tren, diu, “uns cent dipu­tats”, és un cer­cle d'inter­canvi d'infor­mació i de con­tac­tes esti­mu­lant per al can­di­dat de CiU. “Té un gran des­gast però al mateix temps és molt esti­mu­lant.”

Com que no li sobra el temps, a Brus­sel·les viu en un hotel. “Si plegués a les tres de la tarda sí que llo­ga­ria un pis, amb un sofà i una pan­ta­lla per mirar pel·lícules, però no és el cas.” Hi arriba tard, a les deu de la nit, i hi té tot el que neces­sita: una dutxa, un llit, taron­ges per fer-se el suc, oli d'oliva, pa amb tomàquet i... (ai, las!) el Finan­cial Times. És el seu diari de referència. L'únic al qual ha estat subs­crit. A l'hotel, el fulleja a pri­mera hora. Si hi veu una notícia interes­sant, la foto­gra­fia i la penja al Twit­ter. És un dels euro­di­pu­tats més actius a la xarxa. També va a fer bici­cleta al gimnàs. “I de tant en tant una banyera; vasos dila­tats”.

Mal­grat l'afició al Twit­ter i al blog, se sent de l'última “gene­ració Guten­berg”. Lle­geix els dia­ris amb bolígraf, fa reculls i en té un arxiu. Un cop al mes hi fa neteja; una doble tria. Per això se sap de memòria tots els edi­to­ri­als que s'han publi­cat sobre el procés en la premsa inter­na­ci­o­nal. Els lli­bres també els escruta amb un lla­pis a la mà i apunta les deu cites d'importància a l'última pàgina: “És tre­ball intel·lec­tual bàsic.” Els dijous, quan torna de Brus­sel·les a les vuit del ves­pre, fa un petó als nens i va direc­ta­ment a l'assaig de gos­pel del Cor Vivace. L'any pas­sat van fer un espec­ta­cle amb frag­ments de musi­cals ame­ri­cans d'èxit, amb core­o­gra­fia ges­tual inclosa, You Can't Stop The Beat. És tenor d'ampli regis­tre. Podria fer de baríton i de con­tra­te­nor. Una dada més: quan era acadèmic se'n va anar a la Lon­don School of Eco­no­mics perquè al des­patx del cos­tat hi tenia un Premi Nobel. “Això et posa les piles, et motiva.” Es veu que els seus fills li diuen, en el llen­guatge d'ara: “No et moti­vis tant, pare!”