Un país groc i blau

ERC, par­tit urbà

Vis­tos els titu­lars prin­ci­pals de la jor­nada, la nove­tat més des­ta­cada dels comi­cis si pas­sem a lle­gir la lle­tra petita és la des­feta dels ver­mells davant d'uns grocs que han sabut adap­tar el dis­curs cata­la­nista d'esquer­res a la rea­li­tat sobi­ra­nista actual i que, sobre­tot, han acon­se­guit tor­nar a con­ver­tir ERC (des de l'època de la República que no succeïa) en un par­tit emi­nent­ment urbà. Hi ha alguns resul­tats, com els de les qua­tre capi­tals cata­la­nes, i els de Saba­dell, Mataró i Ter­rassa, que ben segur que faran esprémer les menin­ges als politòlegs durant mesos per inten­tar enten­dre què ha pas­sat per tal que l'esquerra sobi­ra­nista hagi pogut ocu­par en tan poc temps l'espai de l'esquerra sucur­sa­lista. Caldrà espe­rar, això no obs­tant, per veure si aquesta tendència es manté en unes con­di­ci­ons de par­ti­ci­pació més nor­mals que el meri­tori però dis­cret 47,6% de les euro­pees. Tan­ma­teix, pro­ba­ble­ment avui molts dels crítics dels tri­par­tits comen­cen a enten­dre que aquell pin­to­resc arte­facte dis­se­nyat per Carod-Rovira no va ser tant una traïció a la pàtria als ulls dels essen­ci­a­lis­tes com una abraçada d'ós al PSC amb efec­tes retar­dats però impla­ca­bles.

Entrar al govern, o no?

El mapa de Cata­lu­nya pre­fi­gura, doncs, una tendència a un nou con­cepte de repu­bli­vergència que no serà fàcil de ges­ti­o­nar enmig d'un procés sobi­ra­nista impa­ra­ble que obliga a la impe­ri­osa neces­si­tat d'entesa trans­ver­sal, però que no per­met obviar el fet que els dos socis pri­o­ri­ta­ris són alhora rivals elec­to­rals, i més amb les muni­ci­pals d'aquí a un any. Abans, però, hi ha el 9-N.

El mis­satge codi­fi­cat del pre­si­dent Mas durant la nit elec­to­ral res­pecte a la neces­si­tat de com­par­tir taula a l'hora de “men­jar-se els mar­rons” de l'acció de govern, i la posició exqui­si­da­ment con­ci­li­a­dora d'uns repu­bli­cans que avui són molt lluny de bran­dar amb pre­potència claus de gover­na­bi­li­tat, amo­ro­sei­xen un camp de joc on caldrà més gene­ro­si­tat i sere­nor que mai per part de tots els actors.

Esquerra ahir va tor­nar a rei­te­rar, si bé amb reser­ves i un pèl ambi­gua­ment, la pre­dis­po­sició a impli­car-se més en la gover­na­bi­li­tat, però a ningú se li escapa que l'entrada dels repu­bli­cans a l'exe­cu­tiu com­porta per al procés tants ris­cos com avan­tat­ges. Com a prin­ci­pal punt posi­tiu, hi ha, sens dubte, la cohesió d'una große koa­li­tion a la cata­lana per pilo­tar la tran­sició cap a l'estat propi. Entre els dub­tes, el prin­ci­pal és sos­pe­sar si el perill immi­nent d'un xoc de trens amb l'Estat a mesura que s'acosta el 9-N no faria més acon­se­lla­ble que algun dels pilots del tren català con­tinués a l'andana per estar en dis­po­sició d'aga­far el relleu. A la cuina repu­bli­cana són tan cons­ci­ents del dilema que la victòria d'ahir no deixa de ser un punt amarga, perquè els car­rega d'una res­pon­sa­bi­li­tat moral que, que­dant segons per poc, hau­ria que­dat dis­si­mu­lada sense menys­te­nir l'èxit rotund. Paral·lela­ment, a la sala de màqui­nes con­ver­gent són cons­ci­ents que CiU, i molt espe­ci­al­ment el pre­si­dent Mas, afron­ten el procés amb un espe­rit de sacri­fici que pro­ba­ble­ment serà més reco­ne­gut per la història que no pas per l'elec­to­rat. I entre uns i altres hi ha una pedra a la sabata que es diu Duran.

El PSC gua­nya temps

Per la part baixa de la clas­si­fi­cació, les cabòries són unes altres. Amb la barba de Pérez Rubal­caba pre­pa­rada per afai­tar-se, a la seu del car­rer Nica­ra­gua el PSC va optar ahir per plan­te­jar una estratègia dilatòria. En l'apa­rell, més o menys tot­hom dóna Navarro per amor­tit­zat, i en l'exe­cu­tiva cele­brada ahir es van incor­po­rar algu­nes veus ben tim­bra­des al fins ara petit cor de crítics tes­ti­mo­ni­als. De moment, però, sem­bla que l'estratègia és espe­rar saber qui manarà al PSOE abans de pren­dre cap decisió con­tun­dent.

Entrant al detall de l'anàlisi de la pata­cada soci­a­lista, la situ­ació actual podria ser con­si­de­rada regu­lar tenint en compte que el PSC, tot i la des­feta, encara és la ter­cera força al país. Tan­ma­teix, tenint en compte la con­so­li­dació d'un espai d'esquer­res alter­na­tiu ocu­pat per ERC i ICV-EUiA, els soci­a­lis­tes veuen força limi­tats a curt ter­mini els espais de crei­xe­ment, per la qual cosa cal­dria ana­lit­zar si els resul­tats de diu­menge són el fons o de fet seran el sos­tre soci­a­lista en la nova con­fi­gu­ració del mapa polític naci­o­nal.

Més deli­cada, tot i que maqui­llada per la victòria d'àmbit esta­tal, és la situ­ació del PP, que al Prin­ci­pat ha obtin­gut el nom­bre de vots més baix en unes elec­ci­ons des del 1992. Alícia Sánchez-Camacho ha pas­sat en un parell d'anys de garan­tir amb tot luxe d'esce­ni­fi­ca­ci­ons viro­la­des la gover­na­bi­li­tat cata­lana a veure peri­llar la seva cadira com a líder de la que diu­menge va ser la cin­quena força política. Si bé a Madrid sem­bla que con­ti­nuen sense aca­bar d'inter­pre­tar cor­rec­ta­ment la rea­li­tat del Prin­ci­pat, entre els popu­lars cata­lans s'inten­si­fi­quen els movi­ments de fons per variar, si no l'estratègia, sí els actors.

Can­vis a l'esquerra

L'entrada amb força del movi­ment con­tes­ta­tari Podem no ha sorprès només a l'Estat espa­nyol, sinó que a Cata­lu­nya no cal menys­te­nir els 117.000 vots obtin­guts per una for­mació que, amb 1.200.000 suports rebuts a tot l'Estat, farà seure, aviat és dit, cinc repre­sen­tants al Par­la­ment Euro­peu.

Des d'ICV i IU, que no poden estar en abso­lut des­con­tents pels resul­tats obtin­guts, ja hi ha hagut movi­ments per aglu­ti­nar for­ces d'esquerra amb la nova for­mació lide­rada per Pablo Igle­sias. Una cris­tal·lit­zació que serà com­pli­cada i que, d'entrada, deu haver fet que més d'un diri­gent de la CUP es plan­tegi si no va fal­tar un cop de sandàlia deci­dit damunt la taula per tren­car les reticències eurocrítiques per les quals van dei­xar per­dre una opor­tu­ni­tat d'or per com­pe­tir.