Els trenta-nou anys del Breu

Va demos­trar nul·les dots profètiques San­ti­ago Car­ri­llo quan va pro­nos­ti­car que Joan Car­les de Borbó i Borbó seria cone­gut com el Breu. Les matei­xes que quan anun­ci­ava el tri­omf de la dic­ta­dura del pro­le­ta­riat a l'Europa occi­den­tal. Després, Car­ri­llo va ser el pri­mer d'abraçar la roji­gualda, i de tor­nar-se joan­car­lista, la manera com els vells repu­bli­cans es redi­mien dels crits d'España mañana serà repu­bli­cana quan s'escri­vien les pri­me­res rat­lles de la tran­sició espa­nyola. Joan Car­les va néixer a Roma la vigília de Reis i ha abdi­cat el dia de la República ita­li­ana. Ahir, a les Espa­nyes, tot­hom el pre­sen­tava com la cara ama­ble d'una tran­sició d'èxit, però se'n va per sal­var una dinas­tia de la qual segueix essent cap i ves a saber si per ser fidel a l'única cosa que li va dema­nar Franco abans de morir: que man­tingués la uni­tat d'Espa­nya.

El pre­si­dent de les Corts espa­nyo­les li va lliu­rar la pre­fec­tura de l'Estat el 22 de novem­bre de 1975 amb una frase que Joan Car­les s'hagués vol­gut estal­viar: “Desde la emoción en el recu­erdo a Franco, ¡viva el Rey!” Després va haver de pre­si­dir el fune­ral del dic­ta­dor, amb una cara tan de pomes agres com la de la nit del 23-F quan es va jugar la Corona, alguns diuen que amb les car­tes mar­ca­des, i va pas­sar a ser la imatge de l'Espa­nya cons­ti­tu­ci­o­nal que ha ser­vit de coti­lla fins ara per qual­se­vol pas enda­vant que ha vol­gut fer Cata­lu­nya. Ara, amb la seva filla Cris­tina pen­dent del jutge Cas­tro, el gen­dre Urdan­ga­rin que s'asse­gurà a la ban­queta dels acu­sats i una relació matri­mo­nial que és de con­veniència des de que el van fer rei, fa allò que va dir que mai faria: abdi­car. Han pas­sat 38 anys i mig. Si li sumen els mesos que va estar en fun­ci­ons per malal­tia de Franco, gai­rebé podem par­lar de 39 anys de cap d'estat, els matei­xos que el seu pre­de­ces­sor, el dic­ta­dor que deien que veien en ell el fill que mai no va tenir.

Des de que va néixer a Villa Glo­ria, segon dels fills de Joan de Borbó, l'home que va ser fill i pare de rei, però que no va reg­nar, Joan Alfons Car­les Víctor María ha estat a l'ull de l'huracà. Cone­gut con Jua­nito sem­pre ha vis­cut amb la mort a del seu germà Alfons, cone­gut com Sene­quita a la consciència. De fet el seu pare li va fer jurar damunt el cadàver del germà que tot ple­gat havia estat un acci­dent. Del jove Jua­nito en són cone­gu­des les seves amants, des d'Olg­hina Nicolàs de Robi­lant, la pri­mera seri­osa, fins a la prin­cesa Corinna, pas­sant per Marta Gayá i mol­tes d'altres, fins a mil cinc-cen­tes, segons va dei­xar anar en un lli­bre el biògraf de Diana de Gal·les, una de les que no hi va caure.

Joan Car­les, però, es va casar amb la filla d'un rei, Sofia de Grècia, i va fer el que se li dema­nava: tres fills, el ter­cer dels quals, l'únic mas­cle, el suc­ceirà en la corona. Amb la feina feta es va limi­tar a espe­rar el fet suc­ces­sori i a ser nome­nat suc­ces­sor a títol de rei. Va viure de manera molt aus­tera, si es pot dir així, però quan va acce­dir al tron ho va fer amb el con­ven­ci­ment que mai que­da­ria pen­jat econòmica­ment com el seu pare o el seu cunyat, el rei Cons­tantí de Grècia. No ho va tenir fàcil quan va arre­ple­gar la corona. Era hereu de Franco i la gent volia can­vis. Ells con­tra­a­ta­cava. “Hereu de Franco? No. Jo sóc hereu dels dis­set reis de la meva família i pro­ducte de la bar­reja de les mil llets que la van for­mar” expli­cava sense pudor.

Va arri­bar a la pre­fec­tura de l'Estat i va nome­nar Suárez, amb qui va com­par­tir con­fidències i amis­tats amb Car­men Díez de Rivera, la filla del cunyat de Franco, Ser­rano Suñer. Ningúi se'l creia i Alfons Guerra li ho va fer saber: “Senyor, ni vostè mateix vota­ria per la monar­quia, si no fos el rei”. Per això es van estal­viar el referèndum que ara dema­nen i tot ho va tapar la Cons­ti­tució. Però una vegada pas­sat el tràngol del 23-F va poder anant fent caixa amb l'ajut d'amics com Manolo Prado y Clón de Car­va­jal, De la Rosa o Conde i a viure com li va dir Felipe González, l'únic pre­si­dent dels seus governs amb qui ha estat amic: “No es pre­o­cupi de res que nosal­tres ja tin­drem cura de tot. Vostè dedi­quis a diver­tir-se, Majes­tat”.

Ho va fer, posant en risc la corona i la seva imatge. Com quan esquiant amb una rossa a Gstaad es va aixa­far la pel­vis i el gene­ral Sabino Fernández-Campo li va haver de recor­dar: “Amb tot els res­pec­tes he de dir-vos que un rei només pot pre­sen­tar aquest aspecte lamen­ta­ble si és que torna de les cro­a­des”. NO es va apren­dre el 1989 va fer retar­dar la inau­gu­ració de l'Estadi Olímpic de Montjuïc per un retard que tenia a veure amb una estada a Sar­de­nya. De fet jaime Peñafiel ja ho va dir: “L'afició de Dons Joan Car­les a les fal­di­lles no és un pro­blema d'estat, menys quan es con­ver­teix en un pro­blema d'estat”. No ho va ser durant la seva llarga relació amb Marta Gayà fins que la reina va dir prou. O quan després d'haver dema­nat als espa­nyols que “es poses­sin a tre­ba­llar a fons perquè la situ­ació era molt seri­osa”, es va tren­car el maluc a Botswana caçant ele­fant amb la prin­cesa Corinna. Lla­vors el rei es va tren­car el maluc i, segons Victòria Prego, a molts espa­nyols se'ls va tren­car el cor. Que­den enrere els Fer­ra­rins, Rolls, Porsch i Har­leys rega­la­des, els ossos bor­rat­xos i figu­rar a la llista For­bes com la 134ena for­tuna del món. No li va ser­vir de res el “ho sento molt, m'he equi­vo­cat i no tor­narà a pas­sar”. La seva popu­la­ri­tat va bai­xar el 3,7%. Ahir va abdi­car.