El renovador que somia la lluna
Josep Rull és un independentista convergent avant la lettre. Un dels que va començar a empènyer fa anys des de la base per aconseguir el gir polític executat el 2012 en el congrés de Reus amb l'aposta per l'estat propi. Però no és només, o simplement, un sobiranista. Simbolitza el trencament definitiu de CDC amb el pujolisme. Encarna la posada en pràctica d'allò que se'n diu “les noves maneres de fer política”; l'ascens d'una fornada de dirigents forjats des de la base (en el cas de Rull, en la JNC) que s'han obert pas dins el partit amb els anys a cop d'eficàcia i competència, a mesura que el vell pinyol s'obria a l'antigament anomenat sector renovador.
El de Terrassa va rellevar el 1996 Carles Campuzano com a líder de les joventuts del partit. La cúpula de “la jota” que liderava Rull va gosar desobeir aleshores Jordi Pujol engendrant l'embrió independentista en l'estratègia convergent. La JNC discrepava del pacte del Majestic. Considerava que CiU n'hauria pogut treure més contrapartides, fins i tot el concert econòmic. I va gosar incloure la independència en la ponència política aprovada en el congrés de Sabadell. La fórmula va ser la mateixa a què CDC va recórrer setze anys després: l'estat propi. Rull quadrava el cercle en ser elegit secretari d'organització el 2012, en el congrés que va ungir Oriol Pujol com a hereu. Rull passava a capitanejar l'estructura territorial del partit a les portes del procés que s'endegaria decisivament després de la històrica manifestació de la Diada.
Rull va entrar com a diputat al Parlament el 1997. Compaginava la política nacional amb la local, des del 2003, com a regidor i cap de files a Terrassa. El seu ascens polític es va anar creuant significativament amb el d'Oriol Pujol. El 2007 tots dos figuraven a les travesses, però Mas es va acabar decantant per Pujol com a portaveu de CiU al Parlament. El de Terrassa va esdevenir portaveu adjunt mentre excel·lia com a diputat especialitzat en infraestructures en plena travessa de CiU a l'oposició. Mas, en esdevenir president el 2010, va determinar que Rull se centrés en la cursa per l'alcaldia terrassenca. Rull s'havia bregat durant anys a la capital vallesana fent oposició a Pere Navarro. El 2011 es va quedar a les portes de l'alcaldia. Havia trepitjat els barris i els locals de les entitats veïnals i fregava la victòria impossible en el feu socialista. Rull va cedir espai a Terrassa a Mariona Vigués mentre guanyava pes al carrer Còrsega, però es va mantenir com a president del grup municipal. El 2015 podria assolir l'alcaldia egarenca davant d'un Jordi Ballart que s'albira combatible. Però el 2014 ha aconseguit les regnes del partit. Arribats fins aquí, la candidatura a les municipals és la seva gran incògnita.
És un addicte als còmics de Tintín i li agrada córrer, maratons incloses. Però la seva cursa és espacial. Presideix el seu despatx de Còrsega el coet vermell d'Objectiu: la lluna. Tot té un perquè. El nou coordinador general de CDC es regeix per una màxima política manllevada a Joan Maragall, que va quedar gravada en aquella ponència de la JNC del 96: “Sobretot demaneu la lluna, amics meus, des d'aquest recinte d'ideal: i no tingueu cap dubte, la lluna anirà venint.”
