La confessió i l'herència

Jordi Pujol no és Helmut Kohl. Ni Catalunya és Alemanya. El novembre de 1999 la CDU va ser sacsejada per les ramificacions d'una investigació parlamentària sobre la donació, de prop d'un milió de marcs, feta al partit per un fabricant d'armes el 1991. Una transferència de diners que no havia estat declarada al fisc i que, segons sembla, estava directament relacionada amb l'aprovació per part del govern de Kohl de la venda a l'Aràbia Saudita de 36 carros de combat, i un compte molt més gran, de 40 milions d'euros, pagats pel llavors govern francès de François Mitterrand per la compra d'una companyia petroliera de l'Alemanya Oriental per part de l'empresa semiestatal Elf Aquitaine, dels quals quinze milions van ser abonats directament a la CDU com a ajuda per a la campanya electoral del 1994.

Suposo que recorden com va acabar aquell escàndol. Davant el pes de les evidències, Kohl va assumir la seva responsabilitat política per l'existència d'una comptabilitat paral·lela i va confessar que entre el 1993 i el 1998 la CDU havia rebut entre un milió i mig i dos milions de marcs en concepte de donatius i comissions il·legals. Va admetre haver comès un error però va justificar la irregularitat per la urgent situació financera de les seccions de la CDU en els estats de l'Est. Helmut Kohl no va tornar a aixecar el cap després d'aquell episodi, per bé que en publicar el seu dietari polític, l'any 2000, va carregar contra els “conspiradors”, de l'oposició però també del seu partit, als quals no va dubtar a titllar d'ingrats.

La història de la bomba Pujol no té res a veure amb el que va passar amb Kohl. En aquest cas no es tracta del finançament il·legal del seu grup polític, per bé que el cas Palau presumptament va d'això i els ha fet molt de mal, sinó d'un delicte fiscal per procurar-se un avantatge personal, d'ell i de la seva família. Més enllà del frau fiscal hi ha, sobretot, un frau moral, un engany que ha fet miques el mite. La indecència del cas Pujol és la mentida continuada que va quedar sepultada sota el discurs moralitzant i, de vegades, patriòtic d'un president que ha escrit pàgines immensament profundes sobre el compromís de viure i la seva estima al país. Aquesta és la decepció amb què avui carreguen els que han crescut a recer del seu mestratge i l'han considerat el seu líder. I com ha escrit el meu germà Jordi en el seu blog, aquest és un gripau difícil de digerir per la naturalesa dels fets i pel moment en què es fan públics, en ple procés sobiranista. Quan es va a la guerra cal tenir la rereguarda endreçada, disciplinada, i sense màcula. L'enemic sempre aprofita les febleses. Davant un panorama com aquest, un president catalanista com és Artur Mas no podia fer altra cosa que desposseir Jordi Pujol de tots els honors i privilegis. La catarsi del partit serà més difícil, però caldrà que totes les famílies convergents la facin igualment, amb més unitat que la demostrada fins ara.

Els que em coneixen saben que no he estat mai pujolista, però puc comprendre el sentiment d'aquells que van confiar-hi perquè, tot i no haver-lo votat mai ni llavors ni després, el 1984 vaig assistir a la manifestació per donar-li suport davant el que molts catalanistes vam entendre que era un atac del PSOE i, més concretament, de Narcís Serra i companyia contra el president de Catalunya. En recordo les paraules i ara em faig creus que aquell home que s'esgargamellava dalt del balcó de la Generalitat ja fos un defraudador. Si jo em sento una mica idiota, què no ha de pensar la bona gent que va seguir-lo a ulls clucs. La seva decepció deu ser monumental. Voldria saber què en diria el meu pare, per exemple. Suposo que estaria molt abatut, perquè no hi ha res pitjor en les relacions humanes que la pèrdua de confiança. Encara que el finançament il·legal dels partits sigui un delicte, cosa que aquí, per no repetir el cas alemany, va portar a la presó Josep M. Sala, condemnat el 1997 pel cas Filesa, no té l'impacte social de la bomba Pujol. I és que aquest és el drama, el delicte de Jordi Pujol situa l'expresident de la Generalitat a l'altura de Maria Antònia Munar, Francisco Camps o Jaume Matas. Només d'escriure-ho em fa basarda i m'incomoda.

La confessió no expiarà el pecat. Ni el penediment, que els protestants alemanys no saben què és. Pujol ha tacat la seva biografia, però ha contribuït a la història d'aquest país de tal manera que, passats els anys, la seva figura reflotarà. Helmut Kolh sempre serà el canceller de la unificació, com Jordi Pujol serà el president de la recuperació nacional, dels hospitals comarcals, de les escoles públiques, de TV3 i d'un llarg etcètera empíric. Els seus fills, en canvi, que a la llarga cauran en l'oblit, només ens hauran deixat mentides. Pujol volia ser recordat com un nou Prat de la Riba, amb més càrrega moral i intel·lectual fins i tot, però la seva conducta privada, que tanmateix comporta una manera molt peculiar d'entendre les virtuts públiques, el situarà al costat dels presidents discutits. Pujol estarà al costat de Lluís Companys, que, per cert, no va agradar mai ni a Pujol ni a la gran majoria dels seus seguidors, o de Josep Puig i Cadafalch, el controvertit segon president de la Mancomunitat. Però si com vaig escriure referint-me al president màrtir, en el sentit que una bella mort no explicava una vida política irregular i vacil·lant com la seva, ara tampoc no diré que un mal final, que de tota manera és degut a una mala conducta de molt abans, esmena tot allò que ha tingut de bo un personatge com Jordi Pujol.