Aprofitar l'oportunisme

Diversos elements es congreguen per justificar avui la necessitat d'una reforma territorial de l'envergadura de la que proposa el govern francès. No falten, abans que res, les raons d'estalvi econòmic –pretext de tot governant europeu per impulsar qualsevol projecte des del 2007–, ja que l'administració francesa és d'un volum incomparable. Té quatre nivells dividits en 22 regions, 101 departaments, 4.055 cantons (una divisió administrativa d'un o diversos municipis), i 36.680 comunes, gairebé la meitat de les que hi ha a la Unió Europea sencera (75.000). A més, queden les prefectures i les intercomunalitats, associacions de municipis.

Tot plegat representen 1,9 milions de treballadors públics, la majoria funcionaris, i uns 600.000 càrrecs públics. Davant d'això, el govern de François Hollande va anunciar a l'abril diverses mesures. Per exemple, la fusió de localitats de menys de 20.000 habitants en els pròxims tres anys, la supressió en set anys dels consells departamentals (les diputacions a l'Estat espanyol) i, sobretot, la reducció del nombre de regions: de les 22 existents, es passaria a 13. La fermesa del projecte, que ja s'ha aprovat, però que encara s'ha d'acabar de perfilar en els pròxims mesos, ha estat interpretada des de les regions com simple intransigència, i moltes veus s'han alçat per discutir no només el model proposat, sinó també el fet que una decisió tan transcendent no s'hagi consultat intensament amb els territoris.

Com a segon element dels plans d'Hollande, cal no oblidar, però, un caràcter purament estratègic, de màrqueting i oportunisme polític. Després de dos anys i mig com a president, l'estada d'Hollande a l'Elisi bat setmana rere setmana rècords d'impopularitat, i alhora encadena tres eleccions perdudes pel partit socialista el 2014, i ja ha estrenat el tercer govern de l'any, el segon sota el paraigua de Manuel Valls. Més enllà d'això, a Hollande se l'associa avui a França amb el president amb qui l'economia no arrenca tot i trair els seus principis i doblegar-se a la patronal; amb l'home amb qui el país perd a poc a poc la grandesa pretèrita; amb qui els francesos veuen disminuir el poder adquisitiu i augmentar l'atur, i que a més viu la contestació a les pròpies files socialistes; amb el líder que, a còpia d'equivocar-se en el diagnòstic, ha donat ales com mai abans a l'ultradretà i populista FN de Marine Le Pen.

En contrapartida de tot aquest saldo, a l'actual cap de l'Estat només se'l pot associar a una reforma d'envergadura, la del matrimoni gai, malgrat que es va presentar a les eleccions disposat a modernitzar França. I aquí apareix la reforma territorial, un projecte que gaudeix de bona acceptació popular pel pes anacrònic de l'estructura administrativa francesa i pel seu cost i ineficàcia, i que suposaria una empremta de relleu en un mandat per oblidar. En aquest oportunisme polític és on veuen –els bretons que ho desitgen– la finestra per intentar aconseguir el retorn de la seva capital històrica, Nantes, pertanyent a la regió del País del Loira des de fa 73 anys. I ho fan empesos encara més pel mirall de les reivindicacions catalana i escocesa, que, si bé és més que evident que reclamaven i reclamen coses molt diferents, s'emparen en el mateix principi, el del dret a decidir.