Traïts per Londres

El darrer governador britànic de la colònia, Chris Patten, va explicar en les seves memòries, East and west, publicades el 1998, just un any després que Londres cedís la sobirania del territori a Pequín, que en els darrers dies del seu mandat va visitar una institució mental de la ciutat i un home internat li va fer la pregunta següent: “Com és que un país que s'enorgulleix de ser la democràcia més arrelada del món lliura Hong Kong a un altre país amb un sistema polític molt diferent sense haver-ho consultat als ciutadans i ni tan sols donar-los la perspectiva de la democràcia per salvaguardar el seu futur?” Un dels ajudants de Patten, que l'acompanyava en la visita, va assenyalar la paradoxa de la situació: “Un home que formula una demanda tan assenyada roman reclòs en un manicomi.”

Patten ha recordat aquests dies l'episodi i ha refermat la promesa de democràcia que, en sortir, va fer als ciutadans de Hong Kong. “Ho hem de continuar fent, de manera diplomàtica. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?”La resposta, malauradament, és ningú. Perquè a Hong Kong la Xina s'està jugant el futur del seu règim polític. Com a conseqüència, no pot cedir gens a les demandes de candidats a màxim responsable de la ciutat no aprovats prèviament per Pequín per a les eleccions. Cedir una mica seria convidar que la protesta s'estengui a altres grups socials de Hong Kong i potser del continent.

Pels documents de Tiananmen s'ha sabut que, el 1989, Deng Xiaoping, aleshores màxim mandatari de la Xina, estava disposat a manegar de manera soft la crisi dels estudiants. Tot va canviar, però, quan grups de treballadors van amenaçar amb una vaga general i van establir bloquejos paral·lels. I la gran carnisseria va tenir lloc a la cruïlla de Gongzhufen i Muxidi, a tres milles a l'oest de la plaça de Tiananmen, on eren els estudiants.

La lletra de l'acord del 1984 entre el Regne Unit i la Xina, segons el qual a partir de l'1 de juliol del 1997 Hong Kong passava a mans del gegant comunista, explica la falta d'energia del Foreign Office a l'hora de donar suport als manifestants. El text assegura que, durant 50 anys, Pequín garantiria la forma de vida de la ciutat, en resum, el famós eslògan de Deng Xiaoping: “Un país, dos sistemes.”

La pretensió d'imposar candidats aprovats prèviament per un comitè no la contradiu, ja que garanteix el sufragi universal, “un ciutadà, un vot”. Però, òbviament, sí que trenca l'esperit democràtic, que garanteix, sense condicions ni autoritzacions prèvies, la lliure participació de candidats en unes eleccions.

Londres es juga l'honor en la crisi de Hong Kong. Poca cosa, potser, comparat amb l'acord comercial que David Cameron va signar el juny passat amb el primer ministre xinés, Li Keqiang, valorat en 14.000 milions de lliures.

Els paraigües de Hong-Kong fan nosa a Occident. Cap cancelleria voldria veure com Pequín gira la mirada cap a Moscou en uns moments en què Ucraïna ja és un maldecap prou difícil de manegar. La sort dels estudiants de la ciutat depèn, sobretot, de com Pequín vulgui perfilar el seu futur poder, i de la reacció de la majoria dels habitants del territori, que han de decidir entre afegir-se a la protesta o conservar la poca democràcia que tenen.