El teu Twitter és un camp de batalla

Les feministes dels anys setanta proclamaven que el seu cos era un camp de batalla i avui són els tertulians els que miren el seu telèfon mòbil i el troben ple de combats i cicatrius. Ahir, a El Món a RAC1, Andrea Levy es va queixar de les piulades que li arribaven d'independentistes que s'alegren de l'Ebola, i, ja de passada, dels insults que arran del procés rep a través de la xarxa. Francesc-Marc Àlvaro i Toni Soler van saltar de seguida: ells també han estat víctimes constants de piulades funestes des d'altres àmbits ideològics. A can Twitter n'hi ha per a tothom i no s'hi fan presoners. Potser la cosa seria més amable si allà, a més de piular, també s'hi pogués menjar. El diputat de la CUP Quim Arrufat va explicar dimarts a l'Antoni Bassas, a Ara Televisió, que la reunió de divendres entre els partits pro consulta anava malament, molt malament, fins a l'hora de dinar. Però va ser tornar-hi, amb la panxa plena i els ànims aplacats, i la cosa, finalment, va acabar amb acord, amb el procés que tirava endavant, els ajuntaments disposats, Bloomberg al cas i els voluntaris de l'ANC fent porta a porta. Per cert: a la contra de l'Ara, Empar Moliner explicava el cas, ja voldríem creure que cert, d'una seva amiga model de llenceria que va rebre la visita d'una parella de voluntaris de l'ANC, pensava ella, i se'ls va fer tots dos. Després va saber que eren Testimonis de Jehovà. Sigui com sigui, es demostra que sempre hi ha causes per les quals val la pena lluitar.