Política entre cançons

És diu­menge i al barri del Congrés de Bar­ce­lona, amb les ter­ras­ses a petar per apro­fi­tar la bonança d'un matí asso­le­llat, un grup de joves s'ha tan­cat al casal del barri per can­tar. Cada cop més m'altero quan algú exclama la típica gene­ra­lit­zació que la joven­tut està des­mo­ti­vada o només pensa a diver­tir-se. A més, als vint anys ve més de gust que mai dor­mir fins a l'hora de dinar. Un exem­ple que aquest tòpic sobre la joven­tut és estúpid són els mem­bres del Cor Coral·lí, dotze noies
i tres nois d'entre 19 i 30 anys, que tenen l'assaig set­ma­nal els diu­men­ges al matí. No neguen que, gràcies a la par­ti­ci­pació del cor en la pri­mera edició del pro­grama Oh, happy day de TV3, el Coral·lí viu un moment de revi­ta­lit­zació que cal apro­fi­tar.

A uns quilòmetres d'allà, aquest matí una marea groga es mani­festa al cen­tre de la ciu­tat, però a ells els toca tre­ba­llar les cançons de Tres-cents anys d'història, l'espec­ta­cle que van estre­nar a l'estiu amb motiu del Tri­cen­te­nari i que ara por­ta­ran a la sala Cincómonos de Bar­ce­lona els dies 2, 9 i tots els diu­men­ges de desem­bre, així com a Tàrrega el 23 de novem­bre.

L'espec­ta­cle és un repàs històric i musi­cal pels últims tres segles del país, on caben cançons de tota mena, des dels him­nes de la Guerra Civil fins a La cançó del poble, d'Els Mise­ra­bles; The show must go on, de Queen; L'emi­grant, o Un beso y una flor, de Nino Bravo, can­tada tant en cas­tellà com en una versió cata­lana.“Amb aquest espec­ta­cle, volem fer un elogi de la cul­tura i la llen­gua cata­la­nes i fer evi­dent que Cata­lu­nya és una terra d'aco­llida, que ha estat mal­trac­tada però que mai s'ha dei­xat tre­pit­jar”, explica el direc­tor del cor, Adrià Agui­lera.

Mal­grat això, amb aquest espec­ta­cle, el cor no vol en cap cas pro­nun­ciar-se sobre la inde­pendència. “Com a cor, som neu­trals”, diu Agui­lera. Però una altra cosa són les opi­ni­ons per­so­nals de cadascú i el debat, en aquest sen­tit, està ser­vit, mal­grat que una majo­ria del grup es decanta pel sí. El jove direc­tor ho té molt clar: “S'ha de votar. Qual­se­vol per­sona amb dos dits de seny ho veu. Per això estic una mica dece­but per tot ple­gat. Entenc que el pre­si­dent Mas suporta una pressió molt gran però ara cal­dria anar a les ple­bis­citàries amb una llista unitària.” El direc­tor del cor no se sent espa­nyol però hi afe­geix que admira pro­fun­da­ment la cul­tura espa­nyola.

La Berta, mal­grat que votarà sí i sí, cri­tica el trac­ta­ment del tema que estan fent alguns mit­jans com TV3: “Estan jugant a una sola carta. Sem­bla un joc morbós.” L'Ari­adna G, que és infer­mera de pro­fessió, està molt pre­o­cu­pada per les reta­lla­des que afec­ten el sis­tema sani­tari, que ella viu quo­ti­di­a­na­ment a l'hos­pi­tal on tre­ba­lla. “Em pre­o­cupa que s'esti­guin escu­dant en aquest tema per tapar els greus pro­ble­mes que tenim”, afirma.

Coneix molt bé també el sis­tema sani­tari Mireia G., far­macèutica, que pateix de pri­mera mà els retards en el paga­ment a les farmàcies: “Ara acu­mu­lem tres mesos de retard. Quina
casu­a­li­tat que cada cop que s'acosta una data impor­tant política­ment par­lant els retards en els paga­ments són més greus. Ho tenim com­pro­vat. I em sap greu que sigui així.”

Les reta­lla­des en els àmbits soci­als i edu­ca­tius, doncs, pre­o­cu­pen espe­ci­al­ment la majo­ria del grup i, mal­grat que molts cons­ta­ten que saben que fal­ten diners perquè el sis­tema de finançament és injust i per la crisi econòmica, també expres­sen la seva por que en una Cata­lu­nya inde­pen­dent les par­ti­des soci­als no siguin sufi­ci­ents. En tot cas, estan bas­tant d'acord que l'immo­bi­lisme actual no porta enlloc.

L'Anna B., que afirma que se sent cata­lana i espa­nyola per l'ori­gen de la seva família, expressa des­con­fiança sobre el nou Estat i no entén per què no s'expli­quen més detalls sobre com serà la nova admi­nis­tració: “Em costa molt votar sense saber què pas­sarà després. Però temo molt que tot seguirà igual. Per això he deci­dit votar no.” De pare xilè i mare cata­lana, l'Helena, en canvi, té clar el seu sí a la con­sulta perquè “l'únic que neces­si­tem és un canvi” per superar la immo­bi­li­tat.