Sants, on el procés descarrila

És molt probable que no hi hagi millor lloc per veure passar la vida que l'andana d'una estació de tren. És francament recomanable l'exercici d'asseure's en un banc i contemplar les coses que passen i que hi traspassen. I quan la vida del país sembla voler decantar-se ara, quan aquest segle XXI és encara molt tendre, per la via de la independència, per mirar-s'ho tot plegat no hi pot haver lloc millor a Barcelona que l'estació de Sants, pinyol ferroviari de la ciutat.

L'emplaçament ofereix diversos llocs on el discórrer de la vida hi pot ser contemplat talment un calidoscopi de la realitat. Per exemple, a la gran botiga on s'hi despatxa de tot i també llibres. Aquí, segons explica la Manuela, el que es ven més aquests dies és l'última novel·la de Ken Follet, tant la versió castellana com la catalana. També surt molt la novel·la El eterno asombro, de Pearl S. Buck, autora premiada amb el Nobel el 1938. Sembla, doncs, que la gent vol novel·la per transportar-se a mons irreals, perquè dels múltiples llibres relacionats amb la situació política de Catalunya –fenomen editorial al país– només hi ha en exposició el de Xavier Sala Martín, És l'hora dels adéus. “Però no es ven gaire”, diu la Manuela amb un gest de desaprovació, no pel contingut sinó perquè no l'ajuda a fer caixa. Sala Martín té poc marge per provar sort, perquè cada 15 dies renoven l'exposició. “O funciona, o el retirem”, diu Manuela.

De moment té més sort una autora desacomplexadament independentista, Pilar Rahola, que està venent a bon ritme la seva segona novel·la, Mariona. En canvi, un personatge que ha discutit fins a l'enemistat amb Rahola, Paco Marhuenda, triomfa molt poc amb la venda del seu diari, La Razón, que hi envia només 10 exemplars.

La vida també transcorre pels taulells i les taules del Racó de Sants o el Mercat de l'Estació, els dos llocs on els viatgers poden seure i alimentar-se de forma substanciosa. Allí s'hi menja i s'hi parla i s'obvien grans paraules i grans debats sobre el futur del país. Això és el que diu l'Andrea, una de les treballadores del Racó, que assegura que entre els clients molt poques converses giren sobre el futur polític del país, i entre els companys de feina el debat és inexistent.

I ni a taula, ni a bord dels trens. En Víctor i la Mercedes, madrilenys tots dos, vestits amb l'uniforme del personal que dóna servei als passatgers de l'AVE, acabat d'arribar a Barcelona, asseguren que entre el públic que ells atenen “mai” senten a parlar de la situació política de Catalunya. “Els preocupa més l'Ebola”, assegura la noia. També de Madrid són un grup de cinc passatgers que esperen per pujar a l'AVE i quan se'ls pregunta per la independència, un d'ells amb posat i bigotis d'aristòcrata fracassat, gira cua i no en vol saber res, i un altre que s'erigeix com a portaveu diu, brevíssim: “Ni ho entenc ni ho comparteixo.”

Poca independència a la llibreria, encara menys als restaurants o als trens, ni tampoc a l'hotel Barceló, que s'aixeca a la part superior de l'estació. L'Alena, una recepcionista originària de la República Txeca, assegura que només de manera ocasional algun turista s'interessa per la situació política del país, en canvi sí que pregunten molt al moment de liquidar el compte per quins sets sous a Catalunya han de pagar una taxa turística que no existeix a la resta de l'Estat espanyol.

I de les altures de l'hotel a les catacumbes de l'estació. Entre el nivell del gran vestíbul i l'immens llit de vies. En un racó, hi ha un espai d'oficines de diversos nivells i passadissos on hi ha els despatxos dels sindicats ferroviaris, gent que mouen cada dia el país i també l'aturen quan toca anar a la vaga. Els maquinistes sembla que tenen clar que no volen conduir cap tren que els porti a la independència. “En parlem molt, el tema preocupa i majoritàriament la gent està en contra del procés”, assegura en Jose, que reconeix que “personalment i professionalment no m'interessa”. En Francisco, també maquinista, adverteix que “el tema està començant a provocar divisió entre els companys”.

De nou al vestíbul, la retolació destaca per l'ús preferent del castellà (Renfe i Adif són espanyoles i exerceixen com a tals). Als restaurants, on es comencen a servir dinars, es pot demanar trinxat o galta de porc. Cuina inconfusiblement catalana, per folklore que no quedi.