“«La Santa Espina» ho diu tot”

Jordi Feliu, músic de Cale­lla de la Costa, era ahir amb la seva for­mació, la cobla orques­tra Sel­va­tana, a la ballada de les Fires de Girona. Ell és un dels joves com­po­si­tors de sar­da­nes que ja té una peça pròpia dedi­cada a la inde­pendència de Cata­lu­nya. Sobre Segant cade­nes, la seva cre­ació, explica: “És par­ti­ci­pa­tiva: men­tre els músics de la fila de dar­rere con­ti­nuen tocant, els de davant cri­den: «In-inde-inde­pendència!» I la gent s'hi afe­geix amb mol­tes ganes.” En Jordi asse­gura que ja exis­tien sar­da­nes ins­pi­ra­des en una futura inde­pendència de Cata­lu­nya, però que n'hi havia poques: “En les fes­tes de Sant Mar­tirià de Banyo­les vam tocar una sar­dana d'una com­po­si­tora de Berga que acaba amb Els sega­dors amb ritme de sar­dana, i va tri­om­far. No l'havien tocat mai, vull dir que aquest tipus de com­po­si­ci­ons, o amb aquesta temàtica, no es conei­xien gaire, però ara es dema­nen més.” Feliu afe­geix que ara és molt habi­tual que les audi­ci­ons s'aca­bin amb crits d'inde­pendència, fet que, asse­gura, fa uns anys no solia pas­sar.

En aquest sen­tit, Víctor Geli, un dels assis­tents més joves d'ahir a la ballada, asse­gura que des de la com­po­sició s'ha tre­ba­llat molt per con­tri­buir en el procés pro inde­pendència: “Els com­po­si­tors de sar­da­nes són els que més han apor­tat al feno­men inde­pen­den­tista.” Geli és escèptic, però, sobre el fet que el procés hagi por­tat més gent a les balla­des de sar­da­nes: “No crec que es pugui afir­mar rotun­da­ment, a la plaça, hi con­ti­nua anant sobre­tot gent gran, tot i que en els con­cur­sos sí que hi ha edats de tot tipus.”

Mont­ser­rat Fer­rer, pre­si­denta de l'asso­ci­ació Amics de la Sar­dana Ter­ra­nos­tra, con­firma les impres­si­ons de Geli: “Sí que, a les pla­ces, hi con­ti­nua havent els balla­dors de sem­pre, però en els con­cur­sos, com ara el de dis­sabte a Girona i en els con­cur­sos de reves­ses, hi ha molt jovent i petits que hi par­ti­ci­pen.” Inter­pel·lada sobre les noves com­po­si­ci­ons, Fer­rer s'ale­gra que el reper­tori sar­da­nista s'ampliï, però afe­geix que hi ha sar­da­nes de sem­pre que tenen un valor encara molt espe­cial en el cor dels balla­dors: “Nosal­tres aca­bem sem­pre amb La Santa Espina. El «som i serem gent cata­lana, tant com si es vol com si no es vol» sem­pre havia impres­si­o­nat molt qui l'escol­tava però ara sem­bla que té un mis­satge fet a mida. Ho diu tot.” Fer­rer explica amb orgull la feina feta per tants amants de la sar­dana tots aquests anys: “Fa molt temps que tre­ba­llem per la nos­tra terra i la nos­tra dansa i ara ens
sen­tim una mica més acom­pa­nyats.”

Maria Àngels Salip, res­pon­sa­ble de la secció de sar­da­nes del GEiEG i de la Colla Aires Giro­nins, cor­ro­bora les parau­les de Fer­rer i creu que aquest sen­ti­ment hau­ria de ser encara molt més visi­ble: “Cal fer més, tant inter­na­ment com exter­na­ment. Si s'ha d'anar a una con­vo­catòria fem l'esforç d'anar-hi i des de fora se'ns ha d'aju­dar més, perquè la feina que es fa des d'aques­tes colles i des de les asso­ci­a­ci­ons és molt bona.” Sobre la pre­gunta de com viuen els balla­dors de tota la vida el procés, explica que hi ha una com­bi­nació d'il·lusió i pre­caució: “Tots volen saber com anirà i com sor­tirà. Se segueix i se'n parla dia a dia.”

Així ho viu també Sebastià López, fill de Cal­des, balla­dor de 78 anys, que va a tots els aplecs de la província, i també a alguns de fora, com per exem­ple el de les Roque­tes, i a Mal­grat de Mar. En Sebastià diu que, des que ha començat el procés, aquest ha pres pro­ta­go­nisme entre les con­ver­ses dels sar­da­nis­tes: “Abans parlàvem del temps, o dels bolets, i ara en canvi anem par­lant de com tira aquest tema, si cap aquí o cap allà.” Fins i tot, explica diver­tit, en fan broma: “L'altre dia un no tro­bava la seva dona, i algú li va cri­dar: «Se't deu haver inde­pen­dit­zat!»” En Sebastià també creu que, a les balla­des, encara hi falta més gent: “A cada poble som els de sem­pre, però nosal­tres aguan­tem ferms. Hem estat molts anys omplint els aplecs.” I encara hi afe­geix: “Hi ha gent de tota mena i ori­gen que sent aquesta música com a seva. Sem­bla que és una tra­dició que només és per a un tipus de gent, però no és així. Molt més sovint del que sem­bla, estàs ballant i un que vol entrar et pre­gunta: «Me puedo poner?»”