I natros, què?

Amb el referèndum d'Arenys de Munt, de què aquests dies tot­hom ha par­lat, la cosa ja va llançada. Altres muni­ci­pis, com fa l'efecte, s'han apun­tat a la mateixa idea i, sense neces­si­tat d'elec­ci­ons locals com Déu mana (que així va arri­bar la República de 1931), pot­ser tin­drem abans la III República que la desit­jada, sem­bla, inde­pendència. Dic «sem­bla», perquè el per­cen­tatge dels qui ho desit­gen –no sé en quina inten­si­tat, con­vic­ci­ons i argu­ments- és encara escàs, sobre el 20%. I perquè no s'ha d'obli­dar que no només la dreta de sem­pre, sinó també els repu­bli­cans d'esquer­res (que ara serien, amb tots els mati­sos, els soci­a­lis­tes), ha pre­fe­rit Espa­nya «antes roja que rota». De moment, i de fa molts anys, com se sap, ni una cosa ni l'altra, amb la qual cosa tots con­tents, els qui manen, natu­ral­ment.

La idea de llançar referèndums locals com a mos­tra indi­ca­tiva de la tem­pe­ra­tura popu­lar reflec­teix, com ja és ben evi­dent, la fatiga crònica de la part cata­lana més activa (mino­ritària encara) amb relació a l'uni­ta­risme espa­nyol més accen­tuat, que és el de les grans ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat, de les quals for­men part, com a apèndixs subs­tan­ci­als, els dos par­tits esta­tals que es repar­tei­xen el pastís elec­to­ral i, amb ell, molts d'altres. Vull dir que, en tota aquesta qüestió, hi ha el con­flicte, etern, gene­ral­ment accep­tat, però pot­ser massa genèrica­ment ana­lit­zat, entre Cata­lu­nya i Espa­nya, però que també hi pot haver din­tre de Cata­lu­nya, en funció del seu cen­tre inflat i de les seves extre­mi­tats ter­ri­to­ri­als anèmiques, visi­ons polítiques (fruit d'experiències històriques) que no con­cor­din amb aquesta eufòria gene­ra­lista per la inde­pendència. I és que, com dic, a la pro­clama gene­ra­lista d'inde­pendència (que té prou raons per ser jus­ti­fi­cada davant de l'assi­mi­lisme ofen­siu espa­nyol), pot­ser per ser més con­creta, efec­tiva i creïble li fal­ten dues pers­pec­ti­ves: la inter­na­ci­o­nal i la local, en el sen­tit de tenir en compte, per part del poder català (con­cen­trat, com se sap, a la pròpia capi­tal), que a les extre­mi­tats del propi ter­ri­tori (allí on no arri­ben sovint els bene­fi­cis del «desen­vo­lu­pa­ment» i sí, en canvi, molts dels seus incon­ve­ni­ents) hi poden sor­gir, igual­ment, desit­jos d'inde­pendència envers el cen­tre històric majo­ri­tari propi (Bar­ce­lona), que al seu torn –si es con­firma– la desit­ja­ria del cen­tre cen­tral, si és que es pot dir així.

Des de les extre­mi­tats geogràfiques ho tenen ben clar i sense tants refi­la­ments: «Enda­vant amb tots els referèndums que cal­guin per fer una política més par­ti­ci­pa­tiva, però què passa amb els cata­lans que fem con­sul­tes con­tra els interes­sos del govern de Cata­lu­nya (sigui aquest o un altre), que són també els del capi­tal pri­vat espe­cu­la­tiu, tots els quals van con­tra els interes­sos d'un poble –Horta de Sant Joan (Terra Alta)– que el març del 2008 va votar en un 80% con­tra un parc eòlic al seu terme muni­ci­pal?»

Aviam qui con­testa aquest sil·logisme ele­men­tal, però rotund, que for­mula públi­ca­ment un regi­dor inde­pen­dent d'aquest muni­cipi, Jesús Carbó Izqui­erdo, amb la indig­nació encara supu­rant després de veure els focs fores­tals i les vícti­mes del juliol pas­sat. No s'acaba aquí la requi­sitòria: «Només es pot deci­dir o con­sul­tar quan és con­tra Espa­nya? Si un poble fa una con­sulta per la seva auto­de­ter­mi­nació enfront de Cata­lu­nya, rebrà el mateix suport? No tenim el mateix dret d'expressió? On són la tren­tena de juris­tes, famo­sos i polítics defen­sant el nos­tre dret?» No em diran que això no sigui digne de Ciceró o Demòste­nes. I és que als pobles, a més de vaques, vedells i pata­ques, també saben pen­sar. Sovint molt millor que entre fums de cot­xes.