La por a la llibertat

Només poden tenir por a la lli­ber­tat els pobles que fona­men­ten la seva –tan pre­uada, és clar– en el menys­preu o la ignorància de la dels altres. També la temen aquells altres pobles que, després d'una història adversa, s'han con­for­mat amb pido­lar engru­nes de lli­ber­tat als qui els neguen poder-la tenir com­pleta i amb ple­ni­tud. La lli­ber­tat, com la vida, però, sem­pre s'obre pas, i un cop ha tro­bat una escletxa, per petita que sigui, per on intro­duir-se nor­mal­ment, acaba ero­si­o­nant el mur sen­cer que li bar­rava el pas i com un doll impetuós s'escampa per­tot.

Al muni­cipi d'Arenys de Munt s'han pro­po­sat recu­pe­rar el dret a ser lliu­res i hi han reei­xit. Ser lliure no sig­ni­fica altra cosa que voler deci­dir el propi destí, l'indi­vi­dual i el col·lec­tiu, sense ate­mo­rir-se davant les ame­na­ces exte­ri­ors ni dei­xar-se arros­se­gar pels pro­pis dub­tes. Cer­ta­ment, el seu referèndum d'auto­de­ter­mi­nació, que els ha permès mani­fes­tar si volen o no la inde­pendència de Cata­lu­nya, no tindrà valor jurídic. Però ningú no pot obviar, començant pel mateix Estat, que ha tin­gut i tindrà una nota­ble reper­cussió política i social. Aquesta reper­cussió pot veure's mul­ti­pli­cada, fins a límits impre­vi­si­bles, si molts d'altres muni­ci­pis cata­lans emu­len el d'Arenys i pro­mo­uen una cadena de con­sul­tes que posi en evidència els qui s'han can­sat de repe­tir que l'auto­no­mia ja satisfà els cata­lans, els qui sos­te­nen la paret cons­ti­tu­ci­o­nal pot­ser aca­ba­ran adme­tent que ha esde­vin­gut una llosa fei­xuga que, en rea­li­tat, esclafa el que volia pre­ser­var.

Vèncer la por a la lli­ber­tat, la dels altres i la pròpia, reque­reix con­vicció, per­se­ve­rança i rigor. Sense aquests valors és impos­si­ble afron­tar satis­factòria­ment una con­sulta que vul­gui apro­fun­dir en qüesti­ons d'aquest caire. Perquè, encara que no tin­gui valor jurídic, l'exer­cici del dret a l'auto­de­ter­mi­nació en l'àmbit muni­ci­pal no pot con­ver­tir-se en una temp­ta­tiva frívola o pura­ment lúdica, que generi en el ciu­tadà nor­mal, que pot ser que s'ho miri d'entrada amb certa pre­venció, sen­ti­ments con­tra­dic­to­ris o des­con­fiança.

Sabent el que ens hi juguem i la trans­cendència i la rellevància de tot ple­gat, cal que els qui, a més de pro­fes­sar un ide­ari inde­pen­den­tista osten­tem res­pon­sa­bi­li­tats ins­ti­tu­ci­o­nals, apor­tem al procés, si s'escau, tots aquells ele­ments capaços d'ator­gar-li seri­o­si­tat i el màxim de garan­ties i for­ma­li­tats pos­si­bles. És a dir, el fet de no poder ser un referèndum con­vo­cat per la Gene­ra­li­tat, com seria desit­ja­ble, no ha d'anar en detri­ment d'aque­lles garan­ties que n'asse­gu­rin la legi­ti­mi­tat.

Al nos­tre enten­dre, si una pla­ta­forma ciu­ta­dana deci­deix con­vo­car una con­sulta sobre la inde­pendència i demana la com­pli­ci­tat de l'Ajun­ta­ment, cal sot­me­tre la petició a debat i a votació en un ple muni­ci­pal i, si pot ser, amb caràcter extra­or­di­nari i exclu­siu. En aquest sen­tit, ens sem­bla que davant d'una con­sulta d'aquesta trans­cendència política i simbòlica els elec­tes locals no poden res­tar-hi ali­ens. D'altra banda, hi poden con­tri­buir amb el seu capi­tal polític i la cre­di­bi­li­tat que els atorga haver estat esco­llits pels seus con­ciu­ta­dans, alhora que pro­por­ci­o­nen solem­ni­tat al procés. Ara bé, un vot posi­tiu i un suport explícit del ple s'ha de supe­di­tar al com­pli­ment d'un seguit de requi­sits. Segons el nos­tre parer, cal garan­tir la par­ti­ci­pació, l'ordre públic, la con­vivència, la infor­mació i la plu­ra­li­tat d'opci­ons per tal que tot­hom, inclo­ent-hi els dis­po­sats a votar-hi en con­tra o a abs­te­nir-se, pugui expres­sar-se lliu­re­ment i sense coac­ci­ons.

Una con­sulta muni­ci­pal en què s'exer­ceixi el dret a l'auto­de­ter­mi­nació, sobre­tot si té el vis­ti­plau del con­sis­tori, ha d'esde­ve­nir una gran festa de la lli­ber­tat i un exem­ple de par­ti­ci­pació democràtica. Ha de con­ver­tir-se en la con­vo­catòria no només de tots els inde­pen­den­tis­tes sinó també dels qui sim­ple­ment són demòcra­tes. Ha de pro­cu­rar aglu­ti­nar el màxim de par­tits i ha d'anar més enllà, adqui­rint una gran pro­jecció cívica. Ha de mate­ri­a­lit­zar-se, també, com la con­creció d'un dret fona­men­tal i bàsic que està per damunt d'ide­o­lo­gies, clas­ses, orígens, llengües par­la­des o sen­ti­ments de per­ti­nença.

En qua­li­tat de per­so­nes que osten­tem la més alta res­pon­sa­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal dels nos­tres muni­ci­pis i que alhora som inde­pen­den­tis­tes i repu­bli­cans, som cons­ci­ents que els qui han con­ver­tit en tabú la uni­tat d'Espa­nya o la monar­quia pro­cu­ra­ran tit­llar qual­se­vol que les qüesti­oni de radi­cals. Però estem con­vençuts que defen­sant els ide­als repu­bli­cans i sobi­ra­nis­tes amb con­vicció i fer­mesa, però també pre­ser­vant la sen­sa­tesa i l'auto­ri­tat, podem con­tri­buir a fer que el nos­tre poble avanci i pro­gressi. En qual­se­vol cas, és des del ser­vei a aquests ide­als i als deu­res ins­ti­tu­ci­o­nals que ens han estat enco­ma­nats que estem dis­po­sats a garan­tir que els nos­tres con­ciu­ta­dans, si així ho volen, puguin pro­nun­ciar-se sobre el futur polític de la nos­tra nació en un marc de civi­li­tat, res­pecte i legi­ti­mi­tat. Perquè mo tenim cap por a la lli­ber­tat, però sabem que aquesta reque­reix un seguit de for­ma­li­tats i pro­to­cols democràtics escru­po­lo­sos perquè pugui arre­lar en la fondària i créixer vigo­rosa.