L'abans, el després i el 3%

Dues afirmacions resumeixen les conseqüències que l'esfondrament del túnel del Carmel va tenir a Catalunya. La primera la va fer el conseller Joaquim Nadal. “Res no tornarà a ser igual després del Carmel”, va dir Nadal, que va entomar les funestes conseqüències d'una obra començada pel tripartit però heretada del darrer executiu de Pujol i en què les coses s'havien fet malament des del minut zero i fins a l'accident: si el que va fer possible que el túnel s'esfondrés va ser una cadena d'errors, la Sindicatura de Comptes va detectar també vulneracions de la normativa en 15 de les 17 adjudicacions de treballs vinculats a l'obra, set amb Nadal i vuit encara amb Pujol, i amb Felip Puig dirigint el Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

El govern va aturar totes les grans obres subterrànies per elaborar auditories de seguretat, i va aplicar nous criteris per reprendre-les. Es van activar canvis estructurals a GISA, l'empresa responsable d'impulsar les obres públiques –que el 2012 va integrar-se a Infraestructures.cat–, es va crear l'Institut Geològic de Catalunya –que el 2014 es va fusionar amb l'Institut Cartogràfic– i es van aprovar la llei ferroviària i, sobretot, la de l'obra pública, que reforçava els mecanismes de control, seguretat i transparència. Les noves eines volien contrarestar el denominat “efecte Carmel”, una crescuda de la desconfiança veïnal en la fiabilitat dels treballs per tirar endavant grans infraestructures atiada pel sotrac del gener de 2005 i que va tenir com a episodi més conegut la batalla –infructuosa i equivocada, perquè els treballs es van completar sense novetat– d'uns veïns de l'Eixample per evitar que el TAV passés per sota del seu barri.

També va ser fruit d'aquella descomunal crisi ciutadana, infraestructural i política l'Oficina Antifrau. De fet, va ser un efecte col·lateral, conseqüència de la segona de les afirmacions cabdals d'aquells dies, allò de “vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”, una incendiària acusació de corrupció que el president Pasqual Maragall va llençar a CiU al Parlament durant el ple del Carmel. Artur Mas, llavors cap de l'oposició, el va comminar a retirar l'acusació, amenaçant-lo de no donar suport al que era el cavall de batalla del tripartit, el nou Estatut, i Maragall va prioritzar el camí estatutari al d'estirar la manta –si és que tenia d'on estirar– i va desdir-se'n a la primera oportunitat amb una rèplica si més no inquietant, i més llegida avui: “Accedeixo a la seva demanda per una sola raó, perquè Catalunya té al davant coses molt importants a fer i espero de vostè i del seu grup que estiguin en condicions de complir efectivament la seva part de l'obligació en els mesos que vindran amb l'Estatut i la Constitució.”

En tot cas, res no es va acreditar llavors, en la comissió d'investigació del Carmel –que també va tractar el tema de les suposades comissions per les adjudicacions de l'obra pública–, però el fantasma del 3% no ha deixat de surar. I el cas Palau, primer, i la concatenació de casos de presumpta corrupció i frau fiscal del clan Pujol, després, no han fet més que revitalitzar aquella sospita i accentuar la pudor que també l'esvoranc va fer aflorar.