La tómbola de Vetusta

Com si acollís una rea­cre­ació de Vetusta, aque­lla “heroica ciu­tat” ima­gi­nada per Clarín que “dor­mia la mig­di­ada” i feia “la digestió del cocido”, aque­lla ciu­tat fictícia metàfora de l'Espa­nya de la Res­tau­ració on els libe­rals es con­fo­nien amb els con­ser­va­dors i a la inversa men­tre sub­sis­tia tot el vell i el nou no emer­gia del tot, el Congrés dels Dipu­tats va aco­llir ahir l'última sessió del vell duel bipar­ti­dista que ame­nit­zava les sobre­tau­les de la democràcia i que ara viu en perill d'extinció. Si bé a la Vetusta ima­gi­nada per Clarín hi havia un casino, en una casa “enne­grida pels ultrat­ges de la humi­tat”, a la seva Vetusta con­tem­porània Mari­ano Rajoy hi va inau­gu­rar ahir una tómbola que pro­met pre­mis con­tin­guts, però no màgia, perquè el seu direc­tor és l'antic regis­tra­dor de la pro­pi­e­tat de Santa Pola i actual inquilí de La Mon­cloa.

Quan a les dotze del mig­dia es va enfi­lar a la tri­buna del Congrés per inau­gu­rar l'últim Debate del Estado de la Nación del man­dat, l'obsessió pri­mera de Rajoy va ser recor­dar que allà on ell ara –i en any elec­to­ral– es pot per­me­tre inau­gu­rar la tómbola dels pre­mis soci­als hi havia ara fa tres anys un solar inha­bi­ta­ble here­tat de José Luis Rodríguez Zapa­tero. Amb la mirada atenta de la seva esposa Elvira Rodríguez, que l'obser­vava des de la tri­buna prin­ci­pal dels con­vi­dats, Rajoy va pre­su­mir que els pre­mis soci­als són pos­si­bles ara però que la rifa es pot aca­bar en funció del vot, per culpa de “ven­to­le­res ideològiques, o sim­ple­ment ven­to­le­res”.

Com si assumís que en la fira elec­to­ral del 2015 hi ha reclams més seduc­tors que el seu, Rajoy adme­tia que els pre­mis de la tómbola popu­lar no són els més cri­da­ners, però ell ho vol així. “Jo també podria dir als espa­nyols, com fan altres, que el salari mínim es duplica aquesta tarda, que les pen­si­ons aug­men­ta­ran un 10% demà al matí, que tot­hom tindrà un habi­tatge sub­ven­ci­o­nat demà pas­sat, que cada recent nas­cut rebrà mil euros... I així fins que em cansi. Diuen, amb raó, que par­lar és gra­tis”, va aven­tu­rar. “Si, a més de pro­me­tre-ho, pre­tengués com­plir la meva paraula, tri­garíem sis mesos, pot­ser menys, a retor­nar a la ruïna més des­car­nada”, aler­tava apel·lant a un vot con­ser­va­dor. L'afany d'emu­lar els mags que diu com­ba­tre va anar tan enllà que en el dis­curs escrit de 36 pàgines que duia per lle­gir hi por­tava que les pen­si­ons podien aug­men­tar “un 5%” i ell ho va exa­ge­rar fins al “10%”, com si la xifra tri­ada el dia abans a la nit li semblés ja en directe encara poc popu­lista. “Que no es bus­quin remeis màgics, ni es presti atenció a aquells que els volen ven­dre”, reblava. “No neces­si­tem volun­ta­risme màgic, sinó llocs de tre­ball”, insis­tia.

Reci­ta­des de viva veu les 36 pàgines de dis­curs, que es van divi­dir en qua­ranta-cinc minuts per a l'eco­no­mia, tres minuts per a la cor­rupció, tres per a Cata­lu­nya, tres a Ucraïna i tres al giha­disme. El temps res­tant el va dedi­car a enun­ciar els pre­mis de la tómbola popu­lar: 1 milió de llocs de tre­ball (500.000 el 2014 i 500.000 més el 2015), crei­xe­ment del PIB al 2,4% el 2015 (qua­tre dècimes més del pre­vist), tarifa reduïda per als nous con­trac­tes inde­fi­nits, xecs fami­li­ars de 1.200 euros per a les famílies mono­pa­ren­tals amb dos fills, segona opor­tu­ni­tat per a famílies ofe­ga­des pel deute... I el més rodó que hau­ria de con­duir tot­hom a com­prar les pape­re­tes del PP: la pro­mesa de 3 mili­ons de llocs de tre­ball en el futur si a finals del 2015 a les elec­ci­ons espa­nyo­les li reno­ven la llicència.

Si al casino de Vetusta reg­nava Álvaro Mesía, esbelt per­so­natge que emula les arts de don Joan, al Congrés el pri­mer a repli­car la tómbola de Rajoy va ser Pedro Sánchez, el debu­tant secre­tari gene­ral del PSOE que s'exa­mi­nava el dia com un exa­men doble en què el segon exa­mi­na­dor eren els seus que li fan tron­to­llar la bar­raca. Sánchez va arren­car negant la major segons la qual Espa­nya no havia sigut res­ca­tada i ho va fer mos­trant en públic a Rajoy una vella por­tada del Finan­cial Times. “Res­cue, en anglès, vol dir res­cat, senyor Rajoy”, va fer mofa el líder del PSOE amb el mono­lingüisme actiu del pre­si­dent espa­nyol.

Ferit en la seva incom­petència anglòfona, Rajoy va pro­ta­go­nit­zar un atac ferotge a la jugu­lar del debu­tant. “No ha donat la talla ni de lluny. Però m'ha gene­rat dub­tes: ara no sé si li pre­o­cupa més Pablo Igle­sias o Susana Díaz”, li va etzi­bar ini­ci­ant una esca­lada de duresa ver­bal. L'acar­nis­sa­ment de Rajoy amb Anda­lu­sia i el cas dels ERO va ser tan agut que el dipu­tat del PSOE Manuel Pezzi, mala­gueny, va obrir el seu maletí de cuir i va gosar des­ple­gar una ban­dera anda­lusa, en ple debat, inau­gu­rant una dis­bauxa gene­ral.

Sabe­dor que els men­ti­ders de Madrid ende­vi­nen la mà de Felipe González i Pérez Rubal­caba en el dis­curs de Sánchez, Rajoy ofe­ria ahir els seus ser­veis. “Fins i tot jo li podia haver cons­truït un millor dis­curs cri­ti­cant-me a mi mateix”, va iro­nit­zar. “Jo també estic molt pre­o­cu­pat, però pel lloc on ha por­tat el PSOE. I jo li puc dir això perquè jo no porto la meva rèplica escrita i l'he escrit jo”, va fer mofa tot cui­nant l'etzi­bada final. “Jo me'l prenc a vostè bas­tant més seri­o­sa­ment que alguns dels seus i el meu tre­ball em costa. No torni aquí a dir res. Ha sigut vostè patètic”, el va aco­mi­a­dar amb un menys­preu que no havia emprat mai amb Rubal­caba ni Zapa­tero.

Amb les bra­ses de la des­trossa ver­bal del bipar­ti­disme encara no apa­ga­des, el torn era per al líder de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, que el va voler cons­ci­en­ciar sobre els mals de l'IVA al 21% apla­nant la denúncia amb un acu­dit en què es mofava de si mateix per poder esto­var l'inter­lo­cu­tor: “Per­meti'm que li posi un exem­ple d'un gremi que jo no visito molt: la per­ru­que­ria”. Duran, però, va pro­pi­ciar una anècdota que sem­blava avi­var la befa de Sánchez. “M'ha pas­sat ara un paper en Sánchez...”, va dir men­tre Rajoy li feia veure amb la mirada incrèdula si estava tan des­es­pe­rat com per recórrer a les idees del líder del PSOE. “No, no, m'ha pas­sat un paper Sánchez Lli­bre, no l'altre Sánchez, aquest és el bo!”, va etzi­bar cau­sant la ria­lla gene­ral als escons del PP. “El paper, el paper, vull dir que el paper és el bo! No em siguin tan mal­pen­sats!”, va cor­re­gir quan l'acu­dit ja cau­sava estralls.

A l'antiga Vetusta de Clarín no hi havia tele­visió i el savi ofi­cial podia ser una paròdia de per­so­natge com Satur­nino Bermúdez, que con­fo­nia el bar­roc i el pla­te­resc però ningú se n'ado­nava perquè tots eren encara menys lle­gits que ell. En la Vetusta con­tem­porània, els nous pro­ta­go­nis­tes ema­nen de les tertúlies i no tenen escó però ja tru­quen a la porta del Congrés, men­tre els vells ja sos­pi­ten que les enques­tes ara no tenen res de paròdia.