Qui reclama la deixa?

Mort el pare, toca matar el fill. El propòsit és quedar-se la casa, per a nou gaudi i per omplir-la de nova vida. Sigui per herència legítima, sigui per absorció, sigui producte d'una deixa, sigui per la via que sigui, es tracta d'omplir de nou contingut el continent un cop celebrat el funeral i desada a l'armari la mortalla (no fos cas que s'hagués de tornar a fer servir). La casa és una ganga: una estructura ferma amb quatre pilars que la sustenten, un a cada angle. Es tracta d'un edifici imponent, obert als quatre vents i amb una teulada de quatre aigües on s'hi han aixoplugat molts, propis i estranys, durant dècades. Una casa que ara els seus legítims hereus volen coronar amb una estrella.

Fora metàfores, que la política vol que les coses siguin dites pel seu nom. La realitat de Convergència Democràtica de Catalunya passa avui per avui per un procés de refundació. N'hi ha que creuen que poden refundar el sistema polític amb noves formulacions i d'altres que consideren que la nova política es pot fer des de les velles sigles, si aquestes són sòlides i aguanten una bona esporgada. (Com els plàtans de l'Eixample barceloní que reneixen periòdicament després que la serra elèctrica els deixi pelats, sense fullam ni branques).

Un renéixer que més aviat sembla un voler tirar endavant negant el pare i els fills, i si cal l'esperit Sant, que és una mica com aquell que va negar Jesús fins a tres vegades. Connais pas o, dit també amb una altra llengua imperial, si te he visto no me acuerdo, o formulat amb català i, de passada, reformulant la vella dita; bon vent però amb barca vella, repintada o, encara millor, calafatejada.

Renéixer no és ressuscitar (que si encara no està demostrat que la mort existeixi, que diria aquell, encara menys la possibilitat de sobreviure-la). Renéixer és iniciar nova vida. Ningú a Convergència li passa pel cap ressuscitar Jordi Pujol. Al primer que no li passa pel cap de retornar a la vida política és al mateix Pujol, i no perquè el seu instint de bèstia política no el mantingui lligat a un ideari primogènit de servir un país i una causa, sinó perquè ningú com ell és conscient que ja no és útil per a cap propòsit polític. Però una cosa és allò que ja no pot fer i una de ben diferent es tot allò que ha estat fet i que ha estat construït. És el patrimoni de la cosa feta, indestructible, perdurable per sempre més, sigui quina sigui la reinvenció o la renaixença que vingui ara. Perquè de la mateixa manera que la matèria no es destrueix, tampoc poden destruir-se ponts i carreteres, escoles i hospitals, ni una llengua salvada de la mort segura (aquesta sí), ni la nació que hi ha al darrere.

Paradoxes del destí, el Pujol que a Catalunya avui en dia es mata, remata, assassina i tornarà a ser sacrificat tantes vegades com faci falta és un Pujol que comença a ser reivindicat des d'Espanya (sí, sí, aquesta Espanya que tantes vegades ha asfixiat Catalunya, i que no l'ha matada perquè la vol viva per sotmetre-la i esprémer-la tant com faci falta).

Dues veus espanyoles s'han alçat en defensa de Pujol. Una amb contenció però també amb contundència. Va ser Felipe González, que va dir que no veia l'expresident com a cap corrupte. L'altre que ha alçat el dit per significar-se amb vehemència en la defensa de Pujol és l'acadèmic, periodista i quinta essència de l'espanyolisme, Luis María Ansón. En un article recent, l'exdirector de l'ABC exaltava la figura d'estadista de Pujol i subratllava: “Que ràpid s'han oblidat els grans serveis que ha rendit a Espanya!” Ansón, sí Ansón, el mateix que un dia va assegurar que Pujol actuava “com Franco però al revés” per la seva política lingüística i que més tard el va elevar als altars nomenant-lo Espanyol de l'Any.

S'ha d'escombrar la casa fins a l'últim racó i deixar que sigui Espanya qui en reculli les restes de la purga, recicli la brossa i n'acabi traient profit? Ningú a Catalunya té res per agrair a Jordi Pujol? I ja no només dins el seu partit, que ara l'avia, sinó fora d'aquest; cap patum del país sortirà en defensa de l'obra feta? (evidentment no en defensa de la malifeta confessa!) Tan nefastos han estat 23 anys d'arquitectura política? Ningú aixecarà el dit per reclamar l'herència intestada? Ningú reclama aquesta deixa? No hi ha ningú?