PSPV, en caiguda lliure

“Fa vint anys que no teníem una opor­tu­ni­tat com aquesta. Us demane que pas­sem de la indig­nació a l'acció”, va pro­cla­mar el secre­tari gene­ral del PSPV-PSOE, Ximo Puig, en l'últim comitè naci­o­nal del par­tit –màxim òrgan de direcció entre con­gres­sos–, en què es van apro­var les llis­tes per a les elec­ci­ons valen­ci­a­nes del 24 de maig. Unes llis­tes que són molt dife­rents de con­vo­catòries ante­ri­ors, en què es pre­mi­ava la fide­li­tat a la direcció del moment, ja que en la història de la for­mació abun­den les llui­tes caïnites. Ara, amb la pos­si­bi­li­tat de recu­pe­rar el govern de la Gene­ra­li­tat –sem­pre que els pac­tes elec­to­rals ho per­me­ten–, el PSPV ha can­viat d'estratègia i ha apos­tat pel fit­xatge d'inde­pen­dents. En els pri­mers llocs de la can­di­da­tura de cada demar­cació s'han situat per­so­nes amb un per­fil pro­gres­sista i de pres­tigi en els seus sec­tors. Així, per València figu­ren l'eco­no­mista María José Mira i els escrip­tors Fer­nando Del­gado i Car­men Amo­raga; a Ala­cant encapçalen la llista la direc­tora de cinema Pilar Pérez i l'eco­no­mista Noe­lia Hernández, i a Cas­telló s'ha fit­xat l'exdegà dels eco­no­mis­tes Enri­que Vidal i la catedràtica i exvi­ce­rec­tora de l'UJI Eva Alcón.

Tot indica que la tàctica obe­eix a la neces­si­tat de con­nec­tar amb un elec­to­rat que els gira l'esquena des de fa vint anys. El sociòleg i politòleg Vicent Flor asse­gura que el PSPV, però també el PP, “són ele­fants que van molt lents i la soci­e­tat es meneja molt més de pressa”. Això expli­ca­ria la des­a­fecció cap als grans par­tits, “perquè no han sabut adap­tar-se a les cir­cumstàncies can­vi­ants”. Una reflexió que també com­par­teix el politòleg Anselm Bodo­que. “L'esquerra en gene­ral està des­con­cer­tada, no està donant res­pos­tes a la glo­ba­lit­zació; l'esquerra es movia bé en un marc naci­o­nal esta­tal, però quan no és així pateix moltíssim i ho con­ti­nuarà fent”, asse­nyala Bodo­que.

I és que els soci­a­lis­tes valen­ci­ans fa dues dècades que estan de tra­ves­sia pel desert. Des del 1995, quan Edu­ardo Zaplana va acon­se­guir per al PP la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, la for­mació de la rosa està en cai­guda lliure. El PSPV ha pro­vat totes les tàcti­ques pos­si­bles, però en vint anys no ha sigut capaç de remun­tar, i la sag­nia de vots ha sigut una cons­tant en totes les elec­ci­ons. En l'última cita elec­to­ral, les euro­pees del maig pas­sat, sols van acon­se­guir el 21,63% dels vots, punt i mig menys que la mit­jana de la for­mació a l'Estat. Es van dei­xar 16 punts i més de 330.000 vots res­pecte als comi­cis gene­rals del 2011.​Van ser, sense pal·lia­tius, els pit­jors resul­tats històrics.

“Són esclaus de les famílies, estan més pen­dents de l'inte­rior que de reflec­tir els pro­ble­mes de la soci­e­tat. El fet que ells con­ti­nuen bai­xant en un con­text en què el prin­ci­pal par­tit de govern perd tant de suport és un fracàs sense pal·lia­tius”, subrat­lla el sociòleg Flor amb referència a les enques­tes publi­ca­des, que els situen com la segona força –en algu­nes fins i tot al dar­rere de Podem–, però per­dent encara més vots i dipu­tats.

Refun­dació o canvi de líder?

S'hau­ria d'haver refun­dat o rege­ne­rat la fede­ració soci­a­lista? Aquesta és la qüestió que s'han plan­te­jat els experts i la mateixa fede­ració de la Blan­que­ria quan els resul­tats elec­to­rals els han donat una nova der­rota. Per Bodo­que, la res­posta no és clara. “En alguna ocasió he pen­sat que sí pel que fa al PSOE en gene­ral i al PSPV en par­ti­cu­lar. I en altres oca­si­ons he dub­tat. Però, en qual­se­vol cas, cal posar-se al dia en tots els àmbits, sobre­tot amb el tema de Podem, ja que per pri­mera vegada el par­tit soci­a­lista té un adver­sari en el seu camp potent”, adver­teix Bodo­que.

Segons Vicent Flor, la qüestió és més clara. “En un con­text en què es dóna molta importància a la rege­ne­ració és molt difícil argu­men­tar que tu ho has fet quan vas for­mar part del pri­mer gabi­net del pre­si­dent Joan Lerma. I ho dic amb tots els res­pec­tes, perquè pot ser un bon can­di­dat, però Ximo Puig està vivint de la política des del 1983”, emfa­sitza el sociòleg. En aquest punt hi ha una certa coin­cidència. Bodo­que no s'atre­veix a afir­mar amb rotun­di­tat que Puig siga la millor opció. “És un bon can­di­dat per a la Gene­ra­li­tat; dins del sis­tema de selecció del par­tit, és la per­sona més pota­ble en aquests moments”, expressa. A més, asse­nyala que aquest és un pro­blema endo­gen del PSOE, perquè la seua tendència històrica a triar i pri­o­rit­zar can­di­dats de l'“apa­rell” i de dei­xar fora la gent poten­ci­al­ment qua­li­fi­cada “està empo­brint els soci­a­lis­tes i en gene­ral tota l'esquerra”.

Una altra coin­cidència és que, al seu parer, el PSOE no s'ha carac­te­rit­zat per un reei­xit tre­ball d'opo­sició. “Dels tres par­tits [PSPV, Com­promís i EU], ha sigut el menys con­tun­dent”, indica Flor, men­tre que Bodo­que asse­nyala que el grup par­la­men­tari no ha fixat posi­ci­ons clares “i les últi­mes posi­ci­ons les ha fixat el par­tit”. Ara bé, des­taca que han estat els únics que s'han empe­nyo­rat per por­tar els cor­rup­tes davant dels tri­bu­nals. “Això costa diners i no tots els grups estan dis­po­sats a fer-ho”, rebla. Això no obs­tant, per Vicent Flor, fer una bona opo­sició no sem­pre garan­teix una cor­res­pondència elec­to­ral.