PSPV, en caiguda lliure

“Fa vint anys que no teníem una oportunitat com aquesta. Us demane que passem de la indignació a l'acció”, va proclamar el secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, en l'últim comitè nacional del partit –màxim òrgan de direcció entre congressos–, en què es van aprovar les llistes per a les eleccions valencianes del 24 de maig. Unes llistes que són molt diferents de convocatòries anteriors, en què es premiava la fidelitat a la direcció del moment, ja que en la història de la formació abunden les lluites caïnites. Ara, amb la possibilitat de recuperar el govern de la Generalitat –sempre que els pactes electorals ho permeten–, el PSPV ha canviat d'estratègia i ha apostat pel fitxatge d'independents. En els primers llocs de la candidatura de cada demarcació s'han situat persones amb un perfil progressista i de prestigi en els seus sectors. Així, per València figuren l'economista María José Mira i els escriptors Fernando Delgado i Carmen Amoraga; a Alacant encapçalen la llista la directora de cinema Pilar Pérez i l'economista Noelia Hernández, i a Castelló s'ha fitxat l'exdegà dels economistes Enrique Vidal i la catedràtica i exvicerectora de l'UJI Eva Alcón.

Tot indica que la tàctica obeeix a la necessitat de connectar amb un electorat que els gira l'esquena des de fa vint anys. El sociòleg i politòleg Vicent Flor assegura que el PSPV, però també el PP, “són elefants que van molt lents i la societat es meneja molt més de pressa”. Això explicaria la desafecció cap als grans partits, “perquè no han sabut adaptar-se a les circumstàncies canviants”. Una reflexió que també comparteix el politòleg Anselm Bodoque. “L'esquerra en general està desconcertada, no està donant respostes a la globalització; l'esquerra es movia bé en un marc nacional estatal, però quan no és així pateix moltíssim i ho continuarà fent”, assenyala Bodoque.

I és que els socialistes valencians fa dues dècades que estan de travessia pel desert. Des del 1995, quan Eduardo Zaplana va aconseguir per al PP la presidència de la Generalitat, la formació de la rosa està en caiguda lliure. El PSPV ha provat totes les tàctiques possibles, però en vint anys no ha sigut capaç de remuntar, i la sagnia de vots ha sigut una constant en totes les eleccions. En l'última cita electoral, les europees del maig passat, sols van aconseguir el 21,63% dels vots, punt i mig menys que la mitjana de la formació a l'Estat. Es van deixar 16 punts i més de 330.000 vots respecte als comicis generals del 2011.Van ser, sense pal·liatius, els pitjors resultats històrics.

“Són esclaus de les famílies, estan més pendents de l'interior que de reflectir els problemes de la societat. El fet que ells continuen baixant en un context en què el principal partit de govern perd tant de suport és un fracàs sense pal·liatius”, subratlla el sociòleg Flor amb referència a les enquestes publicades, que els situen com la segona força –en algunes fins i tot al darrere de Podem–, però perdent encara més vots i diputats.

Refundació o canvi de líder?

S'hauria d'haver refundat o regenerat la federació socialista? Aquesta és la qüestió que s'han plantejat els experts i la mateixa federació de la Blanqueria quan els resultats electorals els han donat una nova derrota. Per Bodoque, la resposta no és clara. “En alguna ocasió he pensat que sí pel que fa al PSOE en general i al PSPV en particular. I en altres ocasions he dubtat. Però, en qualsevol cas, cal posar-se al dia en tots els àmbits, sobretot amb el tema de Podem, ja que per primera vegada el partit socialista té un adversari en el seu camp potent”, adverteix Bodoque.

Segons Vicent Flor, la qüestió és més clara. “En un context en què es dóna molta importància a la regeneració és molt difícil argumentar que tu ho has fet quan vas formar part del primer gabinet del president Joan Lerma. I ho dic amb tots els respectes, perquè pot ser un bon candidat, però Ximo Puig està vivint de la política des del 1983”, emfasitza el sociòleg. En aquest punt hi ha una certa coincidència. Bodoque no s'atreveix a afirmar amb rotunditat que Puig siga la millor opció. “És un bon candidat per a la Generalitat; dins del sistema de selecció del partit, és la persona més potable en aquests moments”, expressa. A més, assenyala que aquest és un problema endogen del PSOE, perquè la seua tendència històrica a triar i prioritzar candidats de l'“aparell” i de deixar fora la gent potencialment qualificada “està empobrint els socialistes i en general tota l'esquerra”.

Una altra coincidència és que, al seu parer, el PSOE no s'ha caracteritzat per un reeixit treball d'oposició. “Dels tres partits [PSPV, Compromís i EU], ha sigut el menys contundent”, indica Flor, mentre que Bodoque assenyala que el grup parlamentari no ha fixat posicions clares “i les últimes posicions les ha fixat el partit”. Ara bé, destaca que han estat els únics que s'han empenyorat per portar els corruptes davant dels tribunals. “Això costa diners i no tots els grups estan disposats a fer-ho”, rebla. Això no obstant, per Vicent Flor, fer una bona oposició no sempre garanteix una correspondència electoral.