“A Terrassa hi ha un règim clientelista”

Hi ha hagut una política d'aparador. S'ha intentat pal·liar les conseqüències de la crisi, però en cap cas s'ha fet un canvi estructural. Vam fer diferents anàlisis per àmbits i grups de treball, com per exemple el de l'habitatge, ja que l'Ajuntament manté un 43% del seu deute amb la Societat Municipal de l'Habitatge i hi ha uns 19.000 pisos buits dels 100.000 que hi ha a la ciutat. I des del 2006 un de cada quatre pisos que s'han construït estan buits, només per darrere de Barcelona. També vam tractar el tema dels recursos naturals, de la sobirania alimentària o del teixit productiu, que no volem que es basi en interessos mercantilistes, sinó en els col·lectius.O els problemes de gènere.

Perquè entenem que és important el poder de decisió del poble, sense cap condicionant ni supeditat a cap poder. És important que el poble recuperi la capacitat de decisió i per això vam fomentar espais comunitaris de decisió que ho fessin possible. Davant d'una crisi multidimensional, que inclou la social, la política, la de gènere, l'econòmica, la cultural i l'ecològica cal anar més enllà de les mesures d'emergència social en forma de pedaços que apliquen tots els partits.No es tracta de pagar la quota de la hipoteca a la gent que no pot, o el lloguer, o els subministraments, o fer polítiques de cara a la galeria, com ara les multes als bancs, que només són pedaços, sinó que cal canviar la societat estructuralment.I buscar alternatives que funcionin, com ara cooperatives de consum local en la sobirania productiva; horts urbans en la sobirania alimentària; impulsar el lloguer forçós prenent com a base la llei d'habitatge en la sobirania residencial perquè no compleix la seva funció social...i moltes mesures pel que fa a les sobiranies cultural, energètica, reproductiva, de cures i afectes, popular, de l'espai públic i la nacional.

Teníem moltes ganes que hi hagués un procés de confluència a Terrassa i participar-hi tots junts. Feia mesos i mesos que intentàvem arribar a acords, encara que fos en una línia política o en la manera de fer, i ens vam adonar que les coses no eren tan netes com volíem i semblava que començaven a haver-hi pactes...

No, no ens va molestar. Nosaltres volíem forçar que s'entrés a discutir termes de línies polítiques i ho anaven ajornant fins que va arribar un moment que estàvem a quatre mesos de decidir què faríem i ens vam reunir en assemblea plenària i es va acordar que no confluiríem. No va ser possible.

No sentim que ens hagin tret res. Tot i així veiem que no fan propostes concretes de canvis en el sistema. A Terrassa continua havent-hi un règim clientelista i es fan polítiques de mínims socialdemòcrates. Mentre els drets bàsics siguin un producte del mercat no s'aturaran les injustícies.

Al contrari. Sí que és cert que no tenim aquesta força pel que fa a competències a l'Ajuntament, però els espais de decisió comunitaris s'han de fer des d'una base municipal. El poder polític està buit de contingut i és prou difícil prendre decisions i és des de la base municipal des d'on podem començar a transformar i veure alternatives de veritat, nous horitzons i formes de treballar. Des del carrer. I entenc que l'Ajuntament, en comptes de ser un obstacle per als moviments socials i el teixit associatiu, hauria de ser un còmplice, un aliat, una ajuda.

És així, sí; però som optimistes perquè estem més organitzats i la feina feta comença a donar fruits. També s'hi ha d'afegir el fenomen mediàtic del Parlament, que hi ajuda. L'Ajuntament no és la nostra meta, però som optimistes, creiem que hi podrem entrar i que seria molt útil per començar a autogovernar-nos i que no prenguin les decisions els poders econòmics de la ciutat i quatre famílies.

No és indispensable. Ens presentem per entrar, sí; però no per governar a qualsevol preu i tampoc és indispensable pactar. Les nostres decisions les prendrem entre tots. Quan veiem la situació del consistori farem una assemblea i decidirem què fem. Pactar costi el que costi, no. No deixarem de banda les nostres línies polítiques, si bé és cert que volem avançar.

Quan parlem d'un sistema assembleari tothom veu el gag de Polònia[riu], però nosaltres parlem de comissions de treball que funcionen de manera paral·lela a l'assemblea i que expliquen com va l'activitat setmanalment. Això no vol dir que tothom ho hagi de decidir tot. És un sistema més òptim, més participatiu i en què les decisions són vinculants de veritat. El trobo molt pràctic, les decisions es prenen ràpidament i som gent molt formada en un àmbit teòric i pràctic, que fa molts anys que estem implicats en diversos àmbits.

Sorprèn, però no és casualitat i diu molt de paper de les dones a la vida pública, malgrat es diu que construïm una paritat absoluta.

No hi tenim una relació específica.