L'ocàs de Rosa Díez

Cap dirigent polític ha aconseguit treure de polleguera Mariano Rajoy com ho ha fet Rosa Díez. “Tinc la sensació que no té una opinió sobre res que no sigui vostè mateixa. I així li va”, etzibava el president espanyol a la líder d'UPyD. Poques vegades s'ha vist el líder del PP tan irat com en les seves intervencions parlamentàries cara a cara amb l'exdirigent socialista, a la qual Rajoy veu tan “prepotent” que no és capaç d'adonar-se que en un tres i no res s'ha quedat sola com un mussol a causa de la seva “ira inquisitorial”. Perquè l'ocàs de Díez ha sigut tan fulgurant o més que la seva reaparició el 2007 com a figura emergent d'un partit amb poca ideologia i molts eslògans. Però li va funcionar, i el 2011 acabava per a UPyD amb grup propi al Congrés i una forta implantació a l'Assemblea de Madrid, i en aquell moment es va convèncer que havia de poder parlar de tu a tu amb el PP. Dia darrere dia, la dirigent del partit magenta retreia a Rajoy que no era prou recentralitzador, prou patriota o prou net per seguir dirigint el govern. “Dimiteixi”, s'ha sentit sovint a la tribuna, davant els casos de corrupció. Ara, però, és ella que ho sent a dir, però per boca dels seus companys,
que la volen fora.

Però per què fins fa un temps les seves mossegades dialèctiques coïen més al PP que les d'altres partits? Simplement perquè Díez, després d'haver aconseguit treure el nas en política a conseqüència del desgast del PSOE –la seva formació de tota la vida–, només podia fer-se més gran esgarrapant vots al PP. Això passava tot just fa tres anys i mig. La basca estava convençuda que en una propera pugna electoral tindria a les seves mans el poder que sempre ha criticat a CiU i PNB, el de condicionar la formació d'un govern. Però ves per on que en
poc temps se li ha girat la truita. Aquells grups que tan sagnantment Díez qualifica de “xantatgistes” de cara a les generals potser hauran perdut la clau, però ella tampoc no serà la líder d'aquell partit unipersonal amb què somiava esquinçar el bipartidisme.

Amb la seva reaparició en política Díez va fer bona la dita “a l'ase vell, cabestre nou” perquè va saber ornamentar tan bé el seu discurs que, tot i que havia dedicat més de trenta anys a la gestió pública, es va vendre com si acabés de sortir de l'ou. Aquesta mena de partit d'ordre disfressat de rebel·lia contra el sistema va ser com descobrir la sopa d'all fins que UPyD es va topar amb un calc de la fórmula: un partit també novell –va néixer el 2006–, amb un ideari que s'ajusta a cada circumstància i, al damunt, amb un líder al capdavant amb menys passat polític que Díez, si bé el català prèviament ja s'havia capbussat dins el PP. Ciutadans, d'Albert Rivera, ara s'adapta millor al que l'elector rebotat amb el PP necessita en aquests moments: una ruptura amb els vells esquemes, però que no provoqui cap trencadissa. Perquè a molts la crispació de Díez els ha acabat carregant. Arran dels resultats de Ciutadans en les europees del 2014, van saltar les alarmes a UPyD, que veia un pacte amb la competència com a única sortida.

El control de Díez sobre el partit no va poder evitar que s'obrís el debat sobre una eventual coalició electoral amb Ciutadans. Però després de dir no a l'acord, l'autoritarisme que alguns dirigents atribueixen a la basca va provocar l'abrupta sortida de Francisco Sosa Wagner del Parlament europeu. Amb grans escarafalls, UPyD culpava Ciutadans de la ruptura unilateral de l'intent de pacte. En aquell moment, però, va aconseguir que bona part del partit li fes costat en la seva estratègia de confluir en solitari a totes les cites electorals del 2015.

La pau interna va durar poc. El viacrucis de Díaz tot just acabava de començar i els mals resultats de les eleccions d'Andalusia confirmarien l'ocàs del seu projecte. Començava un degoteig constant de traïcions i desercions dins la cúpula, als territoris i també al grup parlamentari: Toni Cantó la va deixar plantada i ja no volia ser candidat a la Generalitat valenciana, i la seva mà dreta, Irene Lozano, va anunciar que presentarà una candidatura per liderar el partit en el congrés extraordinari que se celebrarà després del 24-M. Els seus l'abandonen mentre les direccions territorials s'omplen de gestores, s'obren expedients i s'expulsa qui gosi aixecar la veu. És qüestió de temps que UPyD acabi desapareixent per les lluites internes i la negativa de Díez a admetre que a vegades és millor plegar abans que et facin fora.

En determinats cenacles madrilenys circula la teoria que les elits econòmiques i polítiques estatals, després de constatar que UPyD no seria capaç de contrarestar l'ascens de Podem, van decidir impulsar Ciutadans. A Rivera el veuen molt més mal·leable per si convé apuntalar alguna de les dues grans formacions estatals i barrar el pas a a Pablo Iglesias. Però, sobretot, amb una eventual desaparició de les institucions s'asseguren tallar d'arrel l'afició de Díaz a les querelles pels casos de corrupció, ja que es reduiran els seus ingressos públics. Díez sovint s'ha vantat que sense la pressió que ha exercit UPyD com a acusació, s'hauria tapat l'escàndol de Bankia. Però formar part d'aquest i altres processos en marxa ha tingut un elevat cost econòmic per a la formació; s'han gastat milers d'euros en advocats i fiances. I si deixen de tocar poder, difícilment podran seguir tocant el voraviu als jutjats.