“Som el canvi, no hi haurà sociovergència”

Hi arribem amb moltes ganes, molt il·lusionats. Fa molts mesos que treballem, cada dia al carrer, parlant amb molta gent, i les perspectives que tenim són molt optimistes. Ens hem posat l'objectiu de retornar als 10.000 votants de Lleida i augmentar el nombre de regidors.

L'època de les majories absolutes s'ha acabat. La Paeria hauria de canviar les maneres de fer que hi ha hagut fins ara, i construir acords entre grups.

El rol de l'oposició pot ser de dues maneres: criticar-ho tot sense fer aportacions, com ha fet el PP, que no ha aconseguit res, o fer com nosaltres: hem estat molt contundents a denunciar algunes coses, com ara l'excés d'impostos, la situació de l'empresa municipal d'urbanisme i la falta de transparència, molt abans que ho denunciés Marta Camps; però, alhora, hem fet propostes com ara els plans d'ocupació, que, sense el nostre impuls, no s'haurien tirat endavant. També vam aconseguir apujar els pressupostos socials, a còpia de negociar esmenes. Ens sentim orgullosos d'haver pogut incidir en aquestes polítiques, malgrat que el grup socialista tenia majoria absoluta. Però alhora hem estat intolerants davant la gestió nefasta del govern en alguns assumptes, com ara l'EMU.

Des del 2011 avisem que l'empresa està en fallida. S'ha de redreçar. Però la resposta del govern sempre ha estat negar l'evidència: l'EMU va bé, no té cap problema, etcètera. Però en quatre anys aquesta actitud de no voler reconèixer el problema ja ens ha costat 12 milions en interessos. Més un swap, una operació que comporta que el consistori estigui pagant molt més interessos dels que tocarien. Des del 2004 fins ara el deute municipal ha passat de 3 a més de 70 milions.

Lleida ha fet molta obra, és evident que Lleida ha canviat. Però a cop de crèdit i d'apujar impostos. No té mèrit, fer-ho així.

Que hem fet alguna altra cosa durant aquests quatre anys? El resultat de la política dels anys anteriors, en què no es tocava de peus a terra, és tot aquest deute, que ens xucla recursos importants que ara podríem dedicar a polítiques socials. La política megalòmana de l'alcalde comporta això. Però, si ara fem bé les coses, podrem estalviar diners. Per fer-ho, primer cal admetre que abans s'han fet malament. La tossuderia de no reconèixer errors ens està costant molts diners, als lleidatans.

Nosaltres fa temps que hem preguntat al ple quin era l'import de dietes de l'alcalde, si tenia complements al sou, demanàvem les factures... I no se'ns ha respost mai. Tant és així que jo, personalment, a l'octubre vaig fer pública la meva declaració de la renda i vaig reptar el senyor Ros i la resta del govern a fer el mateix. En aquell moment se'm va acusar d'exhibicionista. Ara, arran del cas Camps i perquè ho vam preguntar en un ple extraordinari, ens assabentem que ha estat rebent complements de 15.000 euros a part del sou d'alcalde, i que aquesta informació no surt enlloc. I cada any es gasten 37.000 euros en dinars i sopars propis, a una mitjana de 500 euros l'àpat. És immoral aquest ús dels recursos públics. L'Ajuntament suspèn en transparència de forma rotunda, malgrat la propaganda en contra que fan des del govern.

Doncs al contrari. Jo he vist el PSC més a prop del PP, o de Ciutadans, que no pas de nosaltres. Han votat amb el PP en contra el 9-N, l'AMI, la hisenda pròpia, mentre que nosaltres defensem de forma clara el procés cap a la independència. Amb el PP i C's és inviable que nosaltres ens hi entenguem ara com ara, i el que plantegem és que nosaltres som l'alternativa als governs socialistes. No hi haurà sociovergència, no tindria cap sentit, ja que nosaltres el que proposem és el canvi a la ciutat de Lleida. Ells governen des d'abans que jo nasqués, que sóc del 1984. És una situació que sorprèn. No crec que sigui bo per a la ciutat. A Lleida, hi fa falta un canvi, una alternativa no només de govern, sinó de projecte de ciutat. Ros és conscient que les perspectives seves no són bones, i per tant planteja això, però ell està més a prop del PP i de Ciutadans.

Nosaltres hem estat aquest mandat l'única força catalanista independentista a l'Ajuntament. I de forma regular cada dos o tres mesos hem dut mocions en què demanàvem que l'Ajuntament es manifestés. Però el PP i el PSC hi votaven en contra, ja sigui adherir-nos al 'AMI, a l'agència tributària catalana, o de suport al 9-N, en un episodi que va ser ridícul. Ros i el PP defensen que Lleida sigui una capital de província, i nosaltres defensem que Lleida sigui l'altra capital de Catalunya en un país lliure. I ho diem així de clar i sense ambigüitats. Ros vol nedar en dues aigües, i crec que això el castigarà.

El 2011 portàvem en el programa el projecte de fer un parc d'oci familiar a les Basses. En aquests quatre anys, arran de la situació de paràlisi de les Basses, comencem a fer prospeccions per veure què s'hi podria fer. Joan Ramon Zaballos i altres regidors, pagant-ho el grup municipal, vam anar a Alemanya i altres llocs per veure diferents opcions. Al final, després d'un estudi de mercat, s'arriba a la conclusió que la millor temàtica seria la dels barrufets. Això es proposa, s'arriba a un acord amb el govern municipal, i ara la situació que tenim és que una tercera part de les Basses es treu a concurs públic i s'analitzarà després de les eleccions (no es deixa res lligat ara, la propera corporació podrà decidir en aquest tema), i que sigui de gestió privada per aquest parc, amb una inversió de 50 milions. Per tant, ara la pilota és a la teulada dels inversors que s'hi puguin interessar. Si tira endavant, hi haurà una inversió de 50 milions, es crearan llocs de treball i no costarà ni un euros a l'Ajuntament de Lleida. Ara bé, si no hi ha cap inversor, nosaltres anirem a un altre model: recuperar la zona del càmping i posar-lo en marxa de nou, sabem que hi ha operadors interessats a gestionar-lo. I recuperar l'espai de les Basses com a zona verda rehabilitada familiar, on es pugui anar a dinar i a fer esport, per exemple. Actualment fa pena veure'l, i és una llàstima, perquè amb poca inversió es podria recuperar aquest espai verd perquè fos per al gaudi dels lleidatans. Les piscines han deixat de tenir vigència, ara n'hi ha a tots els barris. Però la zona verda sí que es pot posar en marxa.

Quant al planejament general de la ciutat, vam fer esmenes al document perquè creiem que no acaba de ser realista ni aborda amb seriositat les grans assignatures pendents que tenim d'horta. Per exemple: l'Horta de Lleida. Ha perdut població en els darrers anys, els joves han hagut de marxar, les finques s'abandonen perquè falten serveis com ara internet i el clavegueram. Però, de l'Horta, no se'n parla. Ells han fet una anella verda, però des del punt de vista de l'horta no té cap mena de sentit. Una segona assignatura pendent que hi manca, a l'avanç del POUM, és que no definim el model comercial de ciutat. Es van instal·lant grans superfícies sense mirar si això és compatible amb el nostre model comercial. La tercera és el centre històric. Després de tants anys, continua sent un barri amb molts problemes i molts reptes. Quan s'analitza en profunditat, no acabes de veure què s'hi vol fer, al centre històric. Ens gastem milions d'euros, però continua havent-hi molta precarietat.I això ha comportat que els veïns no tinguin clar quina visió té la Paeria a llarg termini. Molta gent jove que hi va anar viure, quan tenen fills, no troben cap habitatge més gran i adequat, i marxen. Nosaltres plantegem que sigui un espai amb tolerància zero amb el tràfic de drogues, l'incivisme, que existeix, i no ho hem de negar. Plantegem també que s'uniformitzi la tipologia d'habitatges nous. Cal buscar una uniformitat. Ara al carrer Cavallers ja no saps si és un barri històric, modern, mediambientalista... hi trobes molts models arquitectònics sense un criteri general harmònic. I prioritzar, ja que l'Ajuntament és el principal propietari; que hi anés gent jove, que hi donaria vitalitat. I que tots els ajuts vagin encarats a complementar l'oferta comercial que tenim al carrer Major. Un exemple: no pots dinar o sopar allà. En definitiva, anar recuperant-lo com a cor de la ciutat. I alhora també volem fomentar la participació en la intervenció urbanística.

Cal canviar radicalment la manera com es prenen decisions. Nosaltres farem consultes ciutadanes. No ens ha de fer por que la gent hi digui la seva.

Plantegem que una part de la inversió es distribueixi per barris, i llavors s'obri un procés de participació: que els mateixos veïns i veïnes siguin els que proposin projectes d'inversió. Després, els tècnics elaboraran aquests projectes i se sotmetran a votació. Són els mateixos veïns els qui millor saben quines són les necessitats dels seus barris. També hi ha qüestions que haurem de sotmetre a consulta de tota la ciutat.

Què hem de fer amb el Palau de Vidre, per exemple. Hi ha un debat ciutadà. Alguns volen enderrocar-lo i recuperar l'antic estany, d'altres creuen que cal rehabilitar-lo i deixar-lo en condicions, d'altres que s'enderroqui i se'n construeixi un de nou. És un assumpte de ciutat, com tot el conjunt dels Camps Elisis, i per això les diferents idees les podrien posar a consulta. No estem acostumats a mesures d'aquest tipus, però no ens hauria de fer por consultar la ciutadania més enllà de les eleccions cada quatre anys. Avui hi ha mecanismes com ara la votació telemàtica, a través d'internet. Busquem la manera de fomentar-ho i fer participar la gent. L'alcalde Ros practica molt el despotisme il·lustrat. Nosaltres anirem en sentit contrari.

Nosaltres proposem un model de gestió unificada dels equipaments culturals de la ciutat. No pot ser que la Llotja faci la programació per una banda i l'Auditori, per una altra, que es facin la competència entre ells. S'ha de coordinar l'oferta de tots els equipaments, i dialogant amb els privats. També tenint en compte l'oferta del territori. Hem de ser capital també en això.