La por ja no espanta

Les noves teories polítiques assenyalen que, en l'actual escenari de desencís ciutadà, perseguir l'elector amb la cançoneta del “vot útil” és un exercici tan ineficaç com contraproduent, sobretot si el receptor és el públic més jove. Com també ho és presentar-se com un salvapàtries davant el “caos” en el qual asseguren que els enfonsaran els rivals si avui s'equivoquen de papereta. Aquesta ha estat històricament, i ho segueix sent, l'única estratègia dels dos grans partits estatals –el PP i el PSOE–, que avui es juguen l'hegemonia política en tretze governs territorials i a milers d'ajuntaments d'arreu de l'Estat. Tant és que ara hi hagi dues formacions més –Ciutadans i Podem– disposades a cruspir-se una part important del pastís electoral i dues més –IU i UPyD– que viuran els seu particular ocàs però que és possible que el 24-M no morin del tot. Per a Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, el discurs de la por i la crida desesperada a no llençar el vot –“No és hora de dividir-se, si no d'unir-nos”, ha exclamat el del PSOE fins al darrer minut– continuen sent tan antigues com els mítings a pavellons i places de toros als quals, a hores d'ara, costa arrossegar fins i tot al militant més acèrrim.

Els estrategs d'aquestes dues grans formacions pensen que els missatges i les escenificacions continuen sent tan vàlides com fa vint-i-cinc anys, ja sigui per frenar el seu rival de sempre o per aturar la competència afegida: uns partits que empenyen amb força per entrar a unes institucions en què, si no poden governar, com a mínim esperen tenir la clau per determinar com hauran de fer-ho els altres. Els de Pablo Iglesias tenen alguns candidats que poden donar algun ensurt –sobretot l'aspirant a l'Ajuntament de Madrid, Manuela Carmena– però a mesura que avançava la campanya han anat guanyant agressivitat i perdent pistonada. Fins al punt que el darrer dia van haver de recuperar Juan Carlos Monedero per evitar l'estampida dels votants d'esquerra. I Ciutadans –que volen semblar més amables– pot ser el principal beneficiari d'aquest retrocés, aconseguint la major part de les claus, perquè després d'engalipar el votant del PP amb un programa de dretes, en la recta final de campanya s'ha dedicat a seduir el dels socialistes suggerint que encara que no els votin, els facilitaran que puguin governar. Això li ha servit a Rajoy per alertar als seus que votant els d'Albert Rivera “un pot estar votant el PSOE sense adonar-se'n”.

Però tot plegat són eslògans, i titllant-los de “radicals bolivarians” o de “populistes amb corbata” no evitaran l'endemà haver de trucar a la porta d'aquests partits i implorar-los suport per governar. I, si es compleixen els pronòstics, el cas més compromès serà el de Madrid, atès que tan Rajoy com Sánchez veuran el futur molt negre si els seus candidats ensopeguen. El popular ho ha fiat tot al fet que cali la recuperació virtual i que es produeixi una eventual desmemòria transitòria sobre la corrupció, mentre que el del PSOE –menys optimista sobre el resultat– en tindrà prou si Susana Díaz segueix embarrancada en el seu intent de formar el govern andalús.

“El PP i el PSOE pensen que pel simple fet de portar cua o per ser català mai no podran presidir un consell de ministres”, assegura una destacada sociòloga. Tot i admetre que sembla que les peces del tauler del bipartidisme, a poc a poc, s'han tornar a ressituar, creu que, encara que fa un any semblava impossible, algunes enquestes han deixat palès que, en les estatals, l'obertura de les urnes pot suposar tota una sorpresa. De moment, caldrà obrir les d'avui i més d'un es quedarà amb un pam de nas.