L'independentisme es rellança

Evidentment no eren un plebiscit, perquè es votava sobretot en clau local, i per a molts partits no suposaven en absolut cap prèvia del 27-S, però és evident que, a quatre mesos de les eleccions més decisives de la història del país, les municipals del 24-M eren una prova de foc per al procés sobiranista –en el qual els ajuntaments són una baula fonamental– i alhora el termòmetre més fiable després que les últimes enquestes arran de les baralles partidistes post-9-N apuntessin a un possible refredament independentista. Els resultats de diumenge, amb un augment de 3,5 punts, fins al 58,5%, en la participació respecte al 2011, no tan sols desmenteixen aquesta hipòtesi, sinó que suposen un rellançament del moviment sobiranista, amb un creixement generalitzat dels partits independentistes (CiU, ERC i la CUP) i un retrocés global dels unionistes (PSC, PP i C's).

El primer bloc, afegint-hi Solidaritat, creix en més de 700 regidors, per a més de 6.100 en total, i 290.000 vots, i n'obté així més d'1,4 milions; això sí, uns 480.000 menys que els que va rebre el sí-sí el 9-N, fet que apuntaria que no tot l'independentisme ni molt menys s'ha mobilitzat, o si més no, no ha votat opcions netament independentistes. A l'altre cantó, el bloc unionista, afegint-hi PxC, perd un miler de regidors, i més de 162.000 vots. Els que mantenen el suport al dret a decidir del poble català, bàsicament ICV i els seus aliats, com la Barcelona en Comú d'Ada Colau, també han viscut un increment de més de 120.000 vots, sobretot per la victòria a la capital catalana, tot i que en conjunt perden una quarantena de regidors.

Això sí, dins dels dos grans blocs també hi ha hagut transvasaments notables. CiU ha perdut més de 100.000 vots i mig miler de regidors, amb una plantofada forta sobretot a Barcelona i l'àrea metropolitana, i ha obtingut un dels seus resultats percentuals més baixos en el conjunt d'eleccions des del 1999 (veure gràfic), que atribueixen en part al desgast de la seva acció de govern. Això no li ha impedit, tanmateix, tornar-se a situar com a primera força municipalista del país, a gran distància del PSC, tant en vots com en regidors i, per tant, com a líder indiscutible del bloc independentista. Una altra cosa és que aquest ara queda més repartit encara, ja no entre dues, sinó tres forces, pel gran creixement que experimenten ERC i la CUP, que discuteixen el lideratge als convergents a l'àrea de Barcelona. Uns i altres insistien ja diumenge i ahir que els resultats avalen i potencien més que mai el procés, davant les veus que volien tornar a presentar el retrocés de CiU com una derrota de l'independentisme, i que pressionen Mas perquè no convoqui el 27-S, fins i tot des d'Unió.

Els republicans han doblat vots, que ara superen el mig milió, i gairebé igualen el millor percentatge en unes eleccions des dels anys trenta, amb el 16,4% que van obtenir en les catalanes del 2003. Tot i que se'ls resisteixen les grans alcaldies, obtenen un miler de regidors més que el 2007, força repartits arreu del país, tant a les grans ciutats com a l'àmbit rural. Ben comparable és el creixement de la CUP, que obté en tot els millors resultats de la seva història, gairebé quadruplica vots i regidors, i entra amb força en petites i grans places d'arreu del país, algunes fins ara inèdites per a l'esquerra alternativa, com les Terres de l'Ebre o el Pirineu.

Pel que fa a l'unionisme, destaca la caiguda del PSC, que perd més de 190.000 vots i 800 regidors, tot i que manté municipis importants, sobretot a l'àrea de Barcelona, i es recupera en tres punts percentuals respecte a les eleccions al Parlament del 2012, on va tocar fons. Els socialistes, en tot cas, insistien ahir a reclamar que no es facin lectures del 24-M en clau de procés. No menys espectacular és l'enfonsament del PP, que perd 130.000 vots i més de la meitat dels regidors, i obté el seu pitjor resultat percentual en unes eleccions aquest segle, tot just el 7,5% dels vots. Els populars es consolaven ahir insistint que el procés està mort i que les noves forces emergents no hi tenen res a veure, i contraposaven la dada que en el conjunt de la demarcació de Barcelona els independentistes no arriben al 40%. És clar que en el global del país aquests superen el 45% –sis punts més que el 2011–, un percentatge que possiblement seria suficient el 27-S per reeditar la majoria parlamentària.

Tot plegat l'unionisme només ho compensa, en part, amb la gran pujada de C's, que passa d'11 a 176 regidors, i també multiplica gairebé per set els vots. El resultat dels d'Albert Rivera, tanmateix, no és ni tan sols el millor de la seva curta història, ja que en proporció van obtenir més vots a les catalanes del 2012, per bé que no es presentaven a gran part del territori català. En canvi, SI i PxC passen a ser gairebé residuals en un i altre bloc, amb sols 10 i 8 regidors, respectivament.

Tot plegat, això sí, cal agafar-ho amb tots els matisos que es vulgui, perquè Podem s'ha presentat en alguns llocs, com ara Badalona, amb la marca blanca de la CUP –i per tant els vots aquí compten com a independentistes– i en altres no, com Barcelona, i aquí no compten com a tals. A més, per frenar la sagnia al territori, el PSC ha donat llibertat ideològica en l'àmbit nacional a les seves candidatures, algunes de les quals han signat el manifest independentista de l'ANC. A banda, en l'anàlisi no s'han comptat els resultats de les candidatures estrictament municipalistes, moltes d'innegable tarannà progressista i catalanista, però que no estan associades a la marca blanca de cap partit, com ara els 66 regidors de la Federació d'Independents de Catalunya (FIC). A títol anecdòtic, per exemple, es dóna el fet que si els 2.600 vots, o tot just uns 300, de Millor Barcelona –llista formada per SI i Reagrupament– haguessin anat a ERC, els republicans haurien obtingut el títol honorífic de tercera força a la capital.