Política

Frontissa i tensió

Des de la seva fundació, UDC ha fet un paper de juntura entre el catalanisme i els corrents cristians, per bé que als anys 30 les posicions del seu líder, Carrasco i Formiguera, són clarament independentistes

La política d'aliances l'ha portat a fortes pulsions; en les últimes tres dècades, s'ha imposat el perfil propi que ha marcat Duran

En els anys 80hi ha una pugna entre el sector més proper a l'entesa amb CDC
i el sector més allunyat

La pregunta sobre la posició d'UDC amb relació al full
de ruta sobiranista ha generat una tempesta en el si d'aquest partit fundat el 1931. Fa dies, als passadissos del Parlament, oficialistes i crítics s'escrutaven amb desconfiança, cosa inèdita en un partit teixit a partir de fidelitats i disciplines, sobretot en la història recent. Però sempre ha estat així? Com s'explica el poder de Josep Antoni Duran i Lleida des del juny del 1978, quan entra al comitè de govern del partit, amb 26 anys? Com era, Unió abans de la Guerra Civil Espanyola i la irrupció de Duran?

Hi ha una constant en la història d'Unió, que és el fet d'actuar com a frontissa entre diferents pulsions, una posició que li ha acabat portant tensions i equilibris. La situació generada amb la pregunta, de conseqüències encara imprevisibles, n'és el millor exemple.

UDC es va fundar al novembre del 1931, mesos després de la proclamació de la Segona República Espanyola, com una força que agrupa joves catòlics amb postulats plenament demòcrates i nacionalistes. El nucli fundacional el formen el segment més evolucionat del carlisme català i catòlics catalanistes que no militaven enlloc (com ara Pau Romeva, avi del músic Pau Riba). Després s'hi van afegir escindits d'Acció Catalana, com Carrasco i Formiguera, que n'esdevindria el líder, i Miquel Coll i Alentorn que, a partir del Parlament restablert, el 1980, va ser diputat i, més tard, president de la cambra.

Ara, arran de la controvertida pregunta, els fills de Carrasco i Formiguera s'han alineat a favor de les tesis sobiranistes dins d'Unió. Fa poc, el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, autor de diversos llibres sobre UDC i la figura de Carrasco, afusellat pels franquistes el 1938 a Burgos, va recalcar el caràcter obertament independentista del líder democratacristià. D'ell ha dit que haguera votat sí i sí el 9-N: “va apostar per una Catalunya lliure en una època en què no es podia dir.” La reivindicació del llegat històric d'Unió també ha entrat en el centre del debat. Si militants històrics d'Unió van participar aquesta setmana en un acte per al no a la consulta del 14-J, dies abans Espadaler havia assegurat que Carrasco i Coll i Alentorn haurien avalat la seva pregunta.

Als anys 30 Unió és conscient de les seves dimensions menudes i, per això, mesura molt bé quan acut a les urnes. En aquesta època comencen les coalicions. Al novembre del 1932 es presenta a les eleccions al Parlament en coalició amb la Lliga. A les legislatives del 1933 es presenta en solitari –obté un resultat residual– i, en canvi, no concorre ni a les municipals del 1934 ni a les generals del 1936, que ja tenen una forta bipolarització. Unió va intentar fugir d'aquests blocs (va evitar anar de bracet de les dretes catalanes i espanyoles) i, amb l'esclat de la guerra, tot i patir en pròpia carn la persecució religiosa, els seus membres es van mantenir al costat de la República i de la Generalitat, bo i sent crítics amb al-gunes de les seves accions.

A la transició, es produeixen tot de moviments tàctics que empenyen Unió més cap al perfil amb què l'hem conegut. El 1974 UDC s'adhereix, sense fusionar-s'hi, a la CDC que lidera Jordi Pujol, però el 1976 en surt, per por de difuminar-s'hi. Aquesta serà una temença reiterada quan, a partir de 1978, acorden la coalició amb CDC, amb unes condicions que marcaran la política catalana, i el poder que acumularà Duran i Lleida: una quota del 25% en les candidatures i en les responsabilitats executives.

Abans, el 1976, hi ha un congrés on el nucli dirigent (Anton Cañellas, Josep Miró i Ardèvol i Albert Vila) vira cap a posicions més conservadores i augmenta el lligam amb l'Equip Demòcrata Cristià de l'Estat espanyol. El 1977 Unió naufraga a les generals, on es presenta amb altres forces cristianes. Després d'això, es veu obligada a triar entre la UCD d'Adolfo Suárez i la CDC de Pujol. Hi haurà una escissió de suaristes (com Cañellas) i
la resta anirà amb CDC.

Segons alguns estudiosos, les condicions del pacte amb CDC i el seu consegüent desplegament institucional han acabat portant canvis en el funcionament d'UDC, amb una pèrdua de la democràcia interna en pro de l'eficàcia política. Des de principi dels anys 90, en les instàncies democratacristianes europees, UDC va coalitzat amb el PP europeu –on hi ha, també, el PP espanyol–, cosa que ha aixecat discrepàncies a part de la militància. Des del 1980 la relació amb CDC ha marcat les seves tensions. Entre els que aleshores van defensar les bondats de l'entesa UDC-CDC, hi ha alguns dels noms que ara són el corrent sobiranista d'Unió (Llibert Cuatrecasas, Joan Rigol o Agustí Bassols). En el bloc dels més crítics amb Convergència, neguitejats per marcar perfil propi, sempre hi ha hagut Duran i Lleida, que va dirigir el partit entre 1982 i 1984.

A partir del 1987 el van reelegir president del comitè de govern d'Unió, gràcies a l'acord amb Rigol, i fins ara. El seu control del partit ha estat ferri i ha teixit una xarxa de fidelitats. En el 14-J els crítics hi veuen la pregunta ideal perquè Duran i Lleida pugui respondre que sí sense perdre cintura política i mantenint el seu hàbil equilibrisme polític. Tot i que ha tingut càrrecs de govern en comptades ocasions (tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Lleida del 1979 i conseller de Governació entre novembre del 1999 i febrer del 2001), sempre ha estat proper al poder. Supervivent polític d'ençà de la transició, ha llançat atacs als socis de coalició a l'independentisme, a ERC, amb variades i polèmiques sortides to. El Congrés de Madrid –i una estesa de contactes– ha estat un hàbitat natural on probablement no continuarà, amb les eleccions generals a la tardor. Depenent del resultat del 14-J es pot precipitar una sortida lligada a la plataforma creada al seu voltant, Construïm.

Un líder influent
Duran i Lleida ha estat diputat al Congrés a les legislatures del 1982, 1986, 1989 i des del 2004 fins ara. Del 1996 fins al 2001 va ser president de la part catalana de la Comissió de Transferències entre l'Estat i la Generalitat. Amb forta influència en els‘lobbies' de poder espanyols i catalans, ha pregonat una “tercera via” per al procés sobiranista.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.