Política

JOAN REÑÉ

PRESIDENT DE LA DIPUTACIÓ DE LLEIDA

“Ajudar el govern és un deure moral”

Reñé creu que, se'n digui diputació o se'n digui vegueria, la institució és necessària a Lleida

El president assegura que se sent orgullós del seu passat sindicalista i dels seus inicis polítics en una agrupació d'electors progressista i nacionalista

Ara sembla que alguns han inventat la sopa d'all: jo ja era en una agrupació d'electors als setanta
La LRSAL és un atemptat contra l'autonomia del món local, un retrocés en el temps de 200 anys
No som el salvavides de ningú, però l'Estat ofega la Generalitat i els damnificats són els ajuntaments
Veure 800 alcaldes
al Palau aixecant la vara en suport del president posava
la pell de gallina
La societat civil ha estat important en el procés, però també Artur Mas, que ha acabat imputat
Espero que els resultats permetin que el 28-S sigui
el dia en què
tot comença
La llengua catalana és intocable i hauria de quedar fora
de qualsevol
pacte polític

És pagès. I en pre­su­meix. De fet, va entrar en política des del sin­di­ca­lisme agrari. Quan encara no havia fet els trenta anys, va ser esco­llit alcalde de Fon­da­re­lla, càrrec que va reva­li­dar el 24 de maig, amb prop del 93% dels vots. Ha estat pre­si­dent del Con­sell Comar­cal del Pla d'Urgell i, des del 2011, és al cap­da­vant de la Dipu­tació de Lleida, enti­tat que ha posat al ser­vei de la Gene­ra­li­tat “men­tre l'Estat l'esca­nyi fis­cal­ment”. És un sobi­ra­nista con­vençut que milita a CDC des del 1991 i es mos­tra molt il·lusi­o­nat amb el moment històric que li ha tocat viure. Pot­ser perquè porta a l'ADN la tena­ci­tat dels page­sos de la plana d'Urgell que van llui­tar durant segles fins a acon­se­guir con­ver­tir un desert en el rebost de Cata­lu­nya, amb l'èpica cons­trucció del canal d'Urgell.

En el man­dat ante­rior es van acon­se­guir apro­var per una­ni­mi­tat els qua­tre pres­su­pos­tos. Hem d'intuir que, tot i no haver reva­li­dat la majo­ria abso­luta i tenint en compte que la Dipu­tació és encara més plu­ral amb l'entrada de Ciu­ta­dans i la CUP, hi haurà con­sens?
L'acti­tud del pre­si­dent serà exac­ta­ment la mateixa. Sem­pre s'ha de bus­car el con­sens. M'ho imposo com una obli­gació, perquè no hem d'obli­dar que la Dipu­tació la for­mem, majo­ritària­ment, alcal­des, i alguns regi­dors. És a dir, que aquí hi ha repre­sen­tada la volun­tat del ter­ri­tori. Tots som càrrecs elec­tes i, per tant, aquesta plu­ra­li­tat em mereix tot el res­pecte. És per això que em sento molt satis­fet d'haver acon­se­guit apro­var els pres­su­pos­tos de la Dipu­tació per una­ni­mi­tat. I no només un any, sinó els qua­tre anys del man­dat ante­rior. Els pres­su­pos­tos són la columna ver­te­bral de qual­se­vol ins­ti­tució. Al cap i a la fi, ense­nyen qui­nes són les polítiques que durà a terme l'equip de govern. Jo seguiré en la mateixa línia, ofe­rint diàleg a tots els grups. Com a pre­si­dent, em toca fer-ho, però la res­pon­sa­bi­li­tat –i el mèrit, quan s'acon­se­gueix el con­sens– no només és meva o del meu equip, sinó de tots els dipu­tats i dipu­ta­des, que són capaços de posar-se d'acord. La clau és saber escol­tar i no pren­dre cap decisió sense haver donat la paraula al ter­ri­tori. Per això fem reu­ni­ons periòdiques amb alcal­des de capi­tals de comarca i pre­si­dents de con­sells, perquè ells conei­xen de pri­mera mà els pro­ble­mes i les neces­si­tats de la gent que repre­sen­ten. Les polítiques sem­pre s'han de fer de baix cap a dalt. Des dels muni­ci­pis.
És en aquesta clau de política muni­ci­pal més pro­pera, menys pen­dent de les sigles, que hem d'enten­dre que fos inves­tit pre­si­dent amb els vots de CiU, ERC i del PSC?
És el segon man­dat i, per tant, saben com som i com ente­nem la ins­ti­tució. El seu vot favo­ra­ble per a mi és una porta oberta al con­sens. A tre­ba­llar el diàleg. Som les tres grans for­ces polítiques del ter­ri­tori i repre­sen­tem la cen­tra­li­tat. Hem d'acon­se­guir el con­sens sem­pre que sigui pos­si­ble.
És alcalde de Fon­da­re­lla, un dels molts muni­ci­pis de la demar­cació de menys de 1.000 habi­tants. Com afecta en un ter­ri­tori amb tants pobles petits la llei per a la raci­o­na­lit­zació i sos­te­ni­bi­li­tat de l'admi­nis­tració local impo­sada des de Madrid?
Aquesta llei és un clar atemp­tat con­tra el prin­cipi d'auto­no­mia local, perquè no per­met que els ajun­ta­ments, després de 35 anys de democràcia, assu­mei­xin la seva majo­ria d'edat. Les admi­nis­tra­ci­ons locals no gene­ren ni deu­tes ni dèficits. I tenen elec­tes de pri­mer nivell que són la veu dels ciu­ta­dans, perquè l'alcalde i els regi­dors són esco­llits direc­ta­ment. Així que la LRSAL només es pot enten­dre com una recen­tra­lit­zació clara i dura de tota la gestió en l'àmbit local. Tor­nem enrere més de 200 anys, quan es van crear les dipu­ta­ci­ons. Es van cons­ti­tuir amb la defi­nició lite­ral de “los orga­nis­mos de con­trol y vigi­lan­cia del ter­ri­to­rio”. Sem­bla que alguns con­ti­nuen volent que això sigui així. I la nos­tra acti­tud està als antípodes d'aquests plan­te­ja­ments. Estem total­ment en con­tra que es vul­gui tute­lar des de qual­se­vol àmbit l'auto­no­mia muni­ci­pal. Nosal­tres ente­nem la Dipu­tació com l'ens que ha de faci­li­tar que aquesta rea­li­tat ter­ri­to­rial, aquest prin­cipi d'auto­no­mia local, aquesta capa­ci­tat de ges­ti­o­nar allò públic des del muni­cipi, es pugui fer ade­qua­da­ment. Estem al ser­vei dels muni­ci­pis, en cap cas per con­tro­lar els muni­ci­pis.
En una demar­cació on es passa dels 140.000 habi­tants de la capi­tal als 16.000 de Bala­guer i la Seu d'Urgell, la Dipu­tació és necessària?
Les dipu­ta­ci­ons de vega­des es qüesti­o­nen, però en l'àmbit rural entenc que són necessàries. A les comar­ques de Lleida, en números rodons, dels 450.000 habi­tants que viuen en aquest ter­ri­tori, 140.000 viuen a la capi­tal, 150.000 més viuen a les capi­tals de comarca, i la resta, en pobles petits. S'ha de tenir en compte que el 70% dels 231 muni­ci­pis de Lleida tenen menys de 1.000 habi­tants. Aquesta és la nos­tra rea­li­tat. I seria insos­te­ni­ble sense ins­ti­tu­ci­ons supra­mu­ni­ci­pals. Els ajun­ta­ments de pobles petits neces­si­ten ajuda per poder donar ser­veis bàsics. Jo sem­pre dic que el nom no fa la cosa, que avui en diem dipu­tació i demà en direm vegue­ria, segu­ra­ment. Però, en tot cas, en l'àmbit rural, on la dis­se­mi­nació és molt gran, segui­rem neces­si­tant un ens supra­mu­ni­ci­pal que arribi on no pot fer-ho l'Ajun­ta­ment. Ara mateix, la Dipu­tació és necessària i impres­cin­di­ble. Tots els ser­veis que es donen des de la pro­xi­mi­tat són els més efi­ci­ents. La Dipu­tació, per exem­ple, està ges­ti­o­nant de manera man­co­mu­nada i con­sen­su­ada els tri­buts del 98% dels muni­ci­pis de Lleida. Però, a banda de l'eficàcia, s'han de tenir en compte qüesti­ons iden­titàries. La nos­tra sin­gu­la­ri­tat és la força del turisme, tan impor­tant a les nos­tres ter­res. I ens sen­tim molt orgu­llo­sos dels èxits de l'Ara Lleida, el Patro­nat de Turisme de la Dipu­tació, que fa 25 anys que tre­ba­lla de manera man­co­mu­nada amb el ter­ri­tori. Pot­ser sí que la Dipu­tació és una ins­ti­tució poc cone­guda per al gran públic, però també és perquè nosal­tres tre­ba­llem direc­ta­ment amb els ajun­ta­ments. No em cor­res­pon a mi dir-ho, però el retorn que tenim del grau de satis­facció dels alcal­des amb els ser­veis que ofe­rim és molt bo. Vivim en un petit país car­re­gat de rea­li­tats molt dife­rents i des de la Dipu­tació con­tribuïm a fer-les visi­bles i a tre­ba­llar per aquest #llei­da­power que es rei­vin­dica des de les xar­xes soci­als.
La rea­li­tat política d'aquest petit país que comenta fa que la Dipu­tació que pre­si­deix no tan sols hagi d'aju­dar muni­ci­pis amb pocs recur­sos, sinó que també toqui fer de crossa de la Gene­ra­li­tat.
Res ens plau­ria més que no tenir l'obli­gació moral de donar suport a mol­tes de les polítiques del govern de la Gene­ra­li­tat enca­ra­des cap als muni­ci­pis. Això vol­dria dir que el govern té la capa­ci­tat econòmica sufi­ci­ent per poder-les dur a terme. Però no hem d'obviar quina és la rea­li­tat econòmica del nos­tre país, quin és el tracte fis­cal per­vers que rebem. Això porta a l'ofec i a la tensió fis­cal a què ens té acos­tu­mats l'Estat. La Dipu­tació té l'obli­gació que la Gene­ra­li­tat no es res­senti d'aquesta política de l'Estat que l'ani­quila. Entre altres raons, perquè els pri­mers afec­tats són els ajun­ta­ments. Si el govern no pot aten­dre les seves neces­si­tats, els muni­ci­pis no podran donar ser­veis als ciu­ta­dans. No pre­te­nem ser un sal­va­vi­des de res ni de ningú, sinó que volem garan­tir que aquesta aber­ració fis­cal a la qual ens sot­met l'Estat no afecti els més febles. Aca­bem de cele­brar el cen­te­nari de la Man­co­mu­ni­tat, que va ser un refe­rent en allò que és la gestió de les polítiques del país. Penso que aquesta unió lliure i solidària de les qua­tre dipu­ta­ci­ons va ser una manera intel·ligent de recu­pe­rar el govern del país després de 200 anys. Un model a seguir. Cal bus­car con­sen­sos en clau de país per fer pos­si­ble que el món local no es vegi res­sen­tit pel dèficit fis­cal al qual ens té sot­me­sos l'Estat espa­nyol.
És a dir, com si la Dipu­tació avancés els diners.
Molts dels con­ve­nis que tenim sig­nats van en aquesta línia. El fons de coo­pe­ració local, per exem­ple. La tensió en la tre­so­re­ria de la Gene­ra­li­tat fa que li sigui impos­si­ble com­plir amb les quan­ti­tats que han d'abo­nar als ajun­ta­ments en els ter­mi­nis esta­blerts. La Dipu­tació avança aquests recur­sos als ajun­ta­ments, i la Gene­ra­li­tat els retorna en el ter­mini que s'acorda. Un dels dèficits que té el món local és el finançament. Després de 35 anys, els per­cen­tat­ges de par­ti­ci­pació en els impos­tos de l'Estat han can­viat molt poc, quan des dels ajun­ta­ments hem incre­men­tat nota­ble­ment els ser­veis que es donen a la ciu­ta­da­nia. Fem mol­tes més coses i dis­po­sem de pràcti­ca­ment els matei­xos recur­sos. Cal rei­vin­di­car una llei d'hisen­des locals que cobreixi la rea­li­tat de gestió que es fa des dels ajun­ta­ments. Això sol ja aju­da­ria que no hi hagués ten­si­ons econòmiques també als con­sis­to­ris. Però hi són, i si la Gene­ra­li­tat, amb el tracte fis­cal per­vers que rep, tam­poc no hi arriba, hi hem de ser nosal­tres. O ens aju­dem tots o els muni­ci­pis i els ciu­ta­dans seran els grans dam­ni­fi­cats.
Què creu que pas­sarà el 28-S?
Espero i desitjo que sigui el dia en què tot comença. Després de les elec­ci­ons ple­bis­citàries del 27-S, d'aquest referèndum enco­bert que ens han obli­gat a fer, m'agra­da­ria que els resul­tats ens per­me­tes­sin afron­tar totes les estruc­tu­res necessàries per cons­truir un estat inde­pen­dent dins de la Unió Euro­pea i man­te­nint bones rela­ci­ons amb tot­hom. Com a país, hem de tenir dret a deci­dir el nos­tre futur. No som ni millors ni pit­jors que ningú, però, en tot cas, som dife­rents. I aquesta sin­gu­la­ri­tat l'hem de poder ges­ti­o­nar nosal­tres matei­xos. Al cap i a la fi, l'única cosa que pretén aquest procés és que els cata­lans puguin gau­dir de millors ser­veis i d'una millor qua­li­tat de vida.
Com viu un moment històric com l'actual un sobi­ra­nista con­vençut com vostè?
Suposo que amb la mateixa il·lusió que moltíssima gent i amb un punt afe­git de satis­facció, perquè veig que una gran majo­ria de cata­lans i cata­la­nes pen­sen que la nos­tra rea­li­tat cul­tu­ral, política i social millo­rarà sent sobi­rans. Per mi sem­pre ha estat una qüestió de dig­ni­tat per­so­nal i, més encara, de dig­ni­tat col·lec­tiva. El res­pecte a la nos­tra iden­ti­tat hau­ria d'estar garan­tit en una democràcia justa, però massa vega­des hem hagut de ser objecte de l'agres­si­vi­tat de l'Estat espa­nyol. Per això s'ha arri­bat a aquest punt. Alguns ja fa molts anys que pen­sem que la inde­pendència és la millor sor­tida. I d'altres han anat recor­rent el camí del sobi­ra­nisme perquè el tracte que l'Estat dóna a Cata­lu­nya els ha fet replan­te­jar-se les seves cre­en­ces i ara s'ado­nen que sols i en lli­ber­tat podem arri­bar més lluny com a poble. És molt emo­ci­o­nant.
Com valora el pacte entre el PSC i Ciu­ta­dans a la Pae­ria? S'ha cre­uat una línia ver­me­lla?
Tots els pac­tes polítics em merei­xen res­pecte. I la Pae­ria, com a ins­ti­tució, per des­comp­tat que també, com no pot ser d'una altra manera. Però, si bé no crec que em cor­res­pon­gui a mi valo­rar aquest pacte, sí que em pre­o­cu­pen les con­seqüències que se'n poden deri­var, perquè la llen­gua no es toca: és l'ànima del poble. No és casual que des de l'Estat espa­nyol rebi un tracte agres­siu, perquè saben que ten­sant la llen­gua estan ten­sant la nos­tra pròpia rea­li­tat naci­o­nal. La llen­gua és into­ca­ble, més enllà dels acords polítics als quals arri­bin dos par­tits.
El 3 d'octu­bre del 2014 va ser un dels 800 alcal­des que van fer cos­tat al pre­si­dent Mas perquè celebrés el referèndum del 9 de novem­bre. Es pot con­si­de­rar que aquell acte va ser un dels moments clau del procés?
Quan par­ti­ci­pes en la gestió pública, et toca viure algun moment excep­ci­o­nal. Però, sens dubte, cap acte ha estat tan potent i tan car­re­gat d'emo­ti­vi­tat com aquell. Hi havia sim­bo­lisme, sen­ti­ment i con­vicció. Que gai­rebé tots els repre­sen­tants dels muni­ci­pis de Cata­lu­nya, la gran majo­ria d'alcal­des del ter­ri­tori, anéssim a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i després creuéssim junts la plaça Sant Jaume fins al Palau de la Gene­ra­li­tat per expres­sar el nos­tre suport al pre­si­dent Mas va ser molt emo­ci­o­nant. Hi va haver molts moments en què se't posava la pell de gallina. Jo sem­pre he res­pec­tat com a símbol la vara d'alcalde, però des d'aquest dia me la miro amb uns altres ulls. Veure 800 alcal­des alçant-la a la vegada i cri­dant “inde­pendència”... Allò volia dir alguna cosa. Aque­lla imatge hau­ria hagut de fer que aquells que escol­ten poc s'esfor­ces­sin per enten­dre què passa.
La soci­e­tat civil ha esti­rat el carro, però els ajun­ta­ments i les dipu­ta­ci­ons cata­la­nes sem­bla que han estat a l'altura de les cir­cumstàncies.
Sí. Jo crec que, si bé és cert que la soci­e­tat civil ha tin­gut un paper molt impor­tant i molt des­ta­cat en aquest procés, si els polítics no hagues­sin estat a l'altura no seríem on som. Tot el meu res­pecte i el meu reco­nei­xe­ment a la soci­e­tat civil, però també a l'acti­tud de polítics com el pre­si­dent Mas, que és qui ha tute­lat tot el procés. No hem de per­dre de vista que Mas és l'únic pre­si­dent d'un país democràtic que ha estat impu­tat per haver defen­sat que la gent del seu país pugui opi­nar i pugui deci­dir quin ha de ser el seu futur.
Ve del sin­di­ca­lisme agrari. Com fa cap a la política?
El sin­di­ca­lisme agrari va ser l'escola de molts futurs alcal­des i regi­dors de Cata­lu­nya. A finals dels anys setanta, la rea­li­tat del país ens va por­tar a orga­nit­zar vagues i mani­fes­ta­ci­ons molt sona­des. I d'aquesta militància vam fer el pas a la política des de l'Agru­pació d'Elec­tors Inde­pen­dents Pro­gres­sis­tes i Naci­o­na­lis­tes. Ara n'hi ha que pon­ti­fi­quen i sem­bla que hagin des­co­bert la sopa d'all, però alguns ja fa molts anys que érem en una agru­pació d'elec­tors per llui­tar d'una manera pacífica i par­ti­ci­pa­tiva en l'ober­tura democràtica de la gestió dels nos­tres muni­ci­pis. Em sento molt orgullós d'haver estat actiu en aquell moment deci­siu per al nos­tre país.
També està molt lli­gat al canal d'Urgell. Què tenen les ter­res que rega que en sur­ten tants polítics?
El canal d'Urgell rega un cen­te­nar de muni­ci­pis de cinc comar­ques. Una gran àrea que va pas­sar de la misèria d'un secà poc pro­duc­tiu a con­ver­tir-se en una terra fèrtil. Va cos­tar molt i va ser molt difícil sor­tir-se'n. Per això, en aquesta terra la gent s'espa­vila i tira enda­vant. Suposo que el canal ens ha for­jat el caràcter i no tenim por del futur.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia