D'estrip ferotge a lloc habitable

Expliquen que van ser dos els motius per fer la Via Lliure aquest Onze de Setembre a l'avinguda Meridiana. D'una banda, portar la mobilització independentista a un espai a priori més allunyat de les posicions sobiranistes; i de l'altra, obtenir una foto més impactant que la de fa un any, “gràcies” als pocs arbres que hi ha al llarg d'aquesta avinguda de més de set quilòmetres, que travessa quatre dels deu districtes de Barcelona. Del parc de la Ciutadella fins a connectar amb l'AP–7 i les vies que porten cap al Vallès, la Meridiana passa per l'Eixample, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, que apleguen bona part dels barris més populars de la ciutat. Per dalt, hi passa el trànsit rodat; per baix, la xarxa ferroviària cap a Manresa, Puigcerdà i Girona, i l'L1 del metro. L'escassetat d'arbres parla de la història mateixa de la Meridiana, un nus de comunicació directament connectat amb la història de la ciutat, els seus canvis, les expansions i les mancances urbanístiques. La Meridiana està lligada, també, a les lluites veïnals dels barris que hi toquen per aconseguir fer-la un lloc més habitable.

Aquest eix va ser una de les grans avingudes d'entrada a la ciutat ideada al segle XIX per l'enginyer Ildefons Cerdà. Tal com explica la professora Margarita Barjau, Cerdà “va estructurar en els seus plànols dues grans artèries perpendiculars que formaven 45 graus amb la seva quadrícula i disseny del Nou Eixample”: es tracta del Paral·lel i la Meridiana. El nom de Meridiana prové dels càlculs i estudis per “deduir definitivament la longitud del metre” i establir unes mesures universals. I el seu traçat coincideix “més o menys amb el “meridià de París”, és a dir, el meridià de Barcelona-Dunkerque. “Si
es prolonguen el Paral·lel cap a l'Estat i la Meridiana cap al sud, les dues línies s'intercepten exactament a l'antic far del port de Bar-celona”, indica Barjau.

Des del 1890 fins a finals dels anys vint, la Meridiana té a la superfície el pas del tren cap a Puigcerdà. Aleshores, la sortida de Barcelona és pel carrer Clot (l'antiga carretera de Ribes), per on passarà el gruix de tramvies i autobusos. A banda i banda de la Meridiana ja hi ha uns nuclis consolidats, com el del Clot i el barri de la Muntanya (que serà el Camp de l'Arpa). Precisament el Taller d'Història del Clot-Camp de l'Arpa recupera de fa mesos –i encara ara– moltes fotografies històriques del barri per a l'elaboració del volumàs d'imatges L'abans, que des de l'abril ja es pot adquirir per fascicles. Tres membres del Taller d'Història, Rosa Martell, Marc Pérez i Enric H. March, han recordat per aquest diari la història de la Meridiana, que té com a data clau el 1964.

Durant la Guerra Civil, quan la Meridiana passa a anomenar-se avinguda de l'URSS, el túnel ferroviari inacabat serà adoptat pels ciutadans com a refugi antiaeri contra els atacs franquistes. El cobriment quedarà empantanegat i no s'acabarà fins al 1948. “Després de la guerra no hi ha diners ni material per seguir construint el túnel”, comenta March. En aquell moment cal imaginar els voltants de la Meridiana com una zona de camps, magatzems i indústria molinera. Durant els anys cinquanta, es manté com un descampat més o menys arranjat, que acull, per exemple, la fira de la festa major del Clot (com ho mostra una de les fotos cedides pel Taller d'Història).

Els anys seixanta, i ja quan el desenvolupisme ferotge funciona a tot drap, l'alcalde franquista Porcioles impulsa la transformació de la Meridiana en una mastodòntica autopista: es convertirà en l'única gran sortida de Barcelona, amb deu carrils i en alguns trams, dotze. Tal com subratllen des del Taller d'Història, aquesta autopista generarà una enorme fractura de conseqüències que encara s'arrosseguen avui. “És una operació que té al darrere una especulació brutal”, indica March. Al mateix temps, a banda i banda de la Meridiana proliferen molts blocs de pisos i nous barris, amb importants mancances de serveis i equipaments. Per travessar l'autopista, s'habiliten quatre ponts amb unes rampes descomunals. “Les rampes eren infernals, la gent que anava a comprar d'una banda a l'altra tenia molts problemes per passar-les”, explica Rosa Martell. Amb la mort de Franco, es fan nombroses mobilitzacions perquè l'autopista es converteixi “en una cosa més raonable”. Però no serà fins a les obres de la Barcelona olímpica que la Meridiana començarà a ser un lloc més habitable. Les rondes hi treuen volum de trànsit i en alguns trams o s'eixamplen voreres o es fan passejos al mig, i es redueix, així, el nombre de carrils.