República meridiana

De la pluja, al sol

Mentre es feien les clàssiques ofrenes florals al monument a Rafael Casanova, a primera hora del matí, plovia a Barcelona. Els maquinistes de la Renfe havien desconvocat la vaga de matinada, però el servei ferroviari encara no funcionava amb fluïdesa. Però els núvols es van escampar i, al migdia, la riuada, ferma, ja arribava des de tot el país. En cotxe, en dos mil autocars, en trens que, per moments, van quedar col·lapsats. El metro tampoc va engolir la gentada i a milers de persones no les van ni deixar baixar a les andanes. Això sí, l'organització va ser impecable, i no hi va haver ni un incident remarcable.

A les quatre, en tot cas, tothom ja era a lloc. Samarretes blanques per simbolitzar el full on s'ha de dissenyar el nou estat, punters a punt, molts utilitzats com a barret improvisat, timbalers i grallers fent xivarri, castells elevant-se al cel i un ambient exemplar de civisme i reivindicació. A les 17.14 h, és clar, un enorme punter flanquejat per una trentena de corredors va començar a baixar des de Sant Andreu, i les primeres imatges aèries van mostrar la magnitud del que la gent havia tornat a fer. A mesura que es posava la pell de gallina, es desfermava un mar de colors Meridiana avall. Del groc al blau, del blau al vermell, i així, entre ovacions, durant 45 minuts fins al carabassa del tram 135, on l'onada va deixar el punter de la república, i els deu reptes encarregats pel camí, a les portes del Parlament escollit el 27-S.

És la “darrera Diada autonomista”, proclamava l'organització per començar els discursos, tot apostant per “guanyar 300 anys d'oportunitats” més que per “reparar 300 anys de greuges”. “Contra l'amenaça, més democràcia”, deia el president d'Òmnium, Quim Torra, que va postil·lar: “Si som, siguem”. “Aquest procés transcendeix qualsevol origen, cognom o barri”, desafiava els etnicistes, en castellà, Gabriel Rufián, de Súmate. “Nosaltres, el poble de Catalunya, volem el nostre propi estat independent”, reclamava, en anglès, la responsable internacional de l'ANC, Liz Castro. El president, Jordi Sànchez, negava que tots els congregats fossin “corruptes ni corruptors” i es reivindicava com “un sol poble”. A més, es mostrava convençut que la UE “no girarà l'esquena” al “moviment democràtic més potent d'Europa”. Una UE que ahir, això sí, es va limitar a repetir que és un afer intern espanyol.

Abans que la multitudinària rumba Catalunya té molt poder fes ballar el mosaic sencer per tancar la Via Lliure, Sànchez va reclamar “lleialtat i valentia” als partits per fer efectiu el mandat que surti el 27-S. Ho va poder exposar després a Artur Mas, ple d'“orgull, confiança i il·lusió” tot i que no va anar a la Meridiana, en la recepció que els va oferir a Palau. Mas es va felicitar del missatge “potentíssim” donat al món per quart any seguit, una constància “sense precedents”, i aprofitava per reiterar a l'Estat –que ahir tornava a apel·lar a la majoria silenciosa– que deixi la “miopia política” i l'“orgull imperial” per posar la llei “al servei del diàleg i la democràcia”. “Al carrer s'influeix, i a les urnes es decideix”, concloïa. El camí a la república està marcat, i és meridià. Propera parada, 27-S.