“Jo pensava que podíem encaixar a Espanya”

Et pot agradar més o menys, però l'organització va ser impressionant. Mentre era allà, em va semblar que el punter trigava a arribar i resultava lent, però quan vaig veure el pla per televisió resultava perfecte, era l'única manera que ningú en pogués discutir la magnitud. Aquell pla seqüència quedarà com a record històric.

La gent està cansada, no d'expressar la seva voluntat, sinó que aquesta no es materialitzi en res concret. Però que es reuneixin milions de persones quatre anys seguits i no es trenqui ni una paperera és d'un civisme exemplar.

Hi ha coses de les quals a Twitter podem fer molta broma però que en el fons saben greu. Allò que es va dir que era una manifestació uniformada a l'estil coreà... Se'ns ha dit il·lusos, borregos, ximples... De debò atribueixen a Artur Mas aquesta capacitat d'abduir-nos? Ell està sent un bon líder, però ja som molt grans; s'ha posat al davant però nosaltres anem empenyent perquè no es faci enrere. És possible que no se'ns entengui a cap mitjà de comunicació espanyol? L'entrevista que va fer Ana Pastor no era una entrevista, era un interrogatori. Ara diuen que el que compta no són els escons sinó els vots; però si guanyéssim en vots dirien que calen dos terços. I si sortissin dos terços dirien que cal el 90%, i si surt el 90% diran que ho han de votar tots els espanyols. En la seva carta, Felipe González ja va deixar clar que no importava el resultat que hi hagi perquè en cap cas podem decidir. Encara que guanyéssim pel 100% dels vots, per ells continuaríem sense tenir dret a opinar. Si jo vull la independència ja no és per motius econòmics, tot i que és cert que podrem controlar els nostres recursos, sinó per dignitat, pels meus pares, que ja no hi són, i sobretot pels meus fills.

Jo he estat molts anys pensant que Catalunya podia encaixar a Espanya; jo era autonomista, no federalista, que era una paraula que abans no es deia. El 2005 vam intentar fer l'Estatut definitiu per encaixar com a mínim durant una generació, però van dir que no i he llançat la tovallola. Jo estava a favor d'una Espanya plurinacional, que respectés les cultures i on Catalunya es pogués autogovernar al màxim. Molta gent volia això i s'ha desenganyat. Això continua sent un país ocupat, Morenés ens tracta com un país ocupat; quan diu que l'exèrcit “actuarà” a Catalunya no està dient que vindrà a ballar com l'exèrcit rus, sinó que vindran els tancs, envoltaran el Parlament, detindran els parlamentaris i tancaran Mas a Montjuïc. Jo vull fugir d'això. Vull decidir el nostre futur lliurement, pacíficament i a les urnes.

Per descomptat! El discurs de la immigració i de l'extraradi és dels anys seixanta, Paco Candel ja ho va superar. El concepte d'extraradi és madrileny, aquí aquestes ciutats han estat governades molts anys per les esquerres i han crescut i s'han modernitzat. Partits com ara el PSUC i el PSC –quan encara eren el PSUC i el PSC– van lluitar dècades per fer-ho.

Sí, jo n'havia estat simpatitzant. El PSC que m'estimava es va acabar quan Pasqual Maragall en va ser apartat i va ser substituït per gent a les ordres del PSOE que mai s'hi ha barallat. Era un partit progressista i catalanista sens dubte, com ho eren Maragall, Raimon Obiols, Joan Reventós i Ernest Lluch. El seu esperit no hi és. Però hi ha un espai polític per a un partit d'esquerres i catalanista, que en part ocupa ERC, potser una part Catalunya Sí que es Pot...

M'ho van demanar, i vaig preguntar si n'estaven segurs, perquè jo tinc un passat: tothom m'ha vist vestit de dona, cantant i ballant. Però em van dir que sí, que n'estaven segurs, i estic orgullós de participar en aquest moment històric ni que sigui simbòlicament. Dilluns tinc un míting amb Mas i Junqueras a Manresa!
Si la meva mare em veiés ploraria d'emoció.

El fet que jo hi sigui demostra que és excepcional. Si fa dos anys m'haguessin dit que aniria en una llista, la que fos, m'hauria pensat que estaven borratxos. Que la llista sigui excepcional correspon a un moment excepcional, i espero que no n'hi hagi més.

No es tracta de ser il·legal sinó de forçar la legalitat. Abans les dones no podien votar, ara voten legalment. El matrimoni gai era il·legal, i Rosa Parks no es va voler canviar de seient a l'autobús. Jo conec els Estats Units, i tenen un gran respecte per la llibertat individual i la democràcia. Per damunt de la Constitució hi ha la llei d'independència. Si a Alaska sortís al carrer un nombre de persones demanant la independència proporcional al que surt aquí no caldria que ho fessin quatre anys seguits: s'haurien assegut a parlar, haurien fet una llei de referèndum, haurien fet una esmena a la Constitució... A Espanya hi ha un dèficit de democràcia brutal. Així que, en contra del que pensava fa uns anys, crec que hem de forçar la legalitat. I si forçant-la la trenquem, en buscarem una altra i lluitarem perquè sigui reconeguda.

Jo veig que molta gent del món de la cultura, sobretot la gent que treballa aquí i allà, no es mulla gaire perquè creu que els pot perjudicar. A mi, m'és una mica igual i si no em volen comprar un programa a Espanya el vendré a Miami. Molta gent es manté en una zona equidistant, però no es pot ser equidistant del que amenaça i de l'amenaçat. Jo també sóc ciutadà del món i vull ser europeu, però no amb un intermediari pel mig. És clar que la cultura catalana juga en la lliga mundial, com ho fan tots els països petits. Tenim recursos naturals, gent emprenedora, científics, músics, actors, pintors, cuiners... Com podem imaginar que una televisió espanyola pot contrac-tar un actor argentí o mexicà i no con-tractar Lluís Homar, que és un actor que parla espanyol perfectament? És clar que el contractaran, quan vegin que podem ser veïns i amics, i que ens podem donar punts en el Festival d'Eurovisió. Però si ens toquen molt els collons no els donarem!