El cop de mà de les elits

Havien passat gairebé tres segles des que el conqueridor Hernán Cortés, d'infaust record en aquelles terres per l'escabetxada que hi va protagonitzar, havia desembarcat el 1521 a Veracruz. Però, a principi del segle XIX, els espanyols, tot just la desena part de la població, mantenien els privilegis, incloses totes les propietats i riqueses, i el control polític absolut, ja que eren els únics que podien accedir a ser virreis. Les poc celebrades reformes borbòniques de final del segle anterior i la crisi econòmica contribuïen a generar un clima de malestar que, amb el desconcert provocat per l'accés de Napoleó al poder a Espanya el 1808, va provocar els primers intents de conspiració, ràpidament sufocats a la capital mexicana.

Però la llavor ja estava posada, i en altres ciutats de Nova Espanya es van seguir organitzant. Curiosament, més que els indis autòctons, que eren en l'absoluta pobresa i degradació social, van ser els criollos (fills d'espanyols nascuts allà), amb una educació i una cultura elevades i una posició econòmica folgada, els que van desencadenar la revolució en veure la necessitat d'independitzar-se, tant per raons culturals i identitàries com polítiques (govern del poble) i econòmiques (fi de l'espoli dels recursos propis). Quan un d'aquests moviments a l'ombra, el de Dolores, es va veure sorprès, la seva reacció va ser alçar-se en armes. En concret, el 16 de setembre de 1810, quan el pare Miguel Hidalgo va fer el Grito de Dolores com una crida a deslliurar-se del domini del virregnat espanyol, desencadenava així un seguit d'insurreccions arreu del país en un moviment que a mesura que avançava es feia seu tota la població, i ampliava les reivindicacions inicials. Va ser així com va esdevenir capdavanter de mesures com l'abolició de l'esclavitud, la lluita contra la pobresa i una reforma agrària que donés la terra als indis autòctons perquè l'explotessin.

En els anys següents es van lliurar tot un seguit de batalles, amb un balanç desigual de derrotes –el mateix Hidalgo va ser capturat i afusellat el 1811– i victòries per als insurrectes, que el 1813, amb la presa d'Acapulco, havien avançat notablement. La mort el 1815, però, del comandant insurgent José María Morelos va provocar un buit que els reialistes van aprofitar per refer-se i recuperar l'ofensiva. El 1820, tècnicament, els lleials a la corona havien guanyat la guerra, si bé alguns fronts al sud seguien al peu del canó.

Van ser els canvis polítics a l'antiga Espanya els que van provocar un punt d'inflexió decisiu. Els aires reformistes que, des del 1819, arribaven amb la rehabilitació de la Constitució liberal de Cadis no van agradar a les elits, sobretot l'aristocràcia, el clero i els alts funcionaris colonials de Mèxic, que temien veure reduïts els seus privilegis. Va ser així com es van posar de banda dels insurgents, que amb el seu suport es van reorganitzar arran del pla d'Iguala del 1821, que va acabar sent decisiu per guanyar la guerra en pocs mesos, tot i que el final va ser relativament negociat amb el llavors virrei Juan O'Donojú. L'exèrcit Trigarante entrava a la ciutat de Mèxic el 27 de setembre del 1821, data que es considera de la independència. Espanya va fer alguns intents tímids de reconquesta en els anys següents, però al final va reconèixer la república el 1836.