Ah, doncs va de debò!

ll Ciclone és una comèdia italiana d'èxit de l'any 1996 que reposen de manera insistent a la televisió. Una de les escenes més famoses és la següent: els protagonistes es troben un grup de ballarines de flamenc que els acompanyaran al llarg de tot el film. El primer que els pregunten és: “Sou de Madrid?”; i una d'elles, amb aire de protesta poc convincent, respon: “Jo no, jo sóc catalana!” El diàleg que mantenen a continuació els protagonistes és molt revelador: “Catalana? On és això?” “Ignorant! No existeix pas, és una manera de parlar, és com dir l'Atalanta o la Sampdoria.” [Dos noms d'equips de futbol que, a diferència de la majoria, no descriuen cap ciutat, regió o país.]

Havien passat quatre anys de les Olimpíades de Barcelona, que van contribuir a omplir les platges catalanes d'italians engominats amb banyadors minúsculs. Catalunya s'havia posat de moda a Itàlia. Però es tractava d'un amor superficial, abellit confusament amb figures de sevillanes, toros i barrets mexicans. La “catalanitat” sonava, però de manera folklòrica i buida de significat. Se sabia que alguns catalans no volien ser definits espanyols, però ni es coneixia el perquè ni es prenia seriosament l'assumpte. Dinou anys després, molts italians somriuen fotetes encara com en l'escena d'Il Ciclone quan se'ls respon: “No, sóc catalana.” Però amb una gran diferència: a la televisió també hi han vist les manifestacions multitudinàries dels Onze de Setembre i les cues llarguíssimes per votar en una consulta no vinculant. En un país on la capacitat de mobilització social està en hores baixes, les imatges de centenars de milers de catalans manifestant-se pacíficament i tossudament any rere any han colpit amb força.

Ara el desig de deixar de ser espanyols ja no els resulta un tret exòtic sobre el qual fer un gag en una comèdia lleugera. Han començat a creure's que la cosa va de debò. La tendència a caricaturitzar el sobiranisme català com un intent de cridar l'atenció d'uns marrecs malcriats ha estat dominant a Itàlia durant dècades. El fet que la Lliga Nord parlés de federalisme o (en menor mesura) d'independència mentre ocupava càrrecs de tant de pes en el govern estatal com el Ministeri de l'Interior amb Silvio Berlusconi contribuïen a reforçar la idea que els qui parlen d'independitzar-se de l'estat, en el fons, ho fan sols com una rebequeria per obtenir privilegis, diners, càrrecs. I en el cas dels leghistes era cert: ara la Lliga Nord ha esdevingut pràcticament un partit nacionalista italià que, emmirallat en el Front National francès, aspira a governar tot el país.

La comparació automàtica amb aquest partit d'extrema dreta ha estat el principal escull dels catalans que volien explicar el sobiranisme a Itàlia. “A Roma m'he trobat sovint mirades de menyspreu quan els he parlat d'independència”, explica Ivette Brugués, igualadina casada amb un toscà, i que fa sis anys que viu a la capital italiana. “Durant molt de temps els únics que han parlat de la independència de Catalunya aquí han estat els leghistes, i per això molts italians ens han associat injustament amb les seves idees xenòfobes”, hi afegeix. La situació, però, ha millorat gràcies a la internacionalització del procés. “Que personalitats tan allunyades del racisme com Andrea Camilleri o Dario Fo firmessin el manifest de suport al dret a decidir el nostre futur polític ha estat de gran ajuda”, apunta la Ivette.

Per l'Emili Perona, coordinador de les assemblees exteriors de l'ANC que fa 21 anys que viu a Milà, el Barça també ha sigut una bona eina per explicar el moment que estem vivint a Catalunya. A partir de la senyera de la samarreta o de les estelades al camp, en un país on el futbol és omnipresent “s'han iniciat converses de política molt constructives”, diu. L'ANC, Òmnium Cultural i el Casal Català creat fa poc han tingut un paper rellevant. Un dels actes que van tenir més repercussió va ser l'organitzat el juny de l'any passat al Gianicolo de Roma: l'actuació dels Bordegassos de Vilanova amb el lema I Catalani Vogliono Votare.

La recent obertura de la delegació de la Generalitat a Itàlia, amb seu a Roma, serà també de gran ajut. Malfiant-se de possibles actuacions de les ambaixades espanyoles, el 27-S molts catalans residents a Itàlia optaran per anar a Catalunya a votar. Com la Ivette, que explica: “Estava inscrita a la llista del consolat espanyol però no vaig poder votar en les dues últimes eleccions, autonòmiques i europees; els documents em van arribar quan les eleccions ja havien passat. Per evitar que em tornés a passar, vaig decidir inscriure'm de nou a Igualada. Ja hi vaig anar pel 9-N i hi tornaré pel 27-S.” Els catalans a Itàlia han topat moltes vegades també amb la incomprensió de l'administració del país.

La Maria Hernàndez fa 23 anys que viu a Roma. Originària de la Garriga, en fa vuit que ofereix un servei de visites guiades de la capital italiana en català, Romaquí. Quan es va dirigir a l'administració corresponent, la provincial, per demanar l'acreditació com a guia turística en català li van denegar, al·legant que “el català no és una llengua oficial de la Unió Europea” i definint-lo “dialecte”. Així que la Maria, que està orgullosa de poder viure d'explicar Roma en la seva llengua a turistes d'arreu dels Països Catalans, es troba amb una acreditació de “servei de guia en llengua espanyola”. “Si fóssim un estat això no passaria”, sentencia. Amb tot, però, la Maria percep una creixent sensibilitat i interès cap a la qüestió catalana, accelerada els últims dos anys. I ho il·lustra amb un exemple. Durant la celebració del cap d'any 2013-2014, als murs del Fòrum Romà, davant del Colisseu, s'hi van projectar desitjos de bon any nou en diferents llengües. I entre elles, el català. “Això, fa vuit anys, quan em barallava amb els funcionaris de la província de Roma, hauria estat impensable!”, assegura il·lusionada.

Els polítics italians, com és natural, parlen poc del procés català. No volen complicacions. Itàlia, tradicionalment, vol fer un paper equidistant en els afers dels altres estats europeus. La gran majoria d'analistes polítics del país, quan se'ls pregunta què creuen que faran els seus governants davant una possible declaració d'independència de Catalunya, coincideixen a dir que Itàlia observarà què fan els seus aliats i seguirà la majoria. No hi veuen particulars problemes, malgrat la por al contagi cap als independentismes sards, vènets o del Sud-Tirol que podria suposar. No els consideren prou musculats.

L'única excepció a la prudència italiana va ser la de l'expresident Enrico Letta, bon amic de Josep Antoni Duran i Lleida. Just abans del referèndum d'Escòcia de l'any passat, va tractar el sobiranisme català de perillós “populisme” i va comparar l'auge dels independentismes escocès i català amb l'inici de la Primera Guerra Mundial. Cap polític italià li va donar suport.

A Itàlia la informació política i l'esportiva es barregen, perquè el poder polític i el futbol van de la mà. És comprensible, doncs, que el que més hagi transcendit aquí de les eleccions del 27-S, del que més s'ha parlat als bars, sigui que Pep Guardiola tanqui una de les dues llistes independentistes. A Guardiola se'l presenta com “l'amic del primer ministre Renzi”. El florentí i el de Santpedor es professen admiració mútua, i Renzi ha dit més d'un cop que li agradaria tenir-lo, ni que fos de manera simbòlica, a la seva llista electoral. Les cròniques donen fe que l'amistat existeix almenys des del 2011, quan Renzi era alcalde de Florència i va entregar-li les claus de la ciutat. Se sap que han compartit vacances i dinars. I, segons ha explicat el mateix Renzi, s'envien missatges de mòbil encoratjant-se quan inicien un repte important, sigui quin sigui. Serà entretingut veure la diplomàcia espanyola pressionar el cap de govern italià perquè titlli de populista un projecte del qual forma part qui ell anomena el seu “referent”. La situació seria com a mínim curiosa i poc creïble. I és que el suport de Guardiola, que participa en la candidatura de Junts pel Sí, ha estat un bon gol en favor de l'independentisme.