Una tovallola com a termòmetre
Les classes mitjanes, els estudiants i les elits econòmiques i polítiques britàniques expressen sovint simpatia pel procés català
Mostren incredulitat davant l'immobilisme que exhibeix Madrid
Dissabte, 5 de setembre. Centre de Londres. Cercavila independentista a la riba sud del Tàmesi. L'estelada es barreja amb postals d'alguns dels indrets més icònics i turístics de la capital britànica. Per exemple, el London Eye. La Tate Modern. Els ponts de la ciutat. O les Cases del Parlament, però a l'altra banda del riu, en una mena de metàfora futura i necessària, resum de la necessitat d'internacionalització del conflicte amb què els sobiranistes, si les urnes així ho dicten, esperen aconseguir la complicitat del món per dur endavant la creació del nou estat català. Com abans han fet altres, Marina Falcó, presidenta de Catalans UK, s'adreça als més o menys dos o tres centenars de congregats, en espera que el megàfon faci arribar el seu missatge no només a aquests sinó a aquells parlamentaris britànics que potser un dia hauran de pronunciar-se sobre l'estatus de Catalunya en la comunitat internacional. Abans de la trobada de la Meridiana, el mapamundi s'ha anat omplint de puntets plens d'activitat, suport per a la cita de Barcelona, un aplegar forces des de la diàspora, volguda, accidental o forçada. El que compta és donar a conèixer què hi ha en joc el 27-S. El repte és, sens dubte, enorme. Tant com ho és aixecar un modest pilar que els Castellers de Londres completen a Kennington Park, en un més dels actes que s'hi fan. Ballar sardanes, que també ho fa la colla sardanística local, resulta menys difícil.
Respondre a la pregunta diferida que se li ha plantejat a aquest cronista és, tanmateix, un altra mena de repte: com veuen als catalans des del Regne Unit? “Ens veuen, de fet?”, hi afegeixo. Sens dubte. La premsa en parla periòdicament i, en especial, del 2012 ençà. I quan l'Onze de Setembre truca a la porta, les imatges de la manifestació, la cadena humana o la V han ocupat prou centímetres quadrats de paper, minuts de televisió i ràdio o bits de llocs web. I aquest final de mes es repetirà el fenomen, augmentat.
Però, què en queda, més enllà? I també, com copsar un estat d'ànim cap a un poble o una comunitat concreta entre una població molt diversa, en una ciutat com Londres –o Manchester, per posar-ne un exemple més que també he de tractar d'abordar– que són no una sinó moltes alhora?
La simpatia i el coneixement o desconeixement del conflicte entre el govern català i l'espanyol va per barris. És una forma retòrica de parlar-ne però també ho és real. De l'agulla a l'elefant, doncs, com deia Vázquez Montalbán. D'allò petit i concret a la generalització.
Començo pel meu barri, pel mercat a l'aire lliure de Walthamstow, el més llarg de les seves característiques a Europa, segons la propaganda del districte, al nord-est de Londres.
Faig una enquesta no representativa armat amb bolígraf, paper, mòbil i la tovallola amb l'estelada que el meu fill gran va comprar a Llançà (Alt Empordà), durant les vacances d'agost. Tovallola falsificada a la Xina, probablement, però amb l'Assemblea.cat de rigor impresa. Catorze euros al web Productesdelaterra.cat; vuit al basar en què se la va firar.
Ahmir ven tovalloles en una parada del Walthamstow Market. Mai n'ha vist cap com la que jo li mostro. De Hello Kitty, de Frozen, també made in Xina, tantes com vulgui. Però no pas amb l'estelada. És nascut a Londres, d'arrels pakistaneses. Quan l'interrompo parla en urdú amb altres dels venedors dels estands veïns. Ells tampoc n'han vist mai cap d'igual. Ni saben què representa. Catalònia? Difícil o impossible situar-ho en un mapa.
Però, com deia abans, la ciutat, i en conseqüència el barri, és molt diversa. Hi viu, a pocs carrers de casa, l'excap de comunicacions de Tony Blair durant la seva darrera etapa a Downing Street. Es diu David Hill. Hi tinc accés per raons més atzaroses que no pas professionals. Però hi tinc accés, que és el que compta. Hill –m'hi he referit en altres ocasions– i la seva dona, Hillary Coffman, assessora política de Blair durant deu anys, coneixen perfectament la realitat del conflicte català-espanyol. Ells no necessiten passar la prova de la tovallola.
En tenien prou dades abans, fins i tot, que mantinguéssim relació. Simpatia envers Catalunya i, sobretot, astorament davant l'immobilisme polític del govern estatal, que ha conduït al que, es demana el primer, és un “atzucac”. “No s'entén gens –insisteix–. Hauria estat molt més senzill promoure el que va fer Cameron aquí, oi?”, diu, en referència al referèndum escocès del 2014. I abans de penjar el telèfon etziba una pregunta inquietant que no goso respondre-li per no aigualir la bonhomia que exhibeix, més evident a mesura que fa anys ha deixat enrere la batalla política: “I un moviment com el fet per Cameron i els unionistes abans del referèndum escocès tindria cap incidència ara?”
Els veïns del davant, una parella, Risk Morgan, gal·lès, i Polly Corrigan, anglesa, enginyer ell i experiodista del Telegraph ella, i ara investigadora dels arxius de l'ex-Unió Soviètica per a la tesi doctoral que escriu, també n'estan informats. I, a més de totes les simpaties i preguntes, em demanen què passarà el 27-S. De moment, ni tan sols les cases d'apostes en donen resposta. Per tant, no seré jo qui els la doni.
Vaig cap al centre de Londres, amb les mateixes armes amb què he recorregut el mercat de High Street a Walthamstow. Hi trobo gent d'arreu, de tot arreu, no només anglesos. Per exemple, davant l'estàtua a Churchill, un ambaixador portuguès que s'estima més no dir-me el nom ni el país en què exerceix. M'ensenya la credencial diplomàtica però tapa el nom. No vol posar el seu govern en un compromís. Només diu: “Sí, conec què passa a Catalunya.” I fa un gest de “mala peça al teler” per al govern espanyol. A la cua d'entrada a l'abadia de Westminster trobo anglesos de fora de Londres però també ciutadans del món, turistes. Un canadenc, Denis Davos, de 50 anys. Viu al Canadà anglès. Coneix el cas català però no sabia què era la tovallola. Inevitablement parla del Quebec. Quant a Catalunya: “Se me'n fot, el que passi. És un problema de la UE, no en sóc ciutadà i, per tant…”
Més anglesos a la cua. Uns sí que saben què representa la bandera de platja que els mostro. Altres, no. Uns en parlen a favor. Altres, en contra, amb una mica de malfiança, però no pas cap als catalans sinó més aviat cap als escocesos.
El món és un mocador, i la mateixa cua em dóna l'oportunitat de parlar amb Daniel Canabal, un turista de Rosario que viatja amb la seva dona, la germana i el cunyat. L'estelada de la tovallola? I tant, que sap què és. La raó? Ho han endevinat. És fan del Barça, de Messi, l'heroi. El Barça, doncs, com a vehicle de transmissió del missatge polític, amb el permís o sense de la UEFA.
Darrera parada a Londres abans de marxar cap a Manchester. Plaça de Paternoster, a tocar de la catedral de Sant Paul. Thomas, irlandès, fotògraf, identifica la tovallola amb la bandera de Cuba o Costa Rica. Quan el trec de l'error comença a parlar sobre Catalunya sense cap opinió concreta formada, “condicionada per la història del meu país, dividit per uns i que altres voldrien unit”. “Tot plegat seria més fàcil en una Unió Europea més federal, oi?”
Manchester Picadilly, estació de tren. A dues hores de London Euston. Comprovo, en general, que la gent amb qui parlo el més a prop que han vist a la meva tovallola ha estat la samarreta del Barça quan juga o jugava amb la senyera. Però a mesura que vaig cap a la biblioteca de Chetham's, la pública més antiga del món anglosaxó (1653), on Engels acostumava a escriure i on Marx el visitava amb freqüència, el coneixement del que passa a Catalunya augmenta. Del futbol s'ha passat a la política. Un viatge comú. Ara i abans.
En trec cap lliçó, de les més de trenta, quasi quaranta converses que he mantingut com si hagués sortit d'un bany a la platja de Garbet? Molt poca oposició. Prou desconeixement i prou indiferència; elits raonablement ben informades, amb tendència a posar-se del cantó del feble, en aquest cas, Catalunya o, si més no, de la Catalunya independentista.
No sóc il·lús, però. El 27-S els mateixos que ara ja n'estan al cas tindran més elements de judici. Per a la resta, el que passi aquell dia serà, en tot cas, només una notícia caçada al vol i oblidada tot seguit en espera, potser, del titular.