Aquell so que ve de la llunyania

Passen pocs minuts de les dotze del migdia i a l'avinguda Sant Francesc de Girona, davant de la porta de TV Girona, s'hi esperen els principals dirigents del Partit Popular a les comarques gironines: Enric Millo, cap de llista en les eleccions; Concepció Veray, regidora a la ciutat i diputada al Congrés; Juan Manuel Sánchez-Bustamante, subdelegat del govern de l'Estat, i Jaume Veray, cap de gabinet del subdelegat. Agents de paisà controlen la zona. Primer només en són uns quants però al cap de poca estona ja en són una trentena. La intenció és que ningú trepitgi la zona restringida i per això els desconcerta veure dos periodistes d'aquest diari asseguts en una taula d'una petita terrassa que hi ha a tocar de la seu de la televisió. Dubten però no ens en fan fora. Tot i això, un policia de paisà no ens treu l'ull de sobre. Per si de cas, deu pensar.

La gent que passeja pel carrer comença a veure el moviment. Quan els informen de l'arribada del president espanyol, molts no volen deixar passar l'oportunitat i s'esperen. No tenen pressa i volen ser-ne espectadors. De seguida s'aixeca el teló i es produeix el primer acte: arriba Xavier García Albiol. De manera improvisada, alguns ciutadans criden “independència”. Ell somriu i saluda els companys però tots tenen clar que no es poden quedar allà a peu dret i entren a l'hotel Peninsular, just al costat de la televisió. En pocs minuts s'incrementa la presència policial i s'impedeix als vianants creuar el carrer. Un policia acompanya un senyor d'avançada edat, que no entén el que està passant, dient-li que ho fa “per la seva seguretat”. Que potser estem en perill? Cada cop hi ha més gent. Quan generes tanta expectació s'incrementa de manera exponencial les ganes de saber.

Per primer cop apareix una estelada que estratègicament s'afanyen a situar a un extrem del carrer. El servei de seguretat del president espanyol està en tensió. I es produeix el segon acte: a tot drap arriben tres vehicles d'alta gamma. Del primer baixa Mariano Rajoy, amb mànigues de camisa, que ràpidament tapa amb l'americana. Els dirigents populars han tornat a sortir i saluden el seu líder. “Hola, Xavi”, diu Rajoy a Albiol. Petons a Concepció Veray i encaixades amb Millo. Més crits d'“independència”, cada cop més contundents. Si Rajoy es girés veuria que a la façana del darrere, a tots els balcons, hi ha estelades, senyeres i domassos de l'ANC. Però no es gira. O no es vol girar.

Segona entrada a l'hotel, on s'estan més de mitja hora. La gent té paciència. Res és calculat. Són ciutadans que, quan saben de la presència de Rajoy, no marxen, es queden, malgrat les mesures de seguretat. I es van acumulant. De manera pacífica però sense cap gana de fer-li la gara-gara.

Tercer acte: la comitiva entra a la televisió i no accepten l'accés dels altres mitjans. L'única alternativa és fer la volta i anar al carrer Nou, on cada dia es pot veure en directe com es desenvolupen els programes de Televisió de Girona per un gran finestral. Avui no. Els han fet posar cortines. Només queda un petit racó però que està ocupa per una pantalla on s'emet la programació d'aquell moment. Per una escletxa veiem que Rajoy entra al plató. Però els ulls se'ns en van al televisor, on els Xiquets de Reus estan fent un castell impressionant davant d'una gran senyera. Carregat i descarregat. Magnífic.

Malauradament, avui no veurem Rajoy per un plasma. I ni tan sols per una escletxa perquè, poc que es veia, i un policia de paisà es col·loca estratègicament tapant la vista. Definitivament la policia ha pres la zona i els agents personals de Rajoy són inconfusibles. Tenen un toc com més castís. Americana, gomina i sabates relluents com a uniforme. Els Mossos, més informals. Però la seguretat arriba a límits tan extrems que una dona ha de demanar permís per treure diners d'un caixer. Però cap incident.

Mentrestant, al carrer Sant Francesc cada cop hi ha més gent. S'hi acumulen més de dues-centes persones. I es multipliquen les estelades per moments. Deuen pensar que la cosa es descontrola i arriben els antiavalots, just a punt per al tercer acte, quan surt la comitiva. El primer a fer-ho és Albiol. Crits d'“independència”, ara més forts que mai. Ell respon amb un somriure sorneguer, gairebé desafiador. Tot seguit ho fa Rajoy, sense pressa. Abans d'entrar al cotxe es pren dos segons, com si mirés a l'horitzó, com aquell qui vol copsar aquell so que ve de la llunyania. Quan els crits ara són eixordadors. Marxa talment com un president dels Estats Units en una pel·lícula de Hollywood: el seu cotxe travessa el cordó policial amb quatre agents de paisà que corren esbufegant al seu costat. Crits d'“independència” l'acompanyen en la retirada. Només no sent el que no vol escoltar. S'abaixa el teló.