UDC: fugida endavant

Unió s'ha pas­sat la cam­pa­nya exhi­bint unes expec­ta­ti­ves opti­mis­tes, segu­ra­ment per no desa­ni­mar la tropa. La mateixa nit elec­to­ral, quan el pre­si­dent del comitè de govern, Josep Antoni Duran i Lleida, va entrar a la seu, va dir que espe­ra­ven “molt i bo” de la nit, i “entrar al Par­la­ment, per des­comp­tat”. I això que el mateix líder demo­cra­ta­cristià havia lli­gat el seu futur polític al 27-S. Després, però, veient la reacció dels diri­gents d'Unió al revés que va supo­sar no obte­nir repre­sen­tació al Par­la­ment, va sem­blar que era un resul­tat més espe­rat del que havien donat a enten­dre. Tant durant la nit elec­to­ral com ahir, després del comitè de govern, la reacció va ser de fugida enda­vant. No obte­nir ni un dipu­tat al Par­la­ment és inèdit per a UDC des de la represa democràtica, com també ho era concórrer en aques­tes elec­ci­ons en soli­tari.

La nit del 27-S Duran i Lleida va anun­ciar que posa­ria el seu càrrec a dis­po­sició del con­sell naci­o­nal, per bé que l'anunci era més un tràmit per expli­car les raons de la der­rota que no pas un movi­ment per pro­pi­ciar un relleu. Això es va con­fir­mar ahir, quan el can­di­dat i secre­tari gene­ral d'Unió, Ramon Espa­da­ler, va asse­gu­rar: “Crec que el con­sell naci­o­nal no només reva­li­darà la con­fiança a Duran i Lleida, sinó que li dema­narà que lideri el pro­jecte de cara a les elec­ci­ons gene­rals.” La mateixa nit del 27-S ja van garan­tir que hi con­cor­re­rien.

De cara a les esta­tals, al desem­bre, Unió pre­veu que el pano­rama dels inde­pen­den­tis­tes s'hagi embo­li­cat. Davant una militància que el va ova­ci­o­nar, Duran va augu­rar que obtin­drien escó a les espa­nyo­les bran­dant aquest argu­ment: “N'hi ha que hau­ran de gover­nar, i m'agra­darà veure si estan tan junts.” En les elec­ci­ons d'ara, Unió ha obtin­gut 102.870 vots. Sense una par­ti­ci­pació tan mas­siva i històrica com aquesta, és pos­si­ble que aquesta xifra els hagués ator­gat algun dipu­tat. El 2012, la CUP va obte­nir tres dipu­tats amb 126.435 vots. A la demar­cació de Lleida és on UDC ha tin­gut més bon per­cen­tatge de vots (un 3,56%, 8.129 vots), seguida de Tar­ra­gona (un 2,68%, 11.091 vots). Segons Espa­da­ler, el caràcter ple­bis­ci­tari del 27-S els ha pro­vo­cat fugues de vots cap a Junts pel Sí i C's. “No és fàcil aparèixer com algú cen­trat en unes elec­ci­ons ple­bis­citàries.” Tot i això, defensa que hi ha lloc per al “cata­la­nisme no rup­tu­rista”. “Unió con­ti­nua al peu del canó i el temps del diàleg tor­narà”, va refle­xi­o­nar.

Aquest paper mode­rat el va enar­bo­rar també per ana­lit­zar els resul­tats glo­bals. Va dema­nar al pre­si­dent espa­nyol, Mari­ano Rajoy, “res­pecte” pels gai­rebé “48% de ciu­ta­dans” que van votar a favor de la inde­pendència, però es va mos­trar “pes­si­mista” amb la pos­si­bi­li­tat que Mas sigui ree­le­git pre­si­dent.

Com ho farà, a par­tir d'ara, Unió, sense presència física ni mediàtica al Par­la­ment? “Hau­rem de ser més pre­sents al ter­ri­tori”, va esgri­mir Espa­da­ler. La situ­ació és inu­sual per a Unió en els últims 35 anys d'història. Ho és per al mateix Espa­da­ler, que, en dues eta­pes, ha estat divuit anys dipu­tat i cinc anys con­se­ller de govern. No s'ha d'obli­dar que fins a aquest juny Espa­da­ler era encara el con­se­ller de Gover­nació. La rup­tura amb CDC i l'escissió dels inde­pen­den­tis­tes (Demòcra­tes de Cata­lu­nya) ho va pre­ci­pi­tar tot i els va por­tar a la cursa per aixe­car una can­di­da­tura per al 27-S. Des del 1978, quan va cer­ti­fi­car el pacte amb els con­ver­gents, Unió sem­pre s'havia pre­sen­tat al Par­la­ment dins aquesta coa­lició. Les con­di­ci­ons de repre­sen­tació (una quota del 25% en les can­di­da­tu­res i res­pon­sa­bi­li­tats exe­cu­ti­ves) li havien ator­gat molta influència i visi­bi­li­tat –hi ha qui pensa que sobre­di­men­si­o­nada.

Tan­ma­teix, Unió sem­pre ha estat un par­tit petit de pacte. Després de fun­dar-se, el 1931, el novem­bre del 1932 es pre­senta a les elec­ci­ons al Par­la­ment en coa­lició amb la Lliga. El 1933 va a les espa­nyo­les, en què obté un resul­tat resi­dual. A les muni­ci­pals del 1934 i a les esta­tals del 1936, en un con­text ja molt pola­rit­zat, no hi va. I torna a unes elec­ci­ons, les esta­tals del 1977, ali­ada amb altres for­ces cris­ti­a­nes, en què tam­poc obtindrà dipu­tats. Duran i Lleida va esmen­tar alguns d'aquests epi­so­dis per mos­trar com el par­tit ha superat “moments difícils”. No va dir, però, que el repte per a les espa­nyo­les és també inèdit: obte­nir dipu­tat a Madrid pre­sen­tant-se en soli­tari.