El debat a quatre reubica els dos blocs de l'esquerra i la dreta davant el 20-D

Els experts apunten que, excepte que algú hagués relliscat en excés, un debat a quatre com el de dilluns passat no acostuma a moure gaires vots. Però una bona o mala intervenció referma una tendència favorable o allunya encara més un partit de les primeres posicions, i és el que li pot passar al PSOE amb un candidat que semblava desaparegut. Ahir, tots els contrincants es veien vencedors, però el cert és que en la topada televisiva a quatre entre Soraya Sáenz de Santamaría, del PP; Pedro Sánchez, del PSOE; Albert Rivera, de Ciutadans, i Pablo Iglesias, de Podem, es va poder constatar el desgast d'arguments del bipartidisme i la nova distribució en els clàssics blocs de la dreta i l'esquerra espanyola que representen els partits emergents. Si bé Rivera intenta picar de totes bandes i presentar-se com la reencarnació del centre de Suárez, li va costar força jugar a l'equidistància. Al contrari d'Iglesias, a qui les enquestes posteriors al debat coincidien a assenyalar com el guanyador de la nit, i que clarament anava a cruspir-se el votant del PSOE i, de retruc, procurava alinear C's en el grup dels conservadors.

Una qüestió, però, sí que van aprendre, i és no exhibir totes les seves cartes pel que fa als pactes postelectorals. Rivera insistia a no voler investir ni Rajoy ni Sánchez, mentre que Sánchez defugia l'anomenat tripartit per desbancar l'actual president espanyol. Sáenz de Santamaría va ser la que, precisament, més insistia a demonitzar un eventual acord de tots contra el PP. En tot cas, i seguint el manual del bon candidat, la major part s'han adonat que el que toca dir ara és que surten a guanyar –a quedar el primer– i que serà el 20-D el que marqui el mapa dels pactes.

Mentrestant, Iglesias des del primer moment va intentar marcar les pautes del debat organitzat per Antena3 i La Sexta i generar les situacions de més confrontació. Així va ser en l'àmbit econòmic i laboral, atacant els projectes del PP i de C's, però també en el de la corrupció, forçant Sánchez i Rivera a seguir-li el corrent. Des que Ciutadans va començar a irrompre amb força a les enquestes, Iglesias ha decidit arriscar i intentar capgirar els pronòstics i repetir la gesta de les europees, quan es van convertir en la revelació. Al cap i a la fi la seva estratègia és erigir-se com el veritable candidat del PSOE, davant un Sánchez que va quedar molt desdibuixat, mentre disputa a Rivera l'hegemonia de l'opció de canvi.

I, malgrat que de tant en tant s'embolica i perd el fil, no li importa quedar-se sol amb els seus arguments. La prova va ser quan es van presentar els diferents projectes per a Catalunya. Així, mentre Rivera i Santamaría s'instal·laven en l'immobilisme –en el no passaran– i Sánchez s'enredava amb l'Espanya federal, el de Podem sortia del guió defensant el dret a decidir. L'estratègia és arreplegar vot útil a Catalunya –un dels territoris amb més escons– i també a Euskadi i Galícia, des de la perspectiva, a més, que a l'eventual votant de Podem de la resta de l'Estat el procés català no és l'assumpte que més el condiciona a l'hora d'anar a votar.